Nit 684

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Khuzaima li va reclamar una vegada més els deutes. Ikrima, però, li respongué:

—Sóc un home d’honor, i mai no el perdria pels diners.

I Khuzaima donà ordre que el mantinguessin a la presó engrillonat. Hi va romandre un mes i la reclusió li va perjudicar seriosament la salut. La seva esposa, en veure que passaven els dies i que Ikrima continuava pres, estava tan amoïnada que va començar a rumiar com podria fer-hi alguna cosa. I va cridar una de les seves esclaves, una jove culta i assenyada, i li manà:

—Vés immediatament a casa de l’emir Khuzaima i demana que et rebi. El motiu de la visita, però, no el diguis a ningú que no sigui ell mateix en persona. Un cop estigueu sols, li recrimines que s’hagi comportat tan injustament, i que hagi pagat amb grillons i presó la persona que es dedicava a prestar ajut als generosos.

L’esclava complí les ordres al peu de la lletra, i quan Khuzaima va sentir aquell retret exclamà:

—Era ell? Valga’m Déu, pobre!

—Sí, senyor, era ell —corroborà l’esclava.

Khuzaima demanà immediatament que li portessin la muntura ensellada i convocà els principals de la ciutat per tal d’anar cap a la presó i obrir la cel·la en presència de tots ells. L’estat d’Ikrima era del tot deplorable, estava debilitat i corsecat a causa del dolor i del patiment soferts. En veure’l capcot i absent, a Khuzaima li va caure la cara de vergonya; se li acostà per besar-li el cap i llavors Ikrima se’l mirà i li digué:

—A què ve ara aquest comportament?

—A la teva bondat i a la meva mala acció —respongué Khuzaima.

—Que Déu ens perdoni a tu i a mi.

I Khuzaima ordenà immediatament al carceller que li tragués els grillons i que els hi posés a ell mateix.

—Però què vols fer, ara? —preguntà Ikrima.

—Vull experimentar en la meva pell el mateix patiment que tu.

Però Ikrima s’apressà a suplicar-li:

—No ho facis, per Déu!

I ambdós sortiren de la presó en direcció a casa de Khuzaima. I malgrat que Ikrima volia marxar, l’amfitrió insistí que s’hi quedés per tal d’oferir-li la seva hospitalitat i tornar-li el càrrec que tan injustament li havia arrabassat. A més, tenia una altra raó, i així li ho féu saber:

—És que davant de la teva esposa encara em sento més avergonyit que davant teu.

Ordenà que els preparessin el bany i s’hi ficaren junts. Després, li regalà un fastuós vestit i, amb una muntura cadascú i abundants riqueses, s’encaminaren cap a casa d’Ikrima. Khuzaima de seguida va voler veure l’esposa del seu amic per tal de demanar-li disculpes i, fet això, se n’anaren ensems a trobar Sulaiman ben Abdalmàlik, que aleshores vivia a Ramla.

Al califa, saber per boca d’un dels patges que Khuzaima s’havia presentat sense ser convocat el disgustà enormement; tanmateix, va comprendre que es devia tractar d’algun assumpte important i el féu passar.

Sense donar-li temps ni de saludar-lo, el califa li demanà:

—Khuzaima, què hi ha de nou?

—Només bones notícies, majestat —el tranquil·litzà ell.

—I doncs, quines són?

—Us he volgut venir a presentar aquell que es dedica a prestar ajut als generosos. Com que us vaig veure tan interessat a conèixer-lo, he pensat que era imprescindible portar-lo a la vostra presència.

—Qui és? —preguntà el califa, impacient.

—Ikrima Alfaiad, majestat.

I el sobirà va permetre que s’acostés al tron. Ikrima li féu les cortesies de consuetud i li digué:

—Tot allò que tu vares fer de bé, Khuzaima t’ho ha pagat amb mal. Però ara, Ikrima, vull que facis un inventari complet de tot allò que necessites i jo t’ho concediré.

El califa, no tan sols complí la paraula donada, sinó que li afegí encara deu mil dinars i vint baguls curulls de precioses robes. Seguidament investí Ikrima Alfaiad amb la insígnia de valí de la Jazira, Armènia i l’Azerbaidjan i li digué:

—Ara pots disposar lliurement del càrrec de Khuzaima. Et confereixo l’autoritat de destituir-lo o bé de mantenir-lo en les seves funcions.

—Majestat, el mantindré en el càrrec que ha ostentat fins fa poc —va respondre Ikrima, convençut.

I així fou com ambdós serviren els interessos del califa Sulaiman ben Abdalmàlik fins a l’ocàs del seu mandat.

L’escrivent Iunis i Alualid ben Sahl

Es conta que l’escrivent Iunis, que visqué durant el califat de Hixam ben Abdalmàlik, era un home ben conegut per tothom arreu. I es veu que, en una ocasió, emprengué viatge cap a Síria, acompanyat d’una donzella extremament formosa que valia deu mil dírhams; a més a més, duia amb ell tot allò que li pogués fer falta. Ja ben a prop del destí final, la càfila va fer parada en una font. L’escrivent Iunis s’assegué a vora l’aigua, va treure menjar i una bóta de vi i ja es disposava a fer un mos quan se li presentà un eixerit jove que muntava un corser callol, acompanyat, a una distància prudent per dos servents també amb sengles muntures.

—Déu vos guard —saludà—. Acceptaríeu un hoste, bon home?

—I és clar, endavant.

El jove desmuntà i demanà de seguida un glop de vi. Iunis li allargà la bóta i, després de fer un xerric, el jove li demanà que cantés. Iunis declamà:

Entre la forta emoció dels versos i els glops de vi a què Iunis l’anava convidant, el jove aviat anà a la vela: en portava més al cap que als peus. Llavors li va sol·licitar que fes cantar la seva donzella. La jove recità:

I així prosseguiren, entre versos i vi, fins que els muetzins anunciaren la darrera pregària del dia.

—I per quin motiu us dirigiu a Damasc? —preguntà el jove.

—Per tal d’eixugar els deutes i redreçar la meva malmesa situació.

El jove es quedà pensarós uns breus instants i, de seguida, li demanà:

—Que em vendríeu aquesta donzella que us acompanya per trenta mil dírhams?

—Jo tinc necessitat dels favors de Déu, Ell em pot donar el que necessito i més —va fer Iunis.

—I si us n’ofereixo quaranta mil?

Iunis reflexionà llargament i respongué:

—Amb aquesta quantitat cancel·laria els deutes, sí. Però em quedaria sense res…

—Doncs us la compro per cinquanta mil. I a més us oferiria una valuosa roba, us pagaria les despeses del viatge i us n’estaria per sempre més agraït.

—Tracte fet —va dir, impulsivament, l’escrivent Iunis.

—Em teniu la confiança suficient per deixar-me-la endur ara mateix i demà portar-vos els diners? O us estimeu més que els vagi a buscar i us pagui al comptat? —preguntà el jove.

Iunis, entre la vergonya que li feia reconèixer que no se’n fiava i entre que encara tenia el cap mig emboirat pels efectes del vi, li va dir, sense pensar-s’hi gaire:

—Us faig confiança, emporteu-vos-la i que Déu us beneeixi a tots dos.

El jove ordenà a un dels dos servents que s’acostés a la noia i que la fes pujar al davant del seu corser. Després d’acomiadar-se de Iunis, es retiraren.

Encara no havien fet quatre galopades, però, que l’escrivent Iunis començà a sentir la recança del greu error comès. «Com puc haver confiat la meva donzella a un home foraster, que no conec ni sé on anar a buscar?», es digué. I allà restà, afligit durant tota la nit, fins que se sentí la crida a la pregària del matí. La càfila reprengué el camí per tal d’arribar a Damasc de bona hora, però ell no s’hi va unir, perquè va pensar: «Si me’n vaig a la ciutat i mentrestant el jove m’envia algú amb el pagament, no m’hi trobarà. No he de cometre una segona bogeria». I, resignat, repenjà l’esquena en una paret que hi havia prop d’aquell mateix lloc per tal d’arrecerar-se del sol i allà es va estar fins ben tard.

Aviat se li presentà un dels servents del jove, cosa que el féu extremadament feliç. «Mai no m’havia alegrat tant de res com ara de veure aquest servent», pensà.

—Senyor, perdoneu per haver trigat tant a venir —li digué.

Tanmateix, Iunis es guardà prou bé de demostrar-li el seu neguit i es limità a preguntar:

—Qui és l’home que s’endugué la donzella?

—És Alualid ben Sahl, el príncep hereu.

I, sense donar-li cap més explicació, el servent li digué:

—Apa, munteu aquesta atzembla.

I el conduí cap a una casa. Així que hi entrà, la donzella va córrer a saludar el seu antic amo, l’escrivent Iunis.

—Com t’ha tractat aquest que et va comprar? —va voler saber.

—No en tinc res a dir. M’agençà una cambra i m’ha ofert tot el que he necessitat.

Mentre intercanviaven aquestes paraules, un altre criat convidà Iunis a seguir-lo per tal de conduir-lo a presència de l’amo de la casa. Alualid ben Sahl seia en un tron i, després de les salutacions de consuetud, li demanà:

—Digueu-me, qui sou?

—Sóc l’escrivent Iunis, senyor.

—Benvingut sigueu! Feia temps que us volia conèixer, perquè m’han parlat molt de vós. Com heu passat la nit?

—Bé, bé, gràcies a Déu —respongué Iunis, tímidament.

—Que potser us heu penedit d’haver-me venut la donzella? Segurament vàreu pensar que havia estat una equivocació cedir-la a un desconegut, sense saber d’on era ni on vivia, oi?

—Per Déu, no em sap cap greu! I us diré més, de bon grat la regalaria a l’emir, és el més insignificant obsequi que se li pot fer.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…