Nit 277

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que, segons Abdal·lah, el califa restà una estona contemplant i examinant, una per una, les joies i les peces d’ambre i almesc que hi havia barrejades, i, finalment, va convocar a la sala un tal Kaab Alihbar.

—A veure si certifiques la veritat de la història que explica aquest home, Kaab —li demanà el califa mentre m’assenyalava amb el dit.

—De què es tracta, majestat?

—Conta que en ple desert del Iemen hi ha una ciutat buida, amb edificis d’or i de plata, paviments amb rajoles d’almesc, ambre i safrà i columnes revestides de topazi i de zircó. I assegura que aquestes pedres precioses són d’allà. Té, mira-te-les bé.

—Iram! —exclamà tot seguit Kaab—. Iram de les columnes! És clar, majestat, no hi ha dubte que es tracta d’Iram, la desmesurada i magnífica ciutat que va fer construir Xadad ben Ad, única en tota la Terra.

—Existeix, doncs?

—Això sembla.

—I com és que Xadad ben Ad es va dedicar a tan descomunal empresa?

—Conten que, en temps immemorials, el gran rei Ad dominava la Terra —explicà Kaab—. A la fi dels seus dies, el succeïren en el tron del món els seus dos fills: Xadid i Xadad. Però Xadid va morir prematurament i va quedar Xadad com a únic rei.

Xadad era molt afeccionat a la lectura de llibres curiosos i antics i en un d’ells trobà la descripció detallada del paradís etern, amb tot el seu amuntegament d’esplendorosos palaus i palauets i de jardins d’insòlita exuberància. Tot plegat excità la impressionable imaginació de Xadad i aviat el va envair la quimera de construir el paradís a la Terra.

Amb aquesta forassenyada intenció, convocà les autoritats que tenia sota les seves ordres immediates: cent mil virreis, cents mil governadors i cent mil caps militars, ni un més ni un menys. I reunida la magna assemblea, els anuncià solemnement la seva determinació.

—I com aconseguireu els materials preciosos suficients per a una construcció de tal magnitud? —preguntà el portaveu indicat, enmig de les remors d’alarma que s’havien estès a la convenció.

—Vosaltres els aconseguireu! No són vassalls meus els altres reis de la Terra? Doncs organitzeu-vos, aneu a parlar amb ells de part meva i feu que us lliurin tots els metalls, pedres precioses i materials nobles de què disposen. No tenen altre remei que obeir!

—Sí, majestat. I, si es pot saber, on l’erigireu aquest paradís?

—A la zona més inhòspita i deshabitada de la Terra per tal que destaqui més: al desert!

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…