Nit 89

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que a l’extrem del flanc esquerre de l’avantguarda musulmana, un seguit de ballesters, emparats en un clos de pavesos, no parava de llençar sagetes incendiàries que fogallejaven pels aires i calaven foc a les tendes cristianes. I els soldats de Bagdad i del Khurassan, no menys de cent vint mil homes encapçalats per l’ardit Daualmakan, no trigaren a entrar en lliça. El rei no parava d’enardir els ànims dels esforçats combatents:

—A la lluita defensors de la Fe! L’espasa de Déu és amb vosaltres, soldats de Mahoma! Mort als cafres! —cridava a ple pulmó.

I envestia les files enemigues com un brau enfurit, clavant mortals cops d’espasa als pits cuirassats dels rivals. Aviat la sang que brollava dels morts i ferits regà el prat i els gemecs dels caiguts ompliren l’aire. En un altre front de la batalla, l’heroic Xarkan, al davant de cent vint mil guerrers, causava estralls entre els maleïts croats que, sense exagerar gens, eren en nombre d’un milió set-cents mil malànimes o més quan s’inicià el combat. Xarkan travessà amb la penetrant llança més de mil cavallers i després, brandant l’espasa amb braç de ferro, sembrà el terra de testes escapçades.

Els infidels, cada vegada més descoratjats, retrocedien en direcció a la costa davant l’energia i l’empenta imparable dels musulmans. Els destres cavallers de la Mitja Lluna, clavant les piques i fent giravoltar les maces, encatifaven de cossos el camí dels corsers. En el cos a cos, els nostres campejaven com lleons ferotges, gairebé invencibles, talant amb destrals, dagues, alfanges o simitarres el bosc enemic. El carnatge i la mortaldat es rabejaren en els adversaris de la religió, i el combat, sense treva ni descans, s’allargà fins que el cel rogent anuncià les acaballes de la posta i el clamor de victòria dels valerosos guerrers de l’Islam retronà per tota la vall. En la cruenta batalla havien sucumbit quaranta cinc mil condemnats a l’orc i tres mil cinc-cents defensors de la més noble causa, que creuaren en ales de la glòria les portes del paradís.

Retirats al campament, els braus musulmans homenatjaren els companys que havien passat a millor vida i celebraren el triomf que Déu els havia atorgat. Daualmakan i Xarkan, per encoratjar els seus homes i infondre ànims als ferits, no dormiren. I aquella mateixa nit tingueren notícia de l’operació que havien planejat els infidels amb els contingents de l’armada, emboscats a les muntanyes de Fum. Es reuní en consell la plana major i Xarkan els informà dels seus plans al respecte:

—He pensat una estratègia que ens pot conduir a la victòria, escolteu: vós, Dandan, amb el camarlenc, poseu-vos al comandament de vint mil cavallers i marxeu a una distància de set parasangreues en direcció al sud, cap a la costa, allà on el terreny es fa abrupte. Demà al matí, segurament, els infidels faran entrar en lliça els homes que tenen emboscats a les muntanyes de Fum, al cantó nord. Nosaltres ens farem els sorpresos, deixarem que ens ataquin a mansalva i començarem a batre’ns en retirada de manera que es pensin que flaquegem. Així els conduirem cap a les vostres posicions i, vosaltres, observeu i espereu que ens empenyin en direcció al mar. Aleshores, quan estiguin més confiats en el triomf, aixequeu la bandera verda i al crit de «Déu és Gran!» els ataqueu per la saga.

Acordaren seguir l’estratègia, i el camarlenc i el visir, al cap de vint mil homes, marxaren tal com els havia indicat Xarkan, a cobert dels ulls de l’enemic.

La satisfacció i l’esperança dels contendents islàmics contrastava amb la desolació i la desesma que imperaven a l’exèrcit cristià. A les tendes dels oficials, més allunyades del camp de batalla, només hi regnava el silenci i un consell de cares agres s’havia reunit a la tenda reial, sota la presidència d’Afridun.

—Hauríem d’haver fet entrar en batalla els reforços que tenim a les muntanyes —es lamentava l’emperador.

—La confiança ens ha perdut —assegurà Hardub—. Érem tan superiors en nombre que ens hem refiat massa i… només hem obtingut una sonora desfeta!

La bruixa Dauahi que, en lloc preferent, assistia també a la reunió, llençà una furibunda mirada al seu fill.

—No serveixen de res els planys, homes! —els recriminà—. Heu de tenir més fe en el Messies en comptes de negar-vos en el fracàs. Jo he vist ben clar que la força de l’exèrcit musulmà prové d’aquest diable de Xarkan, és a ell directament que heu de procurar eliminar.

—Lukà ben Xamlut! —exclamà llavors Afridun clavant un cop de peu a terra—. Sí, hem de procurar que el nostre heroi Lukà s’enfronti demà amb Xarkan.

—Feu arribar als musulmans la proposta del desafiament a punta d’alba —el secundà ràpidament Dauahi—, que s’enfrontin ells dos sols abans de reprendre el combat; Xarkan no s’hi negarà: per punt d’honor i perquè és un entusiasta de les justes. Lukà en farà delícies de voltor!

—Bé, aneu a buscar Lukà, de pressa —ordenà Afridun—; el vull beneir ungint-lo amb l’ungüent sagrat.

I sabeu què era allò que aquells malnats anomenaven «l’ungüent sagrat?». La merda, amb perdó, del seu gran patriarca Dulinkar! Fastigós, però cert! L’amanien amb ambre i almesc, l’embolicaven amb mocadors de seda i, com si fossin confits, n’enviaven a totes les regions de l’imperi bizantí. Fixeu-vos com eren que fins i tot se la disputaven i n’havien arribat a pagar mil dinars per un direm. Aquella pràctica s’estengué tant que amb la del gran patriarca no donaven l’abast i hi hagueren de barrejar la d’altres patriarques i bisbes. L’utilitzaven com a encens en les festes de noces, com a alcofoll pels ulls o fins i tot —ignorants!— per curar el mal de ventre!

Però retornem ara a a la narració de la gran guerra. El matí del dia següent de la gran derrota dels cristians clarejà amb el centelleig de les puntes de llança en primer ordre de batalla, a una i altra banda.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…