Nit 809

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Nuralhudà havia basat el seu govern en desconfiar de tothom Tenia aquesta màxima: «Pensa malament i ho encertaràs», i això havia fet amb Manarassanà quan, després d’una absència de tres anys, havia tornat amb dos nens sota el braç i havia dit que els havia recollit a la ciutat de Bagdad perquè li havien fet llàstima.

Durant el relat de la vella Xauahi, Nuralhudà no va badar boca per res, estava concentrada lligant caps. «Ah! Manarassanà, sempre has estat la nineta dels ulls del pare pel fet de ser la petita, però ara et tinc a les meves mans i et juro, com hi ha Déu!, que li trauré la bena dels ulls al pare i me les pagaràs», va pensar. I, tot d’un plegat, va aixecar el cap i va fitar la vella Xauahi.

—Vella desvergonyida —va cridar, amb la cara vermella com un perdigot i la mirada llampegant—, com has gosat introduir un foraster a les meves terres i portar-lo a la meva presència? Mai ningú no ha fet cosa semblant! Tant tu com ell només us mereixeu una cosa: la mort. I juro pel rei, mon pare, que, si no fos pel respecte que et tinc per haver-me criat, faria que s’executés ara mateix l’ordre i penjaria els vostres cossos decapitats a la porta principal de la ciutat perquè fóssiu l’avís per a qualsevol d’aquests aventurers sonats.

La vella Xauahi estava ben acoquinada i en aquell moment s’hauria volgut fondre. Nuralhudà ja havia donat la imatge que d’ella s’esperava i, com si fos un acte de magnanimitat, va continuar:

—El fet, fet està, però, i com que ja és aquí, porteu-me’l.

La vella Xauahi, maleint-se els ossos, es va dir: «Totes aquestes desgràcies me les envia Déu mitjançant Hassan», i va anar a buscar-lo.

—Au, anem, tossut —va dir-li—. No volies veure Nuralhudà? Doncs ja ho has aconseguit. A veure si et comportes davant d’ella, està enfurida i ens hi va la pell.

Hassan, des de la porta de l’alcàsser fins a la sala, va anar repetint, mentalment, una i altra vegada: «Déu Misericordiós, tingueu pietat de mi i lliureu-me de tot mal». Quan fou introduït a la sala on era Nuralhudà va besar el terra, la va saludar i va recitar:

Nuralhudà, que s’havia cobert la cara amb un vel, li va tornar les cortesies i va parlar:

—Segons m’ha contat Xauahi, et dius Hassan i has vingut des de Bagdad per trobar l’esposa i els fills.

—Sí, senyora, em dic Hassan i tot i que vaig néixer i vaig viure fins que em vaig casar a Bàssora, vinc des de Bagdad, seu del califat.

—Has fet un camí molt llarg per trobar-los, com saps que són aquí? —va fer Nuralhudà, amb un deix sorneguer que a Hassan li va passar desapercebut.

—Quan va fugir em va dir… bé, a mi no, a la meva mare, perquè jo aquells dies era de viatge, que si em volia tornar a reunir amb ella i els dos nens hauria de venir aquí. I aquí em teniu, després d’haver passat moltes penes, suplicant-vos la vostra protecció i ajut per trobar-los.

Interiorment, Nuralhudà vessava alegria pertot, no li havia ni calgut demanar el nom de l’esposa ni els dels fills: sabia perfectament que els nens eren Nàssir i Mansur i que l’esposa era Manarassanà, la seva germana. De primer, però, volia eliminar Hassan, tot pensant que a Manarassanà ja li arribaria l’hora.

—Molt bé —va dir Nuralhudà—, t’ajudaré, et mostraré totes les dones de la ciutat.

Dins el cap de Hassan hi va passar, a la velocitat del llamp i com qui diu de gairell, una idea: «Nuralhudà no havia mencionat ni mostrat interès per saber el nom de l’esposa ni els dels fills». Però no hi va parar prou esment.

—Gràcies, senyora, gràcies —va saltar, i, tot seguit, va recitar:

—Te les mostraré —va continuar ella— però amb una condició: si hi ha la teva esposa, te la podràs endur amb els fills, però si no, et mataré i penjaré el teu cos davant la casa de la vella Xauahi.

A Xauahi, convençuda com estava per la descripció que li havia fet Hassan que l’esposa d’aquest era Nuralhudà, aquesta proposta ja li estava bé. A Hassan, però, sabedor de la veritat, era molt lluny de semblar-li bé, però no hi havia altra sortida. I li va venir al pensament aquest vers:

I, després d’encomanar-se a Déu, va acceptar.

—No se’n parli més, doncs —va dir Nuralhudà, i es va girar envers Xauahi—: Vós mateixa us encarregareu de portar totes les dones de la ciutat aquí i de mostrar-les-hi.

La vella Xauahi va fer que les dones anessin passant per la sala on eren Hassan i Nuralhudà a grups. Entre grup i grup, Nuralhudà preguntava a Hassan si havia vist la seva dona i la resposta sempre era la mateixa: «No». Quan ja no va quedar cap dona de la ciutat per passar, Nuralhudà va manar a Xauahi que fes acudir totes les de palau. Tampoc no hi era.

—Agafeu-lo —va ordenar Nuralhudà, a la seva guàrdia—, lligueu-lo de mans i peus i, després d’un bon escarment, porteu-lo a la picota.

En sentir els laments de Hassan mentre l’estomacaven de valent, la vella Xauahi es va llançar als peus de Nuralhudà per implorar-li compassió.

—Per Déu, senyora, i pel dret que em dóna haver-vos criat —va engegar—, no mateu aquest pobre desgraciat que per amor ha sofert penes i desgràcies de tots colors. Si Déu Totpoderós i Excels l’ha lliurat de la mort fins ara, no vulgueu ser vós qui estronqui el destí —i va esclafir a plorar, bo i vessant llàgrimes de cocodril—. Senyora, què pensarà de nosaltres la gent de fora si s’escampa que heu donat mort a un foraster després d’haver-li promès protecció? Ningú no voldrà passar per aquestes contrades. A més, li vaig oferir el meu ajut i us l’he portat, confiant en la vostra magnanimitat i confiant que us plauria sentir la delicadesa de les seves recitacions. Senyora, feu-me cas i tracteu-lo com cal tractar un foraster.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…