Nit 672
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el geni va carregar-se a l’esquena Garib i que s’envolà amb ell fins al riu. Però quan va arribar a la vora del Jaihun, Déu li va infondre temor per la vil acció que anava a cometre i, pensant que Siran no ho sabria, va construir una barca, hi va posar el cos de Garib encara embolcallat amb el llençol, i la va empènyer, deixant que el corrent l’arrossegués riu avall.
Quan es va fer de dia, a Isbanir notaren ben aviat l’absència del rei. Un dels cambrers va entrar a la seva habitació, a veure què li passava, i es va trobar amb el llit desfet i buit. Només el rosari de Garib damunt dels llençols donava fe que l’havia ocupat la nit anterior.
El cambrer, tot preocupat, ho va anar a comunicar al camarlenc.
—Vés a veure si és a l’harem —li manà el camarlenc.
Però a l’harem no hi era ni hi havia estat vist en tota la nit. Varen buscar per tot el palau, registraren cambres i recambres i a continuació passaren al jardí. Tot fou en va: cap criat ni cap jardiner no en tenia notícia ni l’havia vist. L’estranyesa i el temor envaïren els cortesans, i Kailajan i Kaurajan sortiren a buscar-lo per la ciutat. Però després d’hores d’infructuosa recerca, tornaren abatuts a palau.
Passaren les hores, arribà la nit i l’endemà i, al cap de tres dies, Garib encara no havia donat senyals de vida. La notícia de la seva desaparició s’escampà pels barris de la ciutat i els seus habitants, apesarats i afligits, s’uniren al dol que regnava a palau i començaren a elevar les seves pregàries al cel per tal que el rei aparegués.
Mentrestant, ben lluny d’Isbanir, l’inconscient Garib era arrossegat per les aigües del Jaihun. Cinc dies després que el geni Zazí l’hagués avarada, la barca arribà a la desembocadura i seguí flotant mar endins, i fou per causa del sacseig de les onades que Garib, finalment, es va despertar. Atordit i amb el gust agre del narcòtic a la boca, Garib es va incorporar, donà un cop d’ull al seu voltant i es va esparverar.
—Déu meu! Com he vingut a parar aquí? —es preguntà en veu alta tot contemplant amb perplexitat la immensa mar que el rodejava.
La barca continuà a la deriva i el pobre Garib, amb la vista al cel, no feia res més que pregar perquè Déu l’ajudés. I Déu el va escoltar, ja que no va tardar gaire temps a albirar un vaixell que navegava per aquella ruta. Amb penes i treballs, es va posar dret per fer senyals d’auxili i, afortunadament, el gabier el va ataüllar i el varen recollir.
Els mariners, després d’ajudar-lo a pujar a bord, començaren a fer preguntes, però el defallit Garib només va articular paraula per dir:
—Si us plau… aigua… doneu-me aigua i menjar… ja us ho explicaré…
Li donaren aigua i menjar i, ja més recuperat, Garib va poder parlar. Llavors es va presentar i els explicà qui era i d’on era.
—Ara, com he vingut a parar aquí, us asseguro que no ho sé —va dir—, recordo que em vaig adormir al meu llit, aneu a saber quantes hores fa d’això, i, en despertar-me, m’he trobat enmig del mar, en aquesta barca… però, i vosaltres, d’on sou?
—Del país de Karaig —contestà un dels tripulants.
—I quina religió professeu allà?
—Quina religió? Nosaltres adorem el déu Minkaix!
—Això és idolatria! Heu d’adorar Déu, l’Únic, el Creador de totes les coses, el que només ha de dir «Sigui!» per tal que les coses siguin el que són. Ho enteneu?
No tan sols no ho van entendre, sinó que s’agafaren les seves paraules com una ofensa i el començaren a insultar i a colpejar. Garib es va defensar com va poder i, malgrat que estava inerme, va aconseguir de tombar-ne uns quants a cops de puny. Però eren massa nombrosos com per poder sortir airós del desigual combat, i els mariners se li llançaren al damunt i el subjectaren fortament.
—Lligueu-lo! —els ordenà el capità—. El portarem a Karaig i el governador se n’encarregarà!
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…