Nit 135

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que la vella, fent veure que la resposta l’havia enutjat, digué al patge:

—Se molt bé quines són les les ordres que tens, però sigues assenyat i no contrariïs la voluntat de la princesa.

Abans que el patge major tingués temps de respondre-li, la dona ordenà a Tajalmuluk:

—Au, noia, passa!

I ell, sense esperar el permís ni el parer del patge major, s’encaminà cap a la cambra on ella li havia dit que la princesa Dunià l’esperava. D’entrada, Dunià, en veure’l, es va quedar una mica sorpresa perquè no esperava cap criada, però en reconèixer-lo va haver de fer esforços per dominar el desig i no llançar-se-li al coll. Sort en tingué que de seguida entrà la vella i, dient-ne una de les seves, va fer fora les esclaves. Aleshores Dunià ja no es va contenir més: abraçada a Tajalmuluk, va ordenar a la mitjancera que es quedés a vigilar la porta i, sense fer-s’ho dir dues vegades, la dona tancà i es quedà asseguda a l’avantcambra.

Sols, Dunià i Tajalmuluk desfermaren la passió continguda i una allau de petons i carícies brollà entre ells. Tot el dia i també la nit la passaren l’un damunt de l’altre.

De bon matí, es presentaren les esclaves amb la safata de l’esmorzar i la vella, amatent i amb la saviesa que la caracteritzava, els digué:

—Deixeu-lo aquí, jo mateixa ho duré a la princesa.

I així ho va fer. Quan la jaia entrà, els raigs de sol que penetraven per la balconada, il·luminaven els cosos nus, abraçats i adormits de Dunià i Tajalmuluk. Els despertà i els serví el menjar, que devoraren ràpidament, i després continuaren la seva particular batalla d’alcova.

Dia rere dia, i amb l’eficaç mitjancera protegint llur intimitat, tant l’un com l’altra anaren engrandint l’enamorament que els unia.

Passat un mes des que Tajalmuluk havia sortit de casa, el visir i Aziz, en veure que no en tenien cap notícia ni donava senyals de vida, temeren que no li hagués passat alguna cosa i decidiren de comunicar-ho al seu pare, el rei Sulaiman Xah.

I, sense esperar més, emprengueren camí cap a la ciutat de les Dues Columnes, capital de la Terra Verda. No deixaren de cavalcar fins que hi arribaren.

El visir féu una reverència davant del rei Sulaiman Xah i l’informà de tot el que els havia succeït. El bramul aïrat del rei tronà per tot el palau i donà pas a l’ordre de fer una lleva d’homes d’arreu del seu reialme per armar un exèrcit el més prest possible i dur a terme l’alliberament del seu fill. Plantaren el campament per a la reunió de les tropes als afores de la ciutat i, al cap de pocs dies, el mateix rei Sulaiman Xah, al capdavant d’una host gegantina, partia cap a la Regió de la Càmfora.

Tajalmuluk i Dunià, emperò, aliens a aquests fets, seguien immersos en el seu encaterinament. Això se’n desprèn de la conversa que mantenien el dia que Tajalmuluk es decidí a revelar-li la seva veritable identitat:

—Tresor de ma vida, t’estimo amb bogeria i sóc felicíssim amb tu, però encara hi ha una cosa que no he aconseguit.

—I què és, nineta dels meus ulls? Què és el que torba la teva felicitat?

—No he estat del tot sincer amb tu i t’he d’explicar tota la veritat: jo no sóc cap marxant, sóc el fill del gran rei Sulaiman Xah, aquell que va enviar un visir al teu pare per demanar la teva mà, a la qual cos tu et vas negar. Ara voldria que els nostres pares ajustessin formalment el nostre matrimoni.

A Dunià els ulls se li esbatanaren. Saber que ell era de nissaga reial li esvaní els temors més recòndits, i encara més perquè això canviava les coses: ara ja no s’hauria d’amagar de ningú i es podria casar, sense cap entrebanc, amb el seu estimat.

Just l’endemà, mentre el pare de Dunià, el rei Xahraman, enllestia afers de govern amb els grans del regne, el cap del gremi dels joiers demanà la vènia d’entrar. El motiu de la visita no era altre que mostrar a sa majestat unes peces d’orfebreria úniques. D’un cofret en va treure nombrosos joiells ricament encastats en or amb gemmes, safirs i maragdes, d’un valor incalculable.

—Kafur —cridà el rei, embadalit davant tanta lluïssor—, vés a ensenyar aquestes joies a la princesa Dunià.

Diligent, Kafur, que era el patge que havia tingut l’estira-i-arronsa amb la vella, es dirigí cap al serrall.

—Aquestes no són hores de dormir, jaia! —l’escridassà el patge, en trobar-la asseguda davant la porta, on encara feia guàrdia, i ben endormiscada.

El sobresalt de la jaia fou majúscul i, esporuguida, li digué:

—Espera’t, que et porto la clau.

I va desaparèixer més de pressa que el vent.

Estranyat per la reacció de la dona, el patge va forçar la porta i va entrar a la cambra: Dunià dormia abraçada a Tajalmuluk. L’esgarrifança de Kafur no fou res comparada amb la de Dunià, que, blanca com un paper, li pregà:

—Kafur, amaga allò que Déu ha amagat.

—Senyora, sabeu prou bé que jo no li puc ocultar res, al rei.

I, sense fer cabal dels precs de Dunià, girà cua i, a grans gambades, es dirigí a la sala del tron.

—Ja l’has ensenyat a la princesa Dunià? —li demanà el rei.

—Majestat —va fer Kafur, mentre li allargava el cofret—, tinc el deure d’assabentar-vos que he trobat la vostra filla dormint abraçada a un jove.

En un instant, la ira tenyí de roig la cara del rei i, amb veu de tro, bramà:

—Guàrdies! Porteu-me la meva filla i el bordegàs que l’acompanya.

—Què són aquestes indecències, eh? —els escridassà, així que creuaren la porta.

I, amb l’espasa nua, s’encarà a Tajalmuluk. Però Dunià s’hi interposà:

—No! Abans de tocar-lo haureu de passar per damunt del meu cadàver.

El rei apartà Dunià d’una manotada i va ordenar que la tornessin a la seva cambra.

—I tu, poca-vergonya, d’on redimonis has sortit? Com has gosat acostar-te a la meva filla? —l’increpà el rei.

—Majestat, no us exalteu —l’advertí Tajalmuluk amb serenitat—. Matar-me seria condemnar-vos vós mateix i tot el vostre regne en pes.

—Després del que has fet encara m’amenaces? —replicà el rei.

—Majestat, res més lluny del meu pensament, però heu de saber que sóc el fill del rei Sulaiman Xah.

Aquelles paraules sembraren el dubte en el rei Xahraman i decidí de tancar-lo a la presó a fi de poder investigar si era o no era veritat el que deia el noi. Tanmateix, el seu visir li aconsellà:

—Majestat, em sembla que teniu massa miraments amb aquest que ha portat la deshonra a la vostra família. Feu-me cas, no es mereix res més que la mort.

I el rei ordenà al botxí que preparés el piló per tallar-li el coll.

Arribat el fatídic moment, el botxí li lligà les mans a l’esquena i, abans d’executar la sentència, va repassar amb la mirada tots els presents.

—Què esperes? —l’escridassà el rei—. Si t’he de tornar a avisar, en comptes d’ell seràs tu el condemnat!

I quan el botxí, amb l’espasa enlaire, es disposava a donar el cop definitiu…

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…