Nit 167

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que l’esclava tornà amb els diners, però en la seva cara s’hi reflectia una ombra de preocupació.

—Deixa-ho córrer. No hi pensis més, ja ha passat tot —li suggerí el joier pensant-se que encara la turmentaven els fets ocorreguts.

—No —cuità a respondre l’esclava—, no és per això, sinó per Xamsannahar. Encara que ella m’ha dit que es troba bé, jo, que la conec molt bé, l’he vista diferent, com…, com més irascible. Em temo que aquell malson no ha passat sense deixar rastres.

—Segur que només són imaginacions teves. Mira, amb aquests diners faré arreglar l’altra casa i quan estigui llesta, farem que es tornin a reunir. Ja veuràs com llavors li passarà tot.

Un cop fora l’esclava, el joier va comptar els diners i va trobar que hi havien cinc mil dinars. Ràpidament anà a trobar els paletes i fusters i els portà a la casa perquè li fessin el pressupost de l’obra. Pagà a la bestreta el preu convingut i amb els diners que li havien sobrat va pensar de fer una donació a la família. Després s’encaminà cap a casa d’Alí. Trucà a la porta i el criat l’obrí:

—Sou vós! —exclamà el criat, amb els ulls esbatanats—. Gràcies a Déu que heu vingut, el senyor tot el matí que demana per vós. Jo mateix he hagut d’arribar-me a casa vostra, però no us hi he trobat.

—Però, què li passa? A què vénen tantes ganes de veure’m?

—Ai! El senyor Alí empal·lideix d’una manera alarmant i de vegades sembla com si perdés els sentits. Quan es deixondeix dels seus ensopiments és per preguntar per vós. Es nega a rebre cap auxili de part nostra.

El joier, sense fer soroll, entrà a la cambra d’Alí ben Bakkar i s’assegué a l’espona del llit.

Alí jeia cobert amb una flassada i amb prou feines se li notava la respiració. Tenia els ulls tancats i tenia el front ben perlejat de suor, tant que fins i tot li queien gotes de suor galtes avall.

Al primer cop d’ull, la cara d’Alí es transfigurà. Alçà el cap i digué:

—Ets tu! Gràcies a Déu que has vingut.

—Valor, Alí, cal tenir valor. Sé que has sofert molt, però no et pots deixar anar. Ja veuràs com, quan t’hauràs restablert, tornaràs a gaudir de la felicitat.

I, amb molta cura i esforç, el joier l’ajudà a seure al costat del llit. Alí se sentí confortat, com si una nova vida circulés dins de les seves venes i va voler posar-se dempeus. Després de fer unes quantes passes es va rentar, es va canviar de roba i va ordenar que els servissin menjar.

—Hem tingut un bé-de-Déu d’ensopegades, oi? —li comentà Alí.

I encara no havia acabat de pronunciar aquestes paraules que, com si un record mig oblidat se li hagués hostatjat tot d’una al pensament, afegí:

—Em vas salvar d’una mort del tot certa.

—No vaig fer res més que el meu deure —es limità a respondre el joier, volent treure ferro a l’assumpte.

—Què…

Alí ben Bakkar va parar en sec de parlar. El criat, radiant d’alegria perquè des que el seu amo havia tornat aquesta era la primera menjada que feia, havia entrat amb una safata curulla de viandes.

—Què en saps de Xamsannahar? —preguntà Alí quan el criat hagué marxat.

El joier li explicà, amb tot detall, el que li havia contat l’esclava. Alí, en sentir que Xamsannahar havia recompensat el joier, no va voler ser menys i ordenà que li duguessin a casa preciosos vestits i rastells de monedes d’or i de plata.

El joier es va passar tota la nit vetllant-lo.

La primera persona que Alí veié així que obrí els ulls fou el joier assegut al costat del llit fent una capcinada. Encara emboirat pels esdeveniments que havia viscut, despertà el joier.

—Bon amic —mormolà—, acosta’t.

El joier va fer un estirament tot badallant i es fregà els ulls.

—Com et trobes? —li preguntà.

Alí ben Bakkar mogué el cap negativament i, amb un esguard trist, li digué:

—L’amor que sento per Xamsannahar em rou les entranyes i m’afebleix. Tant de bo Déu se m’hagués emportat abans de fer-me sofrir tant!

Llavors, amb les llàgrimes que li acudien als ulls, va recitar:

—Fora les tristors i aixeca la moral, home! —l’encoratjà el joier—. Pensa que Déu ha estat benèvol i no ha permès que res es descobrís. Ara tornaré a casa, potser l’esclava ens durà notícies de Xamsannahar.

—Bé, però així que en sàpigues alguna cosa, digues-m’ho de seguida.

El joier se n’anà a casa seva trasbalsat i amb llàgrimes als ulls de veure que el jove Alí, antany tan ferm i sa, havia esdevingut malaltís i aflaquit.

L’avís que tenia una visita va interrompre els seus pensaments.

En veure entrar l’esclava de Xamsannahar nerviosa i tota ella tremolant de por, el joier se sobresaltà.

—Que li ha sobrevingut algun mal a Xamsannahar? —li preguntà, delerosament.

De tant com panteixava i tremolava, l’esclava no podia articular paraula, tots els mots se li quedaven a la nou del coll.

—Per Déu, parla’m! —li suplicà el joier—. Em tens en joli.

A instàncies de l’esclava, el joier callà i esperà que es recobrés. A l’últim, ella explicà:

—Si bé ella no ha recuperat la color, ha passat el que temia que passés. Recordeu les dues donzelles que ens acompanyaven, a la senyora i a mi, la nit dels fets? Doncs bé, ahir, després de deixar-vos, vaig trobar Xamsannahar, tota encoleritzada, escridassant-ne una d’elles perquè no sé què havia fet. Mai no l’havia vista tan enrabiada!

L’esclava es dugué una mà al front, com per arrancar-se les ombres que embolcallaven la seva raó i després continuà:

—La donzella, tement el càstig de Xamsannahar, fugí amb tanta mala sort que anà a topar amb un soldat de la guàrdia del califa. Ella, perquè no la tornés a la senyora, li va xerrar el secret. I aquell gamarús, com us podeu imaginar, va córrer a contar-ho al califa.

—Però… tu com ho saps tot això? —balbucejà el joier amb la por estesa per tot el cos.

—Perquè havia sortit a l’encalç de la donzella. A hores d’ara, el califa ha prohibit que ningú visiti Xamsannahar i també que ella surti i, perquè es compleixi la sentència, ha deixat de guàrdia vint homes que vigilen, nit i dia, les seves dependències.

Al joier li va caure el món a sobre, sabia prou bé que les ires del califa també li arribarien. En aquells moments, però, no encertava a saber què havia de fer, ni com havia d’actuar, tenia el cap com un full en blanc.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…