Nit 525

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que l’ocell digué a Janxah que aquell era el lloc del niu on s’havia criat. I el jove, emocionat, li va demanar que l’acompanyés al lloc on els seus pares tenien costum d’anar a buscar-los les vitualles.

Després de volar set nits i vuit dies arribaren al cim d’una muntanya, anomenada Karmús, i, allà, l’ocell li digué:

—Jo ja no sóc capaç de prosseguir més enllà, no m’ho conec.

Janxah, doncs, va romandre en aquell lloc i s’hi adormí. En despertar-se, una gran brillantor que il·luminava tot el cel el corprengué. Ell no sabia, però, que el lloc que emanava tan fastuosa lluminositat era l’alcàsser que durant tant de temps havia buscat. El nom d’Alcàsser de les Gemmes, prou que se’l mereixia, aquell lloc tan fabulós: semblava que sorgís del Mar de les Tenebres i era tot ell fet de robí, amb dependències d’or groc i torratxes d’altres pedres precioses. Aquell era, efectivament, l’alcàsser del rei Xahlan, pare de les tres noies que ell havia conegut. Tanmateix, encara n’era força lluny: li quedaven encara dos mesos a peu.

Tornant a Xamsa ara que la tenim més a prop, direm que quan havia abandonat Janxah, havia tornat a casa seva, és a dir, a l’Alcàsser de les Gemmes, i havia explicat a la seva família com havia conegut Janxah, que era un jove que havia recorregut el món i n’havia vist les meravelles, i que s’havien enamorat l’un de l’altre. Els seus pares, però, li digueren que no s’havia d’haver comportat d’aquella manera amb Janxah. Però ella els n’explicà el motiu:

—Abans de deixar-lo li vaig dir que, si m’estimava, que em vingués a buscar a l’Alcàsser de les Gemmes. I com que sé que m’estima, ho farà.

I el pare, immediatament, ordenà als seus ajudants genis que, tan bon punt trobessin un home per aquelles contrades, l’hi portessin.

Vet aquí, doncs, que un dels servents de Xamsa havia anat a fer un encàrrec per a ella a la muntanya Karmús i, de lluny, afigurà un home, que no era sinó Janxah, que just havia emprès el camí en direcció a l’alcàsser.

A Janxah el va sorprendre que algú s’acostés a saludar-lo i a demanar-li el nom. Tanmateix, va respondre amb tota franquesa:

—Em dic Janxah, i em vaig enamorar bojament d’una jove anomenada Xamsa, la qual vaig portar a l’alcàsser del meu pare. Però ella va fugir i m’abandonà.

I Janxah prosseguí, sense poder evitar d’emocionar-se, amb la narració de totes les desventures que li havien passat fins a aquell moment, en cerca de Xamsa. El geni, és clar, li explicà:

—Tranquil·litza’t i no pateixis, has arribat al lloc que tant desitjaves. I has de saber que, a palau, tots saben que Xamsa i tu us estimeu, ho veuen amb bons ulls i tots esperen la teva arribada.

I, sense dir res més, se’l carregà a l’esquena i s’envolà cap a palau. Els missatgers varen córrer a anunciar la nova al rei Xahlan, a la seva esposa i a la mateixa Xamsa. L’alegria a palau fou tan gran que el rei ordenà a tots els genis que sortissin a rebre Janxah amb grans honors.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…