Nit 8

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el jove de pedra va dir al rei:

—… i el fort gemec que va fer l’esclau em va fer pensar que l’havia mort, quan, en realitat, no havia fet sinó errar el cop. Jo, sense encomanar-me a Déu ni al diable, vaig fugir d’allà com un esperitat. La meva dona, després de collir l’espasa, tornà a l’alcàsser i es va ficar al llit, a la meva vora, com si res no hagués passat. L’endemà vaig observar que s’havia tallat els cabells i que portava dol. Així que em va veure, em va dir:

—Ai, benvolgut espòs, m’han fet arribar males noves: la mare ha mort sobtadament, el pare ha estat assassinat a la guerra santa, un dels meus germans ha mort a causa de la picada d’un insecte verinós i un altre s’ha mort de gana. Ves si en tinc, de motius per plorar i estar trista! Si et plau, tingues paciència amb mi.

Després de tot un any de viure donada a la tristesa i al desconsol, fixeu-vos què em va demanar:

—M’agradaria fer construir aquí a l’alcàsser un mausoleu en forma de cúpula per tal de retirar-m’hi amb les meves penes. L’anomenaria Casa del Dol.

Jo vaig accedir a la seva petició. Un cop construït, l’arranjà d’acord amb la seva intenció de portar-hi l’esclau. Val a dir que, des del dia en què el meu cop d’espasa l’havia malferit, l’esclau havia perdut la capacitat de parlar i només podia engolir líquids. Per aquest motiu havia arribat a debilitar-se tant que qualsevol hauria dit que era més de l’altre món que no pas d’aquest. Ella l’amanyagava i l’agombolava com si fos un pollet; cada dia, matí i tarda, li duia brou i bevendes. Jo, és clar, d’aquesta nova situació no en vaig saber res fins que un dia, al cap d’un any, la vaig sorprendre al mausoleu plorant al costat d’ell, pegant-se a la cara i recitant aquests versos:

Dominat per la ira, vaig desembeinar l’espasa i, tot cridant: «Adúltera!», em vaig llançar al seu damunt. Ella, àgilment, esquivà el cop. Llavors va comprendre que era jo qui els havia atacat aquella nit a la torratxa i, plantificant-se al meu davant, va fer el seu conjur:

—Que Déu vulgui, en virtut de la meva màgia, transformar-te en meitat pedra i meitat home.

Així em vaig convertir en això que veieu ara, i així m’he quedat, sense alçar-me i sense seure, ni viu ni mort. Després d’embruixar-me, va encantar tota la ciutat, amb tots els mercats i tots els jardins. A la nostra ciutat hi havia quatre grups d’habitants: musulmans, cristians, jueus i mazdeïtes, i a tots els va convertir en peixos. Els blancs són els musulmans; els vermells, els mazdeïtes; els blaus, els cristians i els grocs són els jueus. Les quatre illes esdevingueren les quatre muntanyes que envolten l’estany. Però d’aleshores ençà no ha cessat de turmentar-me: em xurriaqueja cent vegades cada dia fins que em raja la sang i després m’embolica amb una peça de crin que em posa sota aquestes vestidures. Però com que no em puc defensar, no fa cap mena de cas als meus crits ni s’immuta davant del meu patiment.

Llavors el jove es va posar a plorar i recità:

El rei, molt afectat, digué:

—Noi, has afegit una nova preocupació a les que ja tenia. On la puc trobar aquesta dona?

—Al mausoleu on hi ha l’esclau.

—A fe que t’he de fer un favor del qual es parlarà a bastament i que fins i tot passarà a la història —afirmà el rei.

S’assegué a la vora del jove i es quedà a fer-li companyia fins l’endemà a primera hora. Aleshores s’alleugerí de roba, es va cenyir l’espasa i se’n va anar cap al lloc on hi havia l’esclau; el lloc era ple d’espelmes, candelers, encens i ungüents. Es va acostar al negre, li etzibà un cop amb l’espasa i el deixà estenallat, aquest cop mort i ben mort. Se’l carregà a l’esquena i el llençà al pou de l’alcàsser. Després es va posar la roba de l’esclau i va ocupar el seu lloc amb l’espasa desembeinada al costat. Al cap d’una estona va sentir com aquella bagassa, aquella bruixa, tornava a fuetejar el seu espòs.

—Ja n’hi ha prou! Tingues pietat de mi! —implorava ell.

—No hi ha pietat que valgui! Ja no recordes el que ens volies fer al meu amant i a mi?

Després d’embolicar-lo amb la peça de crin i de posar-li la roba al damunt, se’n va anar a veure l’esclau i a dur-li una tassa de brou i beguda. Quan arribà al mausoleu, exclamà:

—Estimat, digues alguna cosa! Parla’m!

I, tota plorosa, recità aquests versos:

I, somicant encara més, repetí novament:

—Estimat, digues alguna cosa! Parla’m!

El rei, imitant la parla dels negres, mogué els llavis a poc a poc, com si no hagués parlat durant anys:

—Ai, ai! Que Déu s’apiadi de mi!

Ella va xisclar d’alegria.

—Estimat, gràcies a Déu que et recuperes!

Ell, amb veu molt baixa, prosseguí:

—Bagassa, no et mereixes que et dirigeixi la paraula.

—Per què?

—Perquè turmentes el teu marit durant el dia i ell es passa la nit queixant-se. Els seus planys em tenen desvetllat fins a l’albada, i això dificulta i endarrereix la meva recuperació.

—Si ha de ser pel teu bé, el desencantaré.

—Fes-ho, així podrem estar tranquils.

—Ara mateix ho faig.

Ella se’n va anar directament a l’alcàsser, agafà una tassa, l’omplí d’aigua i va fer el seu conjur. L’aigua començà a bullir com si fos una olla al foc, i amb ella va ruixar el jove tot dient:

—Que la força d’aquestes paraules et faci abandonar aquest estat i et retorni la forma primitiva i vertadera.

El jove tingué un estremiment i tot seguit es va posar dempeus. Llavors, ple d’emoció, va donar gràcies a Déu per haver-lo alliberat del malefici. Però ella no va deixar que li durés la joia i l’advertí:

—Vés-te’n d’aquí, i no tornis mai més; si tornes, et mataré!

I se’n tornà cap al mausoleu.

—Estimat, prova d’aixecar-te…

—Això que has fet —replicà ell amb veu baixa i tremolosa— m’ha alliberat d’una petita part del turment, la més important encara persisteix.

—Amor meu, quina és la més important?

—La gent d’aquesta ciutat i de les quatre muntanyes. Pensa que sempre, a mitjanit, els peixos treuen el cap de l’aigua i ens maleeixen. Aquestes malediccions em corsequen i aparten de mi la vigoria d’abans, així no acabaré de refer-me mai. Vull que els desencantis. Quan ho hagis fet, vine, agafa’m la mà i ajuda’m a alçar-me, i ja veuràs com m’hauré recuperat.

Ella, pensant-se que era l’esclau qui parlava, digué joiosa:

—Així ho faré, alabat sia Déu!

I s’encaminà cap a l’estany per tal d’agafar una mica d’aigua.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…