Nit 307

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el representant del visir muntà el seu corser i es dirigí a casa del bon Iahià ben Khàlid. El va trobar assegut amb els seus comensals i, després de saludar-lo, li lliurà la carta.

—Torneu més tard a buscar la resposta —contestà Iahià, un cop la va acabar de llegir.

Després que el representant marxés, Iahià ben Khàlid s’adreçà als convidats i els preguntà:

—Quin càstig es mereix el qui ha gosat escriure en nom meu a l’enemic?

Cadascú hi digué la seva, això sí, tots van estar d’acord que es mereixia un bon escarment.

—Us equivoqueu de mig a mig —els digué Iahià ben Khàlid—; això que dieu no té ni solta ni volta i, a més, delata la poca gratitud que teniu. Tots sabeu prou bé que el califa aprecia molt Abdal·lah i que ell i jo som grans enemics! Déu ha volgut que aquest home sigui el nostre mitjancer a fi que ens avinencem i, d’una bona vegada, apaguem la creixent flama de l’enveja que ens consumeix des de fa més de vint anys. Ja que, gràcies a ell, es normalitzaran les nostres relacions, es mereix que li ho recompensi traient-lo del destret en què es troba. Ara mateix escriuré a Abdal·lah ben Màlik Aljuzaí reafirmant-li que tot el que diu és cert i demanant-li que sigui generós amb ell, que l’aculli i el respecti.

Els presents, davant d’aquesta reacció, es quedaren meravellats de tanta generositat i benevolència. Tot seguit va manar que li portessin ploma i paper i escrigué: «En el Nom de Déu, Clement i Misericordiós. Que Déu us concedeixi llarga vida, he rebut la vostra carta i, en llegir-la, m’he alegrat de saber que gaudiu de salut i felicitat. Vós sospiteu que aquest home ha escrit una carta en el meu nom i us l’ha lliurada. Us he de dir que això no és així, la vaig escriure de pròpia mà. Per això, atès que sou una persona generosa, us demano que sigueu benèvol amb aquest home. Tota l’esplendidesa i la magnanimitat que li demostreu, consideraré que me les dediqueu a mi mateix i us n’estaré infinitament agraït».

La segellà i, quan el representant d’Abdal·lah tornà a recollir-la, l’hi lliurà per tal que la fes arribar ràpidament al seu destinatari. Abdal·lah, en llegir-la, se n’alegrà i va manar que duguessin aquell home a la seva presència.

—Quina de les dues coses que t’he ofert com a recompensa t’estimes més?

—Els regals, senyor.

Abdal·lah va manar que li donessin dos-cents mil dírhams, deu cavalls de pura raça àrab, cinc amb albardes de seda i cinc amb selles i arreus d’allò més fastuosos; a més de vint baguls de vestits, deu esclaus amb els corresponents cavalls i una bona quantitat de valuoses gemmes. Tot seguit, li féu tots els honors i disposà per a ell un sumptuós seguici perquè l’acompanyés a Bagdad.

En arribar-hi, l’home se n’anà directament, abans de visitar la família, a casa de Iahià ben Khàlid i demanà permís per entrar.

—Senyor, a la porta hi ha un home —digué un servent a Iahià— que té molt bon aspecte, es veu respectuós i benparlat i, a més a més, va acompanyat de molts esclaus; diu que us vol veure.

Iahià el deixà passar i l’home besà el terra davant seu.

—Qui sou? —preguntà Iahià.

—Senyor, jo sóc l’home que el destí va matar i que vós heu fet tornar a viure, salvant-me de les calamitats i portant-me al paradís. Jo vaig falsificar la carta i la vaig enviar a Abdal·lah ben Màlik Aljuzaí.

—I què us ha fet? Com us ho ha pagat?

—M’ha donat, de la vostra part i gràcies a la vostra generositat i benevolència, tantes coses que m’ha fet ric i m’ha arreglat de per vida. Ho he portat tot amb mi, és davant la porta, a vós us pertoca disposar-ne.

—La vostra bona obra supera la meva; jo us he d’agrair que, sense vós saber-ho, hàgiu convertit l’enemistat que hi havia entre ell i jo en amistat i apreci. Ara jo us ofereixo el mateix que us ha donat Abdal·lah ben Màlik.

Efectivament, Iahià li assignà incomptables riqueses, cavalls i baguls, tants com n’hi havia ofert Abdal·lah. De manera que aquell home recuperà la seva posició, gràcies a la integritat d’aquestes dues persones tan generoses.

De la importància del saber i del seny

Segons que diuen, Almamun era el califa més enlletrat de tots els califes abbàssides. Dos dies a la setmana, els dedicava a assistir a les reunions dels savis, on els alfaquins i els teòlegs, situats segons llurs categories, debatien diverses qüestions. Un dia, mentre assistia a una d’aquestes xerrades científiques, va entrar un home foraster amb un vestit blanc tot esparracat i s’assegué, discretament, al darrera de tot dels alfaquins. Començaren a parlar, com ho tenien per costum, prenent la paraula un darrera l’altre a fi d’exposar els seus punts de vista sobre diferents temes i qüestions, i fent-hi les observacions més adients.

El foraster, en tocar-li el torn, va començar i, durant tota la seva exposició, féu uns raonaments molt més encertats que els dels alfaquins, cosa que el califa valorà molt i…

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…