Nit 407
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que, passats tres anys, més o menys, i malgrat que Maria i Adí mantenien la seva relació en el més estricte dels secrets, Annuman els descobrí i, sense voler escoltar raons, els va fer decapitar.
Hind, desconeixedora del motiu pel qual el seu pare els havia fet executar, va fer construir un convent als afores de Hira i s’hi retirà fins que Déu la cridà al seu si.
Aquest convent encara avui existeix.
Els dos amics i la noia formosa
Diuen que Dabilan Alkhuzaí explicà: Una vegada que era assegut a la porta de casa, passà una noia tan ben conformada com mai n’havia vista cap. El gràcil moviment dels malucs en caminar i les seves belles formes em segrestaren la mirada alhora que em despertaren el desig. Impulsat per una apetència adelerada, li vaig recitar:
A doll dels ulls les llàgrimes em cauen
i els benifets del son qui sap on rauen.
Ella es girà cap a mi i em contestà:
Si amb el seu lànguid esguard t’aguaità,
jo crec que això ben poca cosa hi fa.
Aquella ràpida i eloqüent resposta em sorprengué; però sense demostrar-ho, vaig replicar:
És l’amo compassiu i de bon cor
amb qui es lamenta i no cessa el seu plor?
Amb la mateixa rapidesa d’abans, ella respongué:
Si el meu amor t’entestes a tastar,
has de saber que sols préstec serà.
Era evident que havia copsat les meves intencions; tanmateix, però, me’n vaig voler assegurar i li vaig dir:
Amb alegria el temps ens unirà
i farà inseparables els amants?
Ella va dedicar-me un insinuador somriure i, tot seguit, declamà:
El temps i el fat no hi tenen res a fer,
tu mateix la unió pots satisfer!
Amb aquestes paraules ja no em va quedar cap dubte: acceptava la proposició. Els batecs del cor se m’acceleraren i vaig notar que les cames em feien figa. «És possible que una preciositat com aquesta se’m lliuri, a mi, per pròpia voluntat? —em repetia—. I tot ha estat gràcies al meu enginy!». De sobte, un negre pensament substituí l’altre: «A casa meva no podia pas portar-la! On, doncs? Qui em cediria una casa i que fos, a més a més, adient?». Finalment vaig trobar la solució: el meu amic Muslim ben Alaulid en tenia una de preciosa.
I, sense perdre ni un instant més, cap allà ens encaminàrem. Ella em seguia a una certa distància per salvar les aparences. Muslim ben Alaulid ens va rebre amb els braços oberts. No podia ser d’altra manera, era el meu millor amic.
—Endavant, endavant, feu com si fóssiu a casa vostra —ens convidà.
Un cop vàrem ser a dins, va fer un gest de contrarietat i digué:
—Em sap greu però no us puc oferir res, m’heu agafat amb el rebost buit. Ah!, però tot té solució —va fer tot seguit.
I, sense donar-nos més explicacions, va entrar en una habitació i en va treure un tapís preciós.
—Té, Dabilan —em digué—, vés a la soc i ven-te’l. Amb el que en trauràs podràs comprar el menjar i el beure que us calgui.
«En moments com aquests és quan surten els bons amics», vaig pensar, agraït. I, ràpid com un llamp, me n’hi vaig anar. No cal que us digui que vaig tornar més de pressa, encara; el bé de Déu que m’esperava prou que s’ho valia. En entrar, però, no vaig veure ningú.
—Muslim, noia, on sou? —vaig cridar.
Tot d’un plegat, s’obrí una porta i va treure el cap Muslim.
—Gràcies, Dabilan, gràcies —em digué, fent-me un gest perquè li atansés el recapte que duia—. Que Déu t’ho pagui i t’ho tingui en compte el dia del Judici Final!
I, d’una revolada, em va prendre les provisions de les mans i em tancà la porta davant dels nassos. Tan sols vaig tenir temps de donar una llambregada a l’habitació, però ja en vaig tenir prou: el molt murri, el molt traïdor s’havia endut la noia al llit. La desesperació de veure’m enganyat per qui jo creia el meu millor amic era tan gran que n’hi havia per arrencar-se els cabells. Però no en va tenir prou amb aquella deslleialtat, el malnat, des de darrere la porta, cridà en to sorneguer:
—Dabilan, em sabries dir qui és l’autor d’aquests versos:
Dementre en els seus braços jo dormia,
l’amic neguits i puresa tenia.
Això va ser la gota que féu vessar el got. Els improperis, els renecs i les amenaces rajaven pel broc gros.
—El mateix que va compondre aquests —li vaig respondre—:
Qui porta mil banyes al cinyell
que Manaf depassen amb escreix?
—No sé a que es deu tanta ira —em digué—. Al cap i a la fi, has estat tu qui l’has portada a casa meva; i tu, qui s’ha gastat els meus diners! Que no te n’adones? Sóc jo qui hauria d’estar enrabiat. I, ara, fes el favor de marxar i deixar-nos tranquils.
—A fe de Déu quanta raó hi ha en la dita: «Amic lleial, per darrere va amb punyal».
Aclaparat i amb la cua entre les cames, vaig marxar.
Encara avui n’estic ressentit, d’aquella feta; i a Muslim no li he tornat a dirigir la paraula. De la noia no n’he sabut mai més res.
Ishak Almausulí i el comerciant
Ishak Almausulí, un dels poetes preferits del califa Almamun, explicà: Una vesprada, vaig sortir tan esgotat del palau califal que vaig decidir que l’endemà no hi aniria, m’agafaria un dia de lleure. I així ho vaig fer. L’endemà, em vaig llevar de bona hora, vaig fer ensellar el meu corser i convençut que el millor lloc per no ser molestat i per poder descansar era el desert, m’hi vaig encaminar. Abans de partir, però, vaig avisar els servents:
—Si algun missatger del califa, o qualsevol altra persona, pregunta per mi digueu-li que he hagut de sortir per assumptes personals i que no sabeu on sóc.
La intenció era anar cap al desert, és cert. Però com que per anar-hi havia de creuar la ciutat i ningú no m’apressava, vaig regalar-me els ulls dedicant-me a contemplar les seves belleses.
Al pic del migdia jo enfilava un carrer conegut com Carrer de l’Harem.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…