Nit 238

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que la jaia també va agafar un bastó i una bóta iemenita i sortí al carrer i, tot i que anava amb males intencions i astúcia, no deixà de passar el rosari.

—Alabat sia Déu! Lloat sia Déu! Només hi ha Un Déu! Déu és Gran! Només Déu, Altíssim i Grandiós, té poder i força! —anava salmejant.

Quan s’atansava l’hora de la pregària del migdia es va deixar caure per la casa de Nima ben Arrabí i va trucar a la porta.

—Què se us ofereix? —li demanà el criat en obrir.

—Veureu, sóc una pobra penitent que he sortit a venerar i visitar llocs sagrats; m’ha sorprès l’hora de la pregària del migdia i m’agradaria que em permetéssiu d’entrar a resar.

—Aneu errada, mestressa, aquesta és la casa de Nima ben Arrabí; això no és cap capella ni cap mesquita.

—Què hi fa! Només em cal un lloc on poder-me recollir i fer la pregària.

—Em sap greu, però no us puc deixar entrar —s’excusà el criat.

La jaia, tanmateix, en comptes d’afluixar la corda es va quadrar davant el criat i proferí:

—Qui ets tu, per impedir-me d’entrar? Per si no ho saps, jo sovintejo les millors cases de la ciutat!

Aquell enrenou cridà l’atenció de Nima i va acudir a veure què passava.

—Senyor, aquesta vella ha confós casa vostra amb una mesquita i hi vol entrar a resar —li explicà el criat.

—Bona dona, no ho heu d’enfilar per la punta —va fer Nima, que gairebé no es podia aguantar el riure.

I, amb un gest de convit, invità la jaia a passar i la dugué a l’habitació on era Num. Després de les salutacions, la vella, que, davant la resplendent bellesa de Num, s’havia quedat garratibada, no es va poder estar de dir-li:

—Que Déu vos guard, senyora. Ja veig que Ell ha conjuminat la vostra bellesa amb la bellesa del vostre senyor.

En quedar sola, la jaia s’orientà vers l’alquible i es posà a fer les prosternacions i genuflexions corresponents.

Al capvespre i en veure que la vella no havia deixat d’orar ni un sol instant, Num entrà a la cambra amb una safata de menjar.

—Potser hauríeu de descansar una estona, no us sembla?

—Senyora —respongué l’astuta dona—, qui vol gaudir de l’altra vida s’ha de sacrificar en aquesta; i qui no se sacrifica en aquest món, que no esperi accedir al lloc dels pietosos, en l’altre.

—Ho comprenc i respecto la vostra decisió. Però mengeu una mica, si més no.

—Senyora —replicà la jaia—, faig dejuni. Però vós que sou jove sí que podeu menjar, beure i gaudir de la vida. Jo no deixaré de pregar perquè Déu us perdoni. Ell mateix (Alabat sia!) ho digué: «… només els que es penedeixin, creguin i facin bones obres…».

La devoció d’aquella dona endolcí talment el cor de Num que, a mitja conversa, s’aixecà d’una revolada i se n’anà a veure el seu marit.

—Oh, espòs estimat —va fer tot prenent-li les mans—, no saps quin gran plaer fóra el meu si permetessis que la jaia es quedés un temps amb nosaltres. És tan candorosa i és tanta la seva bondat! Sisplau, estimat, fes que li preparin una cambra on pugui pregar sense ser destorbada. De segur que Déu (Alabat sia!) ens ho regraciarà.

I la vella va fer nit a casa seva, sense deixar de resar ni de llegir l’Alcorà un sol moment. L’endemà, després de desitjar un bon dia a Num i Nima, els digué:

—Gràcies per la vostra hospitalitat, que Déu us ho pagui!

—Però, on aneu? —s’exclamà Num estranyada—. Justament ara que ja us volíem fer preparar una cambra, voleu marxar?

—Déu us pagui la vostra benevolència i us doni llarga i feliç vida. Però m’és del tot impossible quedar-me, encara tinc molts llocs sagrats per visitar. El que sí que us agrairia infinitament i que si m’ho concedíssiu sempre pregaria per vosaltres, és que em permetéssiu de visitar-vos sovint.

—Sempre que vulgueu —contestà Num—. Considereu aquesta casa com si fos la vostra. Déu us beneeixi!

Num, que ignorava el mal, es quedà afligida per la partida de la vella; de fet, ni tan sols va poder evitar que se li escapés una llàgrima.

A la jaia, però, tan bon punt va traspassar la porta de la casa de Nima, les faccions li canviaren tot d’una i la benignitat i la bondat esdevingueren sevícia i avolesa. Amb pas lleuger se n’anà de dret a visitar Alhajjaj.

—Que has aconseguit alguna cosa? —li preguntà Alhajjaj.

—Sí, sí, i tant! He pogut contemplar-la —li explicà la jaia—, i teníeu tota la raó del món, mai no havia vist cap dona com ella. La seva sola presència ho il·lumina tot.

—Si compleixes el pacte, obtindràs grans recompenses i favors.

—Doneu-me un mes de coll i no us defraudaré —li digué la mala dona.

—Entesos.

Des d’aleshores, l’astuta jaia es convertí en una assídua de la casa de Nima i Num.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…