Nit 478
M’han explicat, majestat —reprengué Xahrazad—, que Ibrahim Alkhauàs continuà narrant:
—I el vell, després de dirigir-me una mirada de simpatia, anà corrents a informar sa majestat. L’alegria del rei fou tanta que ordenà que m’hostatgessin a palau el temps que durés la cura, amb totes les comoditats.
Durant una setmana vaig continuar visitant diàriament la princesa i, al cap d’aquest temps, em va dir:
—Quan ens n’anirem, Ibrahim, cap a terres musulmanes?
—Caminar podeu fer-ho, però, com sortirem d’aquí amb tanta vigilància? Algú ens haurà d’ajudar…
—El mateix que et va induir a venir i et va conduir al meu davant.
—Ben dit! —vaig exclamar, admirat de la seva fe—. Beneïda sigueu!
Al dia següent, ella i jo sortírem primer de palau i després de la ciutat, invisibles als ulls dels cristians. De fet, quan Déu vol alguna cosa, només ha de dir: «Sigui!», i, a l’instant, és.
Us asseguro que mai no he conegut ningú tan constant en l’oració i en el dejuni com aquella princesa que havia estat cristiana. Quan s’instal·là en terres musulmanes, va viure durant set anys a La Meca, a prop del Sagrat Temple, i allí va morir santament i hi fou sepultada. Que Déu tingui misericòrdia d’ella i de l’autor d’aquests versos:
Quan el metge em va visitar,
la malaltia era avançada
i un plor continu m’inundava.
Quan ell la cortina va alçar,
va trobar una ànima esgotada.
Llavors va dir: «No es pot curar
si la causa no s’endevina».
«Per què serveix la medicina
si el metge no sap actuar?».
Replicaren «sembla mentida!».
«Quan el cos deixa sense alè
i l’esperit el mal rosega,
si és que voleu guarir la pena
no crideu pas el bon Galè».
—va contestar amb veu serena.
El profeta i la justícia divina
Conten que un profeta s’havia retirat a viure al cim d’una muntanya i, des de la seva elevada posició, podia veure una fondalada propera d’on brollava una font d’aigua clara, i alhora observar els passants que s’aturaven a abeurar-s’hi.
Un dia va veure arribar un cavaller que, per beure aigua, va descavalcar i es va treure la bossa dels diners, que duia penjada. Després de satisfer la set, tornà a muntar i va partir al galop, sense adonar-se que s’havia descuidat la bossa al costat de la font. Al cap de poc, es va presentar un home amb aspecte de vagabund i, tot just hagué fet un parell de glopades, agafà la bossa com si fos seva i se n’anà del lloc tan tranquil.
Mentre el profeta, indignat, pensava en l’actitud poc honrada d’aquell vianant, va aparèixer un llenyataire amb un feix de llenya a l’esquena. Amb calma, deposà el feix a terra, va beure i es disposà a fer una mica de repòs, de tant cansat que estava. Però encara no havia tingut temps de seure, que el cavaller va reaparèixer en escena. Pels gestos que va fer en descavalcar, es veia clar que venia a recuperar la bossa i, en no trobar-la, s’encarà al llenyataire. Ben curta va ser la conversa entre ells dos, car ben aviat el cavaller va desembeinar l’espasa i travessà de part a part el llenyataire. Tot seguit, va registrar la roba del caigut i, en no trobar el que buscava, s’endinsà al bosc abandonant el cos sense vida.
—Déu meu! —s’esgarrifà el profeta—. Com ho podeu permetre? Per què ha pagat un innocent? Ell no l’havia robada!
I al moment, una veu del més enllà ressonà al seu voltant i li va revelar:
—Deixa el govern del món en mans de Déu i preocupa’t només de les teves oracions. Has de saber que el pare del cavaller havia estafat mil dinars al pare del vagabund i que el llenyataire havia assassinat el pare del cavaller. Avui, finalment, s’ha fet justícia.
El profeta caigué de genolls.
—Vós sou l’Únic, l’Omnipotent! —exclamà, admirat—. Glòria al coneixedor de l’ocult!
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…