Nit 524
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el rei Ximakh el va fer muntar en un ocell de quatre ales que, esteses, feien trenta colzes i amb unes potes grosses com les d’un elefant.
El rei Ximakh tenia un ajudant anomenat Timxun, que tenia assignada la feina de robar cada dia dos camells de l’Irak, escorxar-los i donar-los a la bèstia alada, que, tot s’ha de dir, només alçava el vol dos cops a l’any.
Ximakh ordenà a l’au que conduís Janxah fins al Monestir dels Diamants. Volaren uns quants dies i, finalment, arribaren al cim de la muntanya. En aquell moment l’ermità Iagmús feia la pregària a la capella del monestir, i el jove se li acostà, per tal de saludar-lo.
—Benvingut siguis a aquestes terres, noi. Com és que has abandonat casa teva i has vingut a fer cap aquí?
Janxah no va poder contestar, les llàgrimes li impediren pronunciar cap paraula. I quan es va haver assossegat, li explicà les seves desventures amb tot detall.
—Jo també és la primera vegada que sento esmentar aquest alcàsser, a fe. Però és que no conec pas ningú que t’hi pugui guiar, tampoc. Has de saber que jo vaig governar els ocells, les feres i els genis des del temps de Noé fins a l’època de Salomó, fill de David, i no crec pas que ell en tingués coneixement, d’aquest Alcàsser de les Gemmes. El millor que pots fer és esperar-te aquí fins que vinguin els ocells, les feres, i els genis, a veure si algun d’ells ens en sap dir alguna cosa —li recomanà l’ermità.
I així ho decidí. De tots els ocells i bèsties que arribaren, cap no els va saber donar una sola indicació de l’alcàsser. No n’havien sentit a parlar mai. Janxah, no cal dir, va caure de nou en la més pregona tristesa.
Però mentre Janxah pregava a Déu (Alabat sia!), arribà una au enorme de color negre que s’havia ressagat. Es posà davant de l’ermità i quan li feia les reverències de consuetud, el jai li preguntà per l’alcàsser.
—Escolteu bé això que us explicaré: nosaltres vivíem just darrera de les muntanyes del Kaf, a la Muntanya del Cristall. Jo recordo que els meus germans i jo érem ben petits i el pare i la mare ens duien menjar. En una ocasió, però, van marxar i en set dies no els vam tornar a veure. No cal que us digui que estàvem morts de fam i, al vuitè dia, es presentaren plorant desconsoladament. Ens explicaren que un geni els havia segrestat i se’ls havia endut a un lloc anomenat Alcàsser de les Gemmes, Takní. El rei que l’habitava, anomenat Xahlan, tenia intenció de matar-los i només havia desistit del seu propòsit quan els nostres pares li suplicaren que no ho fes perquè tenien plançons que encara no es podien valer per ells mateixos. Si avui encara fossin vius, us en podrien parlar amb tot detall, de l’Alcàsser de les Gemmes.
Janxah, amb aquelles notícies, va recuperar l’esperança que gairebé ja havia perduda i digué a l’ermità:
—Si us plau, maneu a aquest ocell que em porti fins al lloc on tenien el niu els seus pares, darrera les muntanyes del Kaf.
L’ermità manà a l’au que obeís totes les ordres del jove i que el portés allà on ell mateix li digués. I així va ser.
Janxah es posà a l’esquena de l’ocell i volaren un munt de dies fins arribar a la Muntanya del Cristall. Allà reposaren una estona i, tot seguit, reprengueren el vol durant dos dies més i arribaren al lloc on hi havia el niu.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…