Nit 654

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que després de la visita al palau, homes i genis passejaren a cavall per tot Jabarsa, admirant els esplèndids edificis; als afores, s’extasiaren amb els jardins solcats de recs d’aigua clara i les arbredes plenes d’ocells que cantaven glorificant la creació de Déu Omnipotent i Etern. Al vespre tornaren al palau de Jàfet i allà els van oferir un sopar de gala.

—La teva hospitalitat és excel·lent —digué Garib a Maraix—, però Sahim i jo hauríem de partir demà cap al nostre país, allà hi fem molta falta i has de comprendre que també pateixo per la meva gent.

—Ho entenc perfectament, però, si us plau, quedeu-vos uns dies més, tu i el teu germà —suplicà Maraix—, és tan agradable la vostra companyia! M’ajudeu a superar l’absència del meu fill.

A Garib li va saber greu deixar-lo en aquelles circumstàncies i accedí a quedar-se. Així, doncs, ell i el seu germà van gaudir encara uns quants dies més d’estada a Jabarsa.

Quan arribà el moment de la partida, Maraix els va omplir de magnífics regals: metalls preciosos, joies, maragdes, diamants, lingots d’or i de plata, almesc, ambre, teles de seda i roba de tota mena i de tots colors. A més, a Garib li va oferir una corona incrustada de perles i pedres precioses, d’incalculable valor. I va designar cinc-cents genis per al transport de tot aquell carregament d’objectes cap al Iemen.

A l’hora del comiat, però, un estrèpit de trompetes i tambors envaí l’espai i va interrompre el discurs d’agraïment de Garib. Immediatament, Maraix va enviar un dels seus servents a veure quina era la causa d’aquell avalot.

A les portes de Jabarsa s’havia congregat un exèrcit de milers de genis de tota mena, voladors i bussejadors, a les ordres del cosí de Maraix, el geni Burkan, governador de la Ciutat de Corall i de l’Alcàsser Daurat, des d’on dominava cinc-cents mil genis pagans, tots adoradors del foc.

Feia uns quants dies que Burkan havia rebut a la seva residència la visita d’un súbdit de Maraix que, tot i haver fet veure que es convertia a l’Islam, no havia renegat de la seva religió i, dolgut pel que considerava la traïció del seu monarca, havia anat a cercar la protecció de Burkan.

—Com és que ha renegat de la religió el meu cosí? —cridà Burkan quan va sentir la nova—. S’ha tornat boig?

L’infidel súbdit de Maraix li va explicar amb detall com havien succeït els fets i li va parlar de la influència que sobre Maraix exercia un humà, de nom Garib, que, segons ell, l’havia trastornat.

—Per la glòria del foc! —s’enfurismà Burkan—. Mataré el traïdor de Maraix i aquest miserable homenot!

Burkan declarà la guerra al seu cosí, va convocar setanta-mil genis per formar l’exèrcit i, al capdavant d’aquell impressionant desplegament, es va dirigir a la ciutat de Jabarsa i la va rodejar.

El servent de Maraix es va sorprendre en veure aquella gernació i, mentre s’ho mirava esbalaït, una colla de genis es va precipitar al seu damunt.

—Qui ets tu i què vols? —li preguntà imperativament un d’ells.

—Estic a les ordres del rei Maraix i m’ha enviat per saber què passa aquí —respongué tot astorat.

Sense gaire miraments, l’agafaren i el portaren davant del seu capitost.

—Senyor, m’envia el rei Maraix —informà el missatger després d’una respectuosa reverència—. Voldria saber qui sou i a què es deu la vostra presència aquí.

—Digues-li que ha vingut el seu cosí i que el vol saludar —li va dir Burkan tot amagant les seves veritables intencions.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…