Nit 894

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que, tot seguit, el califa va dir a Mariam:

—Ha estat el teu propi pare que, per carta, m’ha informat que Nuraddín t’havia segrestat.

—Que Déu us concedeixi benestar i llarga vida, majestat! —digué Mariam—. A vós, que sou el representant del Profeta de Déu a la Terra, us diré que ja fa temps que vaig abraçar la vostra religió, l’autèntica, abandonant el cristianisme, que menteix sobre el Messies. Crec en Déu Misericordiós i en la revelació del seu Enviat i davant de vós dono testimoni que només hi ha un Déu i Mahoma és el seu Profeta. Us asseguro, majestat, que és per pròpia voluntat i de bon grat que me n’he anat amb Nuraddín i espero no tornar mai més a terra d’infidels. Us demano, per favor, que no feu cas de les afirmacions d’un cristià i no m’obligueu a tornar a un país on es venera la creu, s’adoren els ídols i creuen en la divinitat de Jesús.

—Déu me’n guard de fer-ho, Mariam! —reaccionà Harun Arraixid, ja convençut que la noia deia la veritat.

—Dono fe que només hi ha un Déu i Mahoma és el seu Profeta —repetí Mariam.

—Tranquil·litza’t, Mariam —digué el califa—, sé que ho dius sincerament. Benvinguda siguis a terres musulmanes i que per molts anys puguis gaudir en elles de l’existència al costat del teu estimat. T’agradaria casar-te amb Nuraddín.

—És el que més desitjo, majestat!

Nuraddín va somriure i la mirà tendrament: valia la pena tots els esforços que havia fet per aquella noia!

Allà mateix, amb la presència del cadi i dels testimonis, es va signar el contracte matrimonial i, seguidament, Harun Arraixid ordenà la compareixença del ministre franc i el posà al corrent de l’assumpte. Tot seguit li va manar que tornés al seu país i li digués al rei dels francs que s’oblidés de la seva filla.

—No puc tornar sense Mariam —s’entestà el ministre—, encara que sigui musulmana i estigui casada, sinó el rei em matarà.

—Jo ho faré abans! —s’enrabià el califa en veure que contravenia l’ordre, i digué als guàrdies—: Agafeu-lo, talleu-li el coll i cremeu el cadàver.

—Majestat, majestat! —intervingué Mariam—. No permetré que cap dels vostres guàrdies embruti la seva espasa amb la sang d’aquest maleït.

I desembeinant l’espasa que, d’ençà de la lluita amb els seus germans, havia conservat al cinyell, va tallar d’un cop el coll del ministre deixant el califa admirat per l’ànim i la força que havia demostrat.

Encantat amb la jove parella, Harun Arraixid els va facilitar una residència a Bagdad i els va fer magnífics regals, de forma que Nuraddín i Mariam iniciaren una existència tranquil·la i feliç a la capital. Passat un temps, però, Nuraddín va tenir ganes de tornar al Caire i de retrobar-se amb els seus i ho va anar a comunicar al califa, que no li va posar cap impediment, ans al contrari, va escriure una carta al governador d’Egipte per tal que tractés Nuraddín i la seva família amb tots els honors.

De retorn al Caire, Nuraddín es retrobà amb els seus pares, contents de tornar a abraçar el seu fill després de tant de temps i de veure’l casat amb una noia tan bonica i valerosa com Mariam. L’endemà de la seva arribada, el governador va celebrar una brillant recepció en honor de Nuraddín i de la seva família, i així fou com el jove matrimoni es va instal·lar al Caire, després de tantes peripècies, i visqueren la més feliç de les existències fins que els va separar la destructora de la felicitat.

Alabat sia Déu! Gloria a l’Immortal!

L’home de l’Alt Egipte i la seva esposa franca

Conten que l’emir Xijaddín Muhammad, governador del Caire, va explicar:

—Un home de l’Alt Egipte, que s’havia instal·lat al Caire, vell i de pell arrugada i molt morena, em va convidar a casa seva. I quan em va presentar els seus tres fills, em vaig quedar d’allò més parat: tots tres eren ben blancs i tenien les galtes enrojolades.

—És sorprenent —vaig dir-li—, vós gairebé negre i els vostres fills tan blancs.

—Això té fàcil explicació: la meva esposa, sa mare, és franca. El que sí resulta més curiós, però, és com la vaig conèixer.

—Ah sí? Com?

—Veureu, abans de venir a aquest país vaig invertir tot el meu capital, cinc-cents dinars, en una plantació de lli. Un cop feta la recol·lecció, el vaig voler vendre, però llavors em vaig trobar que anava molt barat i que no recuperava ni la inversió feta. Tot i així, m’informaren que tal vegada a la ciutat d’Akka, aleshores en mans dels francs, en podria treure beneficis. Jo, decidit, cap allà me’n vaig anar. Quan ja havia venut una part del lli, amb pagament a sis mesos vista, es va presentar, acompanyada d’una vella, una dona franca. La bellesa de les seves faccions (perquè les dones franques no duen vel) era tal que en vaig quedar encantat i, per tal de demostrar-li que n’estava corprès li vaig fer un bon descompte. Passats uns dies, va tornar, també acompanyada de la vella, i encara li vaig vendre més lli i a més bon preu que el primer cop. En un moment de distracció de la jove, vaig aprofitar per parlar amb la vella.

—Estic boig per la noia que ve amb vós —vaig dir-li—, hi ha alguna possibilitat de passar una nit amb ella?

—Prou. Sempre que sigueu discret, però, i estigueu disposat a pagar una bona picossada.

—Els diners no seran cap problema. La vida seria poc per a ella!

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…