Nit 906

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el quart conseller continuà:

—… que atorga dons i béns als agraïts i als fidels a la religió! I per això, majestat, perquè sobresortiu en aquestes virtuts i en equitat, Déu us ha regraciat amb pau i concòrdia entre els vostres súbdits i ara us honora amb aquest preuat i anhelat regal: el nounat. La seva arribada, la del vostre fill, ens ha esvaït tota ombra de preocupació, ja que ens temíem que si Déu havia previst que moríssiu sense deixar el successor de la vostra justícia i clemència, nosaltres ens hauríem vist embolicats en una lluita ferotge pel poder. De segur que ens hauria succeït el mateix que als corbs. —I contà—:

Els corbs i el falcó

En una vall paradisíaca, plena d’arbres i fruits i per on hi fluïa un rierol d’aigües clares, hi vivien, feliçment, ocells de totes les espècies. La comunitat dels corbs era regida per un cabdill benvolent i indulgent, gràcies al qual vivien en pau i seguretat i la bona organització no permetia que cap altre ocell s’hi entremetés. Arribà el dia, però, que el cabdill va morir —única cosa certa en aquesta vida. Tots els corbs se’n condolgueren moltíssim, però el pitjor del cas era que havia mort sense cap hereu i no havia nomenat successor. Aleshores varen celebrar una reunió per tal d’escollir un cabdill. La meitat dels corbs en proposaren un que, pel seu tarannà, els semblà que era digne del càrrec; tanmateix, l’altra meitat s’hi oposà frontalment. Al llarg de la reunió les paraules varen esdevenir crits i per tal de no arribar a majors varen haver de fer un pacte: la meitat opositora buscaria un candidat i, a punta d’alba, es trobarien al capdamunt del Gran Penyal i llavors s’enfrontarien els dos candidats, el més veloç seria l’elegit. Així ho convingueren i a l’alba s’hi aplegaren, però els opositors no havien trobat cap candidat. Llavors va aparèixer un falcó i aquests li proposaren si volia ser el seu candidat. El falcó va acceptar i evidentment va vèncer. Un cop entronitzat, el falcó va anar eliminant, furtivament, els partidaris del corb: se’ls menjava el cervell i els ulls i llençava les restes. Quan els altres corbs s’adonaren del que passava varen decidir, uns perquè es veien la mort a la cantonada i els altres perquè temien que també els arribaria l’hora, fugir d’aquelles contrades i buscar-ne d’altres de més segures.

—I això era, majestat —va continuar el conseller—, el que temíem que ens passés si pujava al tron una persona que no fos de la vostra nissaga. Però Déu ha il·luminat les pregoneses i ha esvanit la boira, i estem convençuts que el vostre fill guiarà el reialme pel camí de la pau, la seguretat i el benestar. Déu beneeixi el rei i el fill del rei i els concedeixi felicitat, prosperitat i longevitat!

—Així sia —cridaren tots.

I, tot seguit, s’aixecà el cinquè conseller.

—Déu us ompli d’atencions en aquesta vida i en l’altra, majestat! —començà—. Els avantpassats deien que, qui ora, respecta els pares i és treballador, a Déu sempre troba. Si és així, majestat, a vós Déu no us pot faltar mai. Les paraules del meu predecessor han estat d’allò més encertades i enraonades i era per això, perquè no s’esdevingués el que ell ha dit, que la nostra obligació era pregar a Déu que us concedís un fill que us pugui rellevar quan vós falteu. Hi ha vegades que l’home s’inclina pel plaer, pel luxe i per la vanitat i es precipita cap a un abisme, el fons del qual desconeix. Diuen —els vells són savis— que, qui demana el que desconeix, troba el que es mereix. I per fer més entenedora la dita, si m’ho permeteu, majestat, us contaré què li va passar a l’encantador de serps.

—Endavant, t’escoltem —assentí el rei Giliad.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…