Nit 757

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que en arribar a casa seva, Hassan va reunir els cinc esclaus més intel·ligents i instruïts que tenia al seu servei, els donà mil dinars a cadascun i els va dir:

—És hora que em demostreu la vostra fidelitat i poseu els cinc sentits en acomplir la delicada missió que us encarregaré.

—A les vostres ordres, senyor, sabeu que donaríem la vida per vós —garantí un dels esclaus—. Què maneu?

—Vull que prepareu el farcell i sortiu de viatge. Cadascun de vosaltres anirà a una regió diferent de la terra, que posteriorment us especificaré, i es posarà en contacte amb els homes més cultes i els narradors més destacats de cada lloc. M’heu de portar, per escrit o de memòria, la història completa de Saif Almuluk i Badia Aljamal i a l’home que la sàpiga i us la conti, li doneu tants diners com us demani. En cas que la quantitat exigida excedís el vostre disponible, li doneu els mil dinars a la bestreta i prometeu-li, sota la meva responsabilitat, que rebrà la resta el més aviat possible. Qui de vosaltres aconsegueixi de tenir la història, obtindrà la meva estima i substanciosos regals.

I a continuació va indicar a cadascun d’ells l’indret cap on s’havia de dirigir. El primer cap a les regions del Sind i de l’Índia, el segon cap a la Xina, el tercer cap al Khurassan, el quart cap al Magrib i el cinquè cap a Síria i Egipte.

Hassan va escollir un dia favorable per viatjar i en el jorn assenyalat encomanà als esclaus:

—Aneu-vos-en i esforceu-vos en la comesa, removeu cel i terra perquè a vosaltres i a mi ens hi va pràcticament la vida.

Després els va donar la benedicció i els esclaus partiren, cadascun d’ells cap al destí que se li havia assignat.

Durant mesos van recórrer a consciència pobles i ciutats, però ni a l’Índia, ni a la Xina, ni al Khurassan ni al Magrib varen aconseguir l’objectiu i, a poc temps d’acomplir-se el termini, ja només faltava per tornar l’esclau que havia anat a Síria i Egipte i el comerciant Hassan estava d’allò més angoixat.

El cinquè esclau havia fet cap a la ciutat de Damasc i hi va restar uns quants dies cercant l’home que conegués la història, però ningú no en sabia res. Finalment, i malgrat que Damasc era una ciutat prou atractiva per quedar-s’hi més temps, va decidir partir i prosseguir el seu viatge. Força amoïnat va sortir de la fonda, i es dirigia cap a una de les portes de la muralla quan, en girar una cantonada, va topar de cara amb un xicot que corria esverat.

—Ep, compte! On vas tan esperitat? —el renyà l’esclau de Hassan.

—Perdoneu —es disculpà el jove tot esbufegant—. És que vaig a escoltar un vell rondallaire que explica les històries més fantàstiques que us pugueu imaginar i vull trobar lloc per seure a la rotllana. Sempre és ple com un ou!

—I on actua el vell rondallaire? —s’interessà l’esclau d’immediat.

—Veniu amb mi si us fa gràcia. Correm-hi, de pressa!

L’esclau va córrer darrere el jovencell i arribaren a la plaça on el vell contava les històries en públic. El rondallaire seia en una cadira, envoltat d’una multitud d’oïdors, i tenia l’aspecte d’un venerable ancià. I l’esclau de Hassan es va fer un lloc entre la gentada disposat a escoltar.

Acabada la narració, la multitud es va dispersar i l’esclau es va acostar al vell, el va saludar i tot seguit li va dir:

—Us felicito, senyor, el vostre relat ha estat prodigiós. Em permeteu una pregunta?

—Endavant.

—No sabríeu pas la història de Saif Almuluk i Badia Aljamal?

—Com has sabut que existeix aquesta història? —va fer el vell fitant-lo amb curiositat.

—El meu amo me n’ha parlat i està enormement interessat a saber-la, vós la coneixeu?

—Sí, la conec…

—Gràcies a Déu! I em podríeu fer la caritat d’explicar-me-la? He recorregut tot el país en cerca d’algú que la sàpiga. El meu amo us donarà tot el que demaneu a canvi. Em fareu el favor?

—No és una història per ser explicada al bell mig del carrer i jo no la contaria a qualsevol.

—Si us plau, bon home, Demaneu-me el que vulgueu!

—Te la contaré per cinc dinars i sota algunes condicions.

—Lloat sia Déu! Us donaré cent deu dinars i accepto totes les condicions.

—D’acord, acompanya’m a casa.

L’esclau, més content que un gínjol, el va seguir fins a casa seva i una vegada a l’interior li va donar els dinars. Ell vell els agafà amb evident satisfacció i li va preguntar:

—Saps escriure?

—Sí, i amb bona cal·ligrafia.

—Un moment, doncs.

El rondallaire va entrar en una habitació contigua a la sala d’estar i va tornar a sortir amb paper, tinta i càlam, ho va posar damunt la taula i després va portar un llibre i va dir a l’esclau:

—Aquest llibre conté la història completa de Saif Almuluk i Badia Aljamal. Seu, copia-la i avisa’m quan hagis acabat.

Quan va acabar de copiar-la, l’esclau la va llegir en veu alta i el vell rondallaire li va fer algunes observacions i li corregí les errades. I després de la lectura li recordà:

—Ja t’he dit que et proporcionaria la història sota algunes condicions i les condicions són aquestes: que no l’expliquis mai públicament, ni a les dones, ni als ignorants, ni als idiotes, ni als nens. Entesos? És una història destinada a la gent culta i de categoria.

—Queda clar, no patiu que ho tindré en compte i així ho faré saber a l’amo.

L’esclau, agraït, va besar la mà del vell rondallaire i li va dir adéu.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…