Nit 508

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el vell Nasr continuà:

—… i també m’ensenyà el llenguatge de les aus i em nomenà el seu emir. Cada any, tots els ocells vénen a fer una visita al castell, per això jo visc aquí.

Però Janxah no podia oblidar les seves desgràcies i de seguida li tornaren a brollar les llàgrimes dels ulls.

—Si us plau, digueu-me com me’n puc tornar al meu país —li pregà.

—Mira, de primer has de saber que som molt a prop de les muntanyes del Kaf i que d’aquí no en podràs sortir fins que no tornin els ocells. Quan sigui el moment, jo mateix li encarregaré a un d’ells que et porti a casa. Mentrestant, queda’t aquí al castell; podràs menjar, beure i fer una vida regalada.

I així ho va fer. No tenia altra feina que passejar-se amunt i avall, menjant fruita a balquena i donant repòs al cos i a l’esperit. Passat un temps, i quan ja s’acostava l’arribada dels ocells, el vell Nasr li allargà unes claus tot dient-li:

—Té, vés-te’n a veure les dependències del castell. Però a la cambra tal no t’hi acostis, car si l’obres i hi entres la desgràcia et perseguirà per sempre més.

Tan bon punt acabà de fer-li aquesta recomanació, el jai se n’anà a rebre els ocells, que li feren tots els honors, una família darrera l’altra.

Janxah, mentrestant, inicià el recorregut per les dependències del castell. I heus aquí que precisament aquella cambra contra la qual el vell l’havia previngut, era la que feia més goig: el pom de la porta era d’or. «Què hi deu haver que el jai no vol que hi entri? Hauria d’esbrinar-ho perquè, sigui com sigui, el nostre destí ha estat escrit i res no el pot canviar». I, amb aquest pensament al cap, obrí la porta i s’hi ficà.

Es trobà davant d’un estany gegantí, construït amb gemmes i pedres precioses, a la vora del qual s’hi alçava un palauet fet d’or, d’argent i de cristall amb finestres de robí i el soler de marbre amb incrustacions de topazi verd, de maragdes i de gemmes. Just al davant hi havia un brollador d’or, ornamentat amb escultures d’or i d’argent que representaven feres i ocells de les quals en brollava aigua sense parar; quan feia vent fins i tot emetien els sons i cants propis de les bèsties que figuraven. I el primer pavelló el presidia un fastuós tron de robí amb perles i gemmes incrustades, cobert per un gran tàlem —devia fer uns cinquanta braços— de seda verda amb brodats de joiells i pedres precioses. Allà s’hi custodiava la catifa de Salomó (La pau sigui amb ell!). A part de les meravelles esmentades, el palauet estava voltat per un preciós jardí on no hi faltaven arbres, ni fruits, tant verds com madurs, ni recs, ni tota mena de plantes i flors aromàtiques com ara rosers, murtres i peònies. Mentre hi feia un tomb va poder gaudir d’un agradable oreig que somovia dolçament les branques dels arbres. Janxah no es podia avenir que tot allò li hagués aparegut darrera la porta d’aquella dependència.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…