Nit 726

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que l’endemà el visir buscà un mestre d’obres i es presentaren tots dos al jardí. El vell els va rebre amb molta cordialitat i, després d’inspeccionar el terreny, es posaren a la feina. Un cop refetes i emblanquinades les parets, pagà els salaris corresponents al mestre d’obres i als manobres i reuní els pintors.

—Escolteu atentament les instruccions que us donaré. En aquestes parets m’hi haureu de representar un somni que vaig tenir en el meu jardí, que és molt semblant a aquest.

I el visir els contà el somni de Haiatannufús amb un episodi afegit: que el colom, quan tornava a socórrer a la coloma, fou engrapat per una rapinyaire, que se’l cruspí en un tancar i obrir d’ulls.

—Vull que me’l representeu de tal manera que sembli una escena més del jardí. Tot el conjunt ha de ser harmònic. I si m’agrada, a més del sou us faré bons obsequis.

Els pintors esmerçaren tots els seus esforços i coneixements a fer una feina gairebé perfecta en el mínim temps. Havent acabat, anaren a cridar el visir per tal que hi donés el seu vist-i-plau.

Se’n quedà tan meravellat que immediatament els féu a mans els obsequis i va córrer a buscar Ardaixir, sense dir-li res, però, del que hi trobaria. Un cop arribaren al jardí, el va fer entrar tot sol. En tornar-se a reunir amb el visir, Ardaixir no tenia prou paraules per explicar la meravella que acabava de veure.

—És una obra mai no vista! —li va dir—. Tenia la impressió que s’esdevenia davant dels meus ulls. Representa exactament i amb un realisme estremidor el somni que va tenir la princesa Haiatannufús. Però amb un episodi més, que és el que ens serà d’utilitat per tal d’aconseguir el nostre propòsit: el colom no va poder tornar a rescatar la coloma perquè una rapinyaire l’engrapà, se li va beure la sang i se’l va menjar. Estic segur que si la princesa hagués tingut aquest somni sencer no recelaria dels homes.

I mentre s’encaminaven cap a la sortida, Ardaixir no feia sinó repetir: «Tant de bo la princesa hagués vist el somni sencer, o el tingués sencer una altra vegada».

—Ho veieu, senyor, per quin motiu volia reconstruir el palauet? Jo he dit als pintors que hi representessin el somni —va fer el visir—. Ara només falta que ella surti al jardí, vegi la representació i hi reflexioni.

—Visir, vós sí que sou un home de recursos! —exclamà Ardaixir—. Crec que hauríeu de ser el primer conseller reial. Tan bon punt tornem a la nostra terra, informaré el pare de la vostra vàlua i li aconsellaré que us elevi de categoria.

El visir, agraït pels elogis, va fer una reverència i li besà la mà.

—Heu vist que bonic l’hem deixat, el palauet, jai? —li digué el visir abans de marxar.

—Oi, a fe! Gràcies a vós, senyor —respongué el vell.

—Escolteu bé. No heu de dir a ningú qui ho ha fet, entesos? Si els de palau us ho pregunten els heu de respondre que ha estat iniciativa vostra per tal de demostrar-los afecte i agraïment.

—No patiu, així ho faré.

Després d’això marxaren, havent, efectivament, travat una bona amistat amb el vell jardiner.

Haiatannufús, per la seva banda, en transcórrer tants de dies i no veure la jaia, que ja sabia que s’havia refet de la pallissa, i no rebre tampoc cap notícia del mercader que tant odiava, es va pensar que ja se n’havia tornat al seu país i l’havia deixada tranquil·la, cosa que l’omplia de joia.

Un dia, les seves donzelles li serviren, de part del seu pare, una safata plena de fruita que feia venir aigua a la boca.

—Això vol dir que ja n’és el temps, oi? Hauríem de sortir a fer un tomb pel jardí —comentà a les joves serventes.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…