Nit 567

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que arran d’aquest comentari Tàlib ben Sahl explicà la següent història, de la qual ell n’havia estat testimoni excepcional:

—Temps enrere, molt abans de formar part de la cort, un grup de comerciants entre els quals hi era jo, vam noliejar un vaixell per anar cap a Occident. Després de força dies de tranquil·la navegació, una nit, negra com la gola d’un llop, ens va sorprendre una forta tempesta de vent, pluja i llamps. A còpia de lluitar contra el vent i les grosses onades, l’arraix va poder atracar en una rada on, si més no, érem a recer del vent i les onades. El nou dia va néixer amb un cel serè i nítid, sense rastre de la tempesta, tret d’alguns núvols esfilagarsats. Tot d’un plegat, dels espadats que encerclaven la rada, en començaren a sortir negres i més negres, tots despullats i parlant un idioma que no enteníem. Ens vàrem quedar garratibats; la veritat és que ja ens vèiem més morts que vius. Sortosament, el seu cabdill parlava àrab i es mostrà d’allò més hospitalari.

—Quina religió professeu? —ens preguntà el cabdill.

—La musulmana —s’apressà a respondre un dels comerciants, i li explicà a grans trets què era i què significava.

—Quina era la tasca d’aquest tal Mahoma?

Aleshores, vaig ser jo mateix qui li ho explicà amb tots els ets i uts.

—Mai no n’havia sentit a parlar d’aquest home. Bé, en realitat sou els primers humans que ens visiten —ens aclarí el cabdill.

I tot seguit ens va convidar a la seva cova i ens oferí, amb tota la bona voluntat, l’única cosa que ells menjaven: carn de caça i peix. Havent tret la panxa de perill, que prou ens convenia, el cabdill ens va voler mostrar aquell indret. A baix, vàrem poder observar com un pescador, amb aigua fins a genoll, tirava la xàvega. Una de les vegades que ho va fer, en va treure un flascó que duia un tap de plom amb un segell gravat. El pescador el va destapar i en començà a sortir una fumarada blavosa que a mesura que s’elevava cap al cel anava prenent forma humana, un humà gegantí i d’aspecte esgarrifós. Ben aviat de la seva boca en va sortir una veuassa, bo i clamant: «Perdona’m, Profeta, perdona’m!». I, havent dit això, en un batre d’ulls va desaparèixer. No cal dir que nosaltres ens vàrem quedar sangglaçats, però els vilatans no en van fer ni cas.

—No tingueu por —va dir el cabdill enriolat—, heu de saber que això no és altra cosa que un dels genis que Salomó (La pau sigui amb ell!), enfadat amb ells, tancà en flascons i després llençà al mar. Aquí és ben normal que això passi, de fet moltes de les vegades que un pescador tira la xàvega en treu un. Aquests genis es pensen que Salomó encara és viu i per això clamen el seu perdó!

La història meravellà el califa Abdalmàlik ben Maruan, que no es va poder estar d’exclamar:

—Déu meu! Si que en tenia, de poder, Salomó!

En aquella reunió també hi era present Annàbiga Addubianí, qui reafirmà les paraules de Tàlib:

—És meravellós, sí, però no desconegut. No recordo en quin llibre surt, però diu:

»I seguint el manament de Déu, va tancar els genis en flascons i els llençà al mar.

—És extraordinari! —exclamà el califa—. M’agradaria veure’n algun, d’aquests flascons.

—Això és fàcil, majestat —va dir Tàlib ben Sahl. Ràpidament, però, rectificà—: Bé, fàcil, fàcil no, però sí que és possible.

—Com?

—Veureu, majestat, quan vaig tornar del viatge em vaig posar a mirar tots els mapes al meu abast fins que vaig localitzar exactament el lloc. Us puc assegurar que és una mica més enllà dels límits dels territoris que governa Mussa ben Nussair.

—Però això és cap a Occident, en terres cristianes.

—Sí, majestat. Tanmateix, l’emir Mussa s’hi podria internar i dur-vos-en.

—Sí, sí… —va fer el califa abstret, com si rumiés.

I, tot d’una, com si hagués trobat la solució, va dir:

—Tens raó, però tu mateix et posaràs al cap de l’expedició.

—Jo, majestat? —va dir sorprès Tàlib—. I la meva família, com s’alimentarà?

—No passis ànsia per ells, jo mateix me’n faré càrrec. No els faltarà de res. Et faré un salconduit i dues cartes, una per al meu germà Abdelaziz, governador d’Egipte, perquè us proveeixi de les vitualles que us calguin, i l’altra per a l’emir Mussa perquè es posi a les vostres ordres.

—Maneu i disposeu —va dir, Tàlib fent una fonda reverència.

Així, doncs, l’endemà començaren els preparatius per marxar cap a Egipte. Un cop va ser tot a punt, Tàlib n’informà el califa, i aquest li lliurà les dues cartes escrites de pròpia mà. I Tàlib, amb els estendards al capdavant i acompanyat d’una bona colla de col·laboradors, partí de Síria amb els dos missatges embreats.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…