Nit 134

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Tajalmuluk va caure al banc, aclaparat, retut. Mentrestant, la jaia, tan de pressa com l’edat li permetia, es dirigia cap a palau.

La cara de Dunià no augurava res de bo i la vella, que sabia com les gastava i fins on podia arribar la seva ira, li lliurà la carta sense dir un sol mot. Al cap de poc la veu de Dunià retrunyia per l’estança:

—No us ho havia dit? Tots els homes són iguals, els en dones un pam i se’n prenen una cana!

—Però què us ho fa pensar, això? —preguntà la jaia com si no sabés gens ni mica què hi deia.

—Ai, bleda! Què m’ho fa pensar? Això, ho veus, això m’ho fa pensar —bramolà Dunià brandant la carta amb la mà—. Corre a advertir-li que si em torna a escriure una cosa semblant duré a terme l’amenaça que li he fet.

—Això sí que no, de viva veu, no; si no em fes cas encara em donaríeu la culpa a mi. No, no, és molt millor que ho escriviu.

Amb la ràbia que li traspuava per tots els porus, Dunià va gargotejar:

Seguidament, va plegar el full i el donà a la vella. Al cap de molt poca estona, ja era a la botiga.

—Que Déu mai no em privi de les vostres visites! —la saludà Tajalmuluk, que fins aleshores havia restat en el mateix lloc i capcot.

La jaia, que per culpa de les anades i vingudes estava molt cansada, s’assegué al seu costat i va sospirar.

—Té, llegeix.

Ell, amb mà tremolosa, agafà el full que la vella li allargava. No el va poder acabar de llegir.

—Vull que algú em mati ara mateix —cridà destil·lant vives llàgrimes i amb una veu que Aziz amb prou feines va reconèixer—. No vull viure més, mateu-me!

Aziz i la jaia, en veure’l tan desesperat, temeren que en fes una de grossa i s’afanyaren a conhortar-lo. La jaia, més avesada a tals feines, de seguida trobà les paraules:

—Fill, malgrat tots els revessos, cal mantenir-se ferm i temperat i, davant de les adversitats encara més. Si et serveix de consol, et diré que esteu fets l’un per a l’altra. Déu sap —va fer alçant la vista cap al trespol, com si busqués el suport del Suprem Faedor per a les seves paraules— com desitjo la vostra unió, com…

I, de sobte, callà. En el seu esguard s’hi entreveia que alguna cosa passava per dins del seu cap.

—Que són tantes contemplacions! —recomençà amb veu segura—. Tinc noranta anys i n’he fetes i vistes de tots colors; i ara, una menudència com aquesta em torba? Que el dimoni se m’emporti si no hi puc fer alguna cosa! Vinga, deixa de plorar i escriu la resposta, jo la hi duré.

Tajalmuluk estava tan esmaperdut que no podia mantenir la ploma a la mà. Va haver de ser Aziz qui escrigués. I així ho féu:

Quan acabà, lliurà el full a Tajalmuluk, que hi donà un cop d’ull i ho va tenir per bé. Aquest l’allargà a la vella juntament amb una bossa que contenia mil dinars, tot dient-li:

—Per pagar-vos tantes molèsties.

La jaia s’embutxacà la bossa àvidament, li va donar les gràcies i marxà per allà on havia vingut. De camí cap a palau, no feia altra cosa que pensar com podria lliurar la carta a Dunià. «Seria millor no fer-la-hi a mans, sinó que fos ella mateixa qui la descobrís», decidí finalment. I, per tal de dur a terme aquest estratagema, rebregà el full i se l’enredà entre la mata de cabells.

Va entrar a l’estança de Dunià rascant-se el cap i mastegant blens i, sense donar-li temps a dir res, demanà:

—Senyora, us faria res de mirar-me la pelussera? Em dóna un malestar de mil dimonis.

Dunià s’arromangà fins als colzes, li va desfer la cua i, en començar a furgar, va caure a terra el full rebregat. El collí ràpidament i, subjectant-lo amb dos dits, el mostrà a la vella.

—Em podeu dir què és això? I què hi feia entre els vostres cabells?

—Aneu a saber! —va fer la jaia afectant estranyesa—. Potser se m’hi ha enganxat a cal marxant. Doneu-me’l que l’hi tornaré.

En comptes de donar-li, però, Dunià el desplegà i el llegí.

—Aquesta és una altra trafica teva! —cridà ella, just haver llegit l’última paraula—. Tu, i només tu tens la culpa de tot el que em passa amb aquest marxant; Déu meu, d’on ha sortit i com gosa tenir aquest desvergonyiment amb mi! Si no fos pel respecte que et tinc i perquè em vas criar, t’ompliria la cara de dits. Fuig, surt del meu davant!

Però en aquell mateix moment uns negres pensaments assaltaren Dunià i deturà la vella:

—Tinc por que tot això no s’escampi, sobretot perquè no és un home de la meva categoria ni de la meva posició.

La jaia se li atansà i li digué:

—Si això és el que us amoïna, tranquil·litzeu-vos. Se’n guardarà prou bé, de dir res! Més que més perquè us estima, i si ho fes us perdria, i per temor al càstig del vostre pare.

—El que temo és que aquest dimoni de marxant, endut pel seu enamorament, no faci alguna atzagaiada. Estic ben perduda.

—Si us ha de servir d’assossec, escriviu-li uns mots recalcant-li que si bada boca ja cal que es prepari.

Seguint els consells, Dunià va escriure:

I, com ja començava a ser habitual, la vella dugué la carta a Tajalmuluk. Ell, que en aquells moments estava en companyia del visir i d’Aziz, va llegir l’escrit i va comprendre que mai no arribaria a aconseguir-la. La seva estimada tenia un cor de pedra impenetrable. Trasbalsat per aquesta evidència, Tajalmuluk lliurà la carta al visir.

—Em sembla que l’única cosa efectiva que pots fer és escriure-li una nota maleint-li els ossos —li aconsellà el visir, un cop l’hagué llegida.

—Com preteneu que faci tal cosa? —saltà Tajalmuluk.

—No n’hi ha per tant! Si tu no ho vols fer…

I es girà vers Aziz, el qual, sense gosar portar la contrària, escrigué:

En acabar va fer el mateix que amb l’anterior: lliurà el paper a Tajalmuluk per tal que hi donés el vist-i-plau. La jaia, també, cuità a dur la nota a Dunià.

—La culpa de tot el que em passa és teva, infausta vella! —bramulà Dunià, agitada per una irada indignació i anant d’una banda a l’altra amb el full a la mà—. Per Déu que m’ho pagaràs!

I enduta per un accés de ràbia, cridà les esclaves i els mossos.

—Agafeu aquesta jaia malentranyada i, amb les vostres avarques, deixeu-me-la ben tova!

Una veritable pluja de cops va començar a caure damunt el cos de la vella. I prou que demanava perdó i pietat, però les plantofades no amainaven. Fins que, a l’últim, un fort cop estigué a punt de badar-li el cap i quedà estassada de boca terrosa.

—Maleïda jaia! Abandoneu-la al mig del carrer —els ordenà Dunià.

Amb penes i treballs, ja que tenia el cos ple de contusions i morats i els ossos cruixits, la jaia va poder arribar a casa. Aquella nit, no cal dir-ho, dormí d’allò més plana. Però tot just llevada, es dirigí, recolzant-se en un bastó, a la botiga de Tajalmuluk per explicar-li els fets.

—Doncs sí que ho sento, iaia, i tot per culpa meva! Aquesta dona no té pietat i té el cor més dur que una pedra. Si no voleu exposar-vos més per mi, ho comprendré.

—No t’hi amoïnis, estigues tranquil; jo no pararé fins que no us hagi ajuntat i tu hagis aconseguit aquesta bagassa que m’ha estomacat.

—Quin motiu hi ha perquè odiï de manera tan desmesurada els homes?

—Tot començà arran d’un somni.

—Ah, sí? Quin, quin? —preguntà Tajalmuluk delerós.

—Pel que Dunià m’explicà —narrà la vella—, en el somni se li apareixia un home que parava la llosa per atrapar ocells; com a esquer hi posava grans de blat i, convenientment amagat, esperava enxampar-hi els pardals afamats que s’aplegaven al voltant. Una de les vegades, juntament amb els ocells s’hi atansaren una parella de coloms, mascle i femella, i vet aquí que la llosa, en caure, atrapà el colom per una pota. Abans, però, que el caçador se n’adonés, la coloma, en comptes de fugir com havien fet els altres pardals esfereïts, acudí en ajut del colom i, amb gran desfici, picotejà el terra fins que el va haver alliberat. El caçador, en adonar-se que aquell intent havia fracassat, parà de nou la llosa. Al cap de poc, una altra munió d’ocells, inclosos el colom i la coloma, voletejaven entorn de la trampa. La mala fortuna va voler que, aquesta vegada, hi quedés atrapada la coloma. Tots els ocells fugiren, fins i tot el colom, que abandonà a la seva sort la coloma. I el caçador la va degollar. D’ençà d’aleshores, la princesa té com a màxima que tots els homes es comporten igual que aquell colom i no permet que cap se li atansi.

El dos joves, Tajalmuluk i Aziz, que havien seguit el relat amb gran atenció, no se’n podien avenir.

—I per un somni refusa els homes? —exclamà Tajalmuluk.

—El més encertat fóra explicar-li tot això al visir —opinà Aziz.

—Tens raó. —I tombant-se cap a la vella que era asseguda a la seva vora, va afegir—: Ens agradaria que ens acompanyéssiu a casa nostra i referíssiu, de viva veu, al visir el que ens acabeu d’explicar.

—Si és la vostra voluntat —va assentir la jaia.

De camí, Tajalmuluk li comentà:

—No sabeu el molt que em plauria veure-la.

—Estigues tranquil —digué la jaia—, en la primera ocasió que hi hagi, t’ho faré saber.

Trobaren el visir assegut a la sala principal. Després de les salutacions de consuetud, la vella relatà el somni de Dunià tal com havia fet abans. Al visir, tot i que també s’havia quedat bocabadat, se li va acudir una idea tan bon punt se n’anà aquella dona.

—Aziz, tu bé que deus recordar on és el jardí, oi?

—Sí —contestà ell, no entenent el perquè d’aquella pregunta.

—Vinga, doncs, som-hi! —els instà el visir.

Ràpidament canviaren la roba que duien per roba neta i s’hi encaminaren.

El jardiner era assegut en un tamboret, al costat mateix de la porta, i repenjat a la paret, a recer del sol del migdia, tot fent una becaina.

—Déu vós guard, mestre! —saludà el visir en to franc per no sobresaltar-lo.

—Què us porta per aquí? —va fer el jardiner a tall de salutació, tot posant-se la mà al front a tall de visera.

—Aquest jardí és vostre o bé el teniu llogat?

—Ni una cosa ni l’altra, només en sóc el cuidador i el responsable.

—Veureu, som forasters i som aquí de pas i ens preguntàvem si ens permetríeu arrecerar-nos d’aquest sol de justícia que cau dins del jardí.

Durant uns breus instants, el bon vell els observà en silenci, de cap a peus, sense sospitar, però, que un d’aquells joves era el mateix que, temps enrere, li havia demanat idèntica cosa. A l’últim digué:

—Serà un plaer, entreu.

Sotjant qualsevol mena de detall que li pogués donar la manera de dur a terme la seva pensada, el visir es posà a seguir el vell, i Tajalmuluk i Aziz se li enganxaren al darrera. Al fons, no massa lluny d’on es trobaven, hi va distingir un pavelló o una cosa semblant que tenia l’aspecte d’estar mig abandonat. Llavors, aprofitant que una flaire de delicioses menges li va remoure el budellam, proposà al jai:

—Us agradaria dinar amb nosaltres?

—Prou que sí!

—Doncs, aquí teniu —va dir el visir tot allargant-li una bossa amb diners—, porteu un xai farcit.

Mentre el bon vell se n’anava a complir l’encàrrec, el visir es va posar a córrer cap aquell edifici. «És perfecte per posar en marxa el pla que he ideat», va pensar.

Quan l’homenet tornà amb el xai farcit ja feia novament companyia a Tajalmuluk i Aziz. I s’assegueren, tots quatre fent rotllana, a menjar. Havent enllestit l’àpat, el visir, en to planer i franc per guanyar-se la confiança del vell, li donà conversa. I en el moment en què va veure que se’ls mirava amb simpatia, es despenjà amb la següent pregunta:

—Quant us paga l’amo cada mes?

—Un dinar —remugà el pobre home avergonyit.

—I digueu-me, què s’hi fa en aquell pavelló d’allà?

—Res, l’amo el té abandonat.

Aleshores el visir es va treure tres-cents dinars i els posà a la mà del vellet.

—Teniu, són per a vós.

—Per a mi! —va fer estranyat el jai, però sense refusar-los.

—Sí, per a vós. Però amb la condició que em permeteu fer obres al pavelló.

—Obres al… —de sobte callà i, tot sospesant els dinars, afegí—: Feu-hi el que vulgueu!

No va ser fins cap al tard que s’acomiadaren d’aquell bon jan i, tots tres, se’n tornaren cap a casa.

Després de refrescar-se a la seva cambra, Tajalmuluk entrà a la d’Aziz.

—Amic meu, no sé quina en porta de cap el visir, però si el meu assumpte pren bon caire i em puc unir amb l’estimada, et regalaré la botiga i tot el que hi ha.

—Gràcies, però no m’ho mereixo.

—Calla, calla! Que no t’ho mereixes, dius!? Qui me’n va parlar de la dona que estimo? Qui ha estat a la meva vora en els moments difícils, eh? Au va, no diguis més bajanades, home!

El fet de tornar a esmentar l’amada, li estovà els records, acotà el cap i una llàgrima li va eixir dels ulls i lliscà galta avall. Aziz, amatent, per esbandir-li les cabòries li proposà:

—Et plauria que recités alguns versos?

Tajalmuluk va fer que sí amb el cap i Aziz s’aclarí la gorja i començà:

I continuà:

Encara prosseguí:

De reüll, Aziz mirà Tajalmuluk i va poder observar com les faccions de la cara se li assuaujaven i com badallava tímidament. Veient el benefici que li procuraven a Tajalmuluk els poemes, Aziz s’animà a continuar:

I així acabaren les recitacions i els dos joves encetaren un dolç son.

L’endemà al matí, de bona hora, el visir se n’anà a llogar un mestre d’obres i tots dos enfilaren el camí que duia al jardí. Un cop dins el pavelló, el visir li explicà quines eren les reformes que volia fer. Sabedor dels desitjos del visir, el mestre d’obres començà de seguida la seva feina. De primer contractà un guixaire i, quan l’emblanquinat de les parets va estar enllestit i sec, un pintor.

—En aquest pany de paret —li manà— hi dibuixes un home que ha parat una trampa, en la qual ha quedat atrapada una coloma.

I assenyalant-li el pany de paret del costat, continuà:

—Aquí el mateix caçador que, ganivet en mà, la degolla. I, en el de més enllà —seguí el mestre d’obres—, hi representes una au rapinyaire amb les urpes clavades en un colom.

Acabat el treball i agençat el pavelló, el visir pagà els honoraris fixats i acomiadà els obrers. «Fa un goig que molts prínceps voldrien. Déu vulgui que tinguem sort!», es deia el visir, palplantat enmig de la sala, tot contemplant els dibuixos fets amb lapislàtzuli i acolorits amb pols d’or. I la sort va arribar.

Pocs dies després, Dunià va tenir ganes de passejar pel jardí, i com que sempre ho feia amb la jaia, l’envià a buscar.

—Iaia —digué Dunià en to amable, malgrat la cara gens amical de la vella—, m’abelliria tant fer un tomb pel jardí i que vós m’hi acompanyéssiu!

La vella, que estava al corrent de les reformes que el visir havia fet al pavelló, pensà: «Aquesta és la meva, mala bua». I fingint molt bé la rancor que envers Dunià sentia la seva ànima, contestà:

—Serà un plaer. Si m’ho permeteu, però, primer voldria anar a casa a canviar-me la roba.

—Prou, però no triguis.

Però ella, en comptes d’anar de dret a casa seva, es dirigí a la botiga de Tajalmuluk.

—De pressa! —li digué la jaia amb la respiració alterada i fatigosa—. Vesteix-te amb les robes més riques que tinguis i cuita cap al jardí.

—A què es deuen totes aquestes presses?

Però en lloc de contestar la vella li va picar l’ullet i, rabent com una daina, se n’anà tan ràpida com havia vingut. A Tajalmuluk tampoc no li va caldre cap altra explicació.

Amb mà mestra el visir i Aziz vestiren Tajalmuluk: lluïa el millor vestit del rober i cenyia un cinturó amb incrustacions de pedreria. I, així, guarnit talment un príncep o un rei, s’encaminà cap al jardí.

El cuidador d’aquell verger el va rebre a la porta amb profundes reverències i molta cortesia.

—No caldria sinó! Sigueu benvingut —va correspondre el jardiner a la petició de Tajalmuluk.

A Tajalmuluk la idea que al cap d’una estona, potser d’escassos instants, podria veure l’estimada i anhelada Dunià, el tenia a punt de defallir. Unes veus somortes que en traspassar la porta es convertiren en xivarri —eren els eunucs que precedien la sortida de la princesa— li van fer sentir un esglai i reculà instintivament cap a un racó. Al mateix temps notà una fressa al seu darrera: era el jardiner que, en adonar-se que Dunià venia, s’havia esverat i temorós que descobrissin Tajalmuluk l’anava a buscar.

—Correu, heu de fugir! —li deia a Tajalmuluk fluixet—. Quan la princesa és al jardí, no hi pot haver ningú més.

—Vós no us amoïneu, ningú no em veurà, teniu la meva paraula.

El jardiner va mirar Tajalmuluk amb esguard preocupat, semblava que volia negar-s’hi, però hi havia tanta seguretat en les paraules del jove que el jardiner va desistir i se n’anà. Mentre tenien aquestes paraules, Dunià, flanquejada per la jaia, ja havia sortit. «Si els eunucs i les donzelles es queden amb nosaltres no podré dur a terme el meu propòsit», es digué la vella. I, prenent les mans de Dunià, per millor convèncer-la, s’empescà:

—Senyora, vós creieu que amb tanta tabola com fan els vostres servents aconseguireu la calma i el repòs que desitgeu? Si em voleu creure, feu-los fora, us fan més nosa que servei i són més molestos que una brossa dins d’un ull.

—Tens raó —assentí Dunià enriolada per aquella sortida.

Un cop soles, la jaia, tot conversant, l’anava menant cap al pavelló que havia fet arreglar el visir, alhora que, de cua d’ull, buscava on era Tajalmuluk. Per fi el va clissar: la forta impressió que li havia produït la contemplació de la bellesa de l’amada l’havia deixat pàl·lid, però no havia perdut la claror del seu mirar, ans al contrari, tenia una forta expressió, barreja de desig i de temença. Sense deixar de parlar, la vella i Dunià feren cap al pavelló.

L’emoció que a Dunià li causà la visió dels dibuixos que hi havia a les parets va ser la mateixa que havia experimentat Tajalmuluk en veure-la a ella. Bocabadada enmig de la sala, exclamà amb la veu ofegada:

—Valga’m Déu, iaia! És la representació del meu somni!

En un instant la seva cara havia esdevingut blanca com el paper i, sense poder subjectar la viva agitació que la dominava, continuà:

—Guaiteu, el colom que jo pensava que havia abandonat la coloma a la seva sort, resulta que no va poder tornar a alliberar-la perquè havia caigut en un altre parany: les urpes d’una au rapinyaire. Déu meu, si que anava errada en rebutjar els homes!

Dunià, lluitant amb l’allau de pensaments que els dibuixos havien desvetllat en el seu cap, i la jaia, que continuava parlant com si res no hagués vist, prosseguiren la passejada. Just quan passaven per davant d’on era amagat Tajalmuluk, la vella féu un moviment amb la mà indicant-li que es col·loqués sota les finestres que hi havia prop de la porta del serrall. Tajalmuluk obeí.

Així, doncs, quan Dunià donà per acabat el passeig i en el moment en què anava a creuar el llindar de la porta, sentí l’esguard d’algú i el buscà. Els seus ulls es trobaren amb la mirada serena i altiva de Tajalmuluk.

—Iaia, d’on ha sortit aquest jove tan ben plantat? —preguntà Dunià amb un fil de veu a causa de la torbació que la sotragava de cap a peus.

—No ho sé pas, però per l’aparença que té diria que és un príncep.

A la vella, que, com us he dit, era molt docta en aquests afers, no se li escapà que dins el cor de Dunià havia nascut l’amor i, com que en volia treure profit, amb un gest indicà a Tajalmuluk que marxés. El pobre no sabia què pensar i, amb la desil·lusió pintada al rostre, s’acomiadà del jardiner i se n’anà cap a casa. Sort en tingué del visir i d’Aziz, que el calmaren i apaivagaren el seu cor!

Dementre, en el serrall, la princesa Dunià no es podia treure del cap aquell jove que l’havia captivada.

—Déu meu, que n’és de formós! Mai no havia vist un jove com aquest —no parava de repetir Dunià—. No saps com m’agradaria unir-me a ell.

—Però senyora… que us heu begut l’enteniment? —exclamà la jaia fingint gran sorpresa—. Si no el coneixeu de res i, a més, sempre heu foragitat de la vostra vora els homes. A què es deu aquest canvi tan sobtat?

I Dunià, que només tenia al cap la imatge de Tajalmuluk, li va demanar:

—Iaia, ara et necessito. Si m’ajudes a unir-me amb ell et donaré mil dinars i el millor vestit del meu rober. Si no aconsegueixo aquesta unió, sóc ben morta.

—Bé, si us hi va la vida —va fer ella sorneguera—, posaré tot el meu esforç a fer-vos ajuntar. Ara tempereu-vos i reposeu, deixeu-ho a les meves mans.

Dit això i a corre-cuita, la vella es dirigí a casa de Tajalmuluk.

—Ens n’hem sortit!, ens n’hem sortit!… —no parava d’exclamar amb els braços oberts davant la perplexitat de Tajalmuluk.

I, ja més reposada, li explicà tot el que havia passat amb Dunià. Tajalmuluk se l’escoltà com si Déu li parlés, i quan la jaia hagué acabat, ell demanà, amb els ulls brillants d’emoció:

—Quan serà la unió?

—Demà, jovencell —contestà ella picarescament, tot fent-li un pessic a la galta.

I se’n tornà cap al serrall per informar la princesa Dunià de les bones notícies.

—Senyora, senyora —s’apressà a dir la vella tot just entrar a la cambra de Dunià—, ja sé on viu, he parlat amb ell i hem acordat que demà us el faré venir.

Radiant de joia, la princesa Dunià recompensà, tal com havia dit, la jaia, que ho prengué de bon grat i se n’anà cap a casa seva.

L’endemà al matí, de bona hora, la vella ja era a casa de Tajalmuluk amb la roba de dona que li volia fer posar.

—Camina al meu darrera, amb elegància i tranquil·litat i no responguis a ningú que et dirigeixi la paraula —l’advertí la jaia abans de sortir de casa.

I s’encaminaren cap a palau.

—Si fas el que t’he dit, no has de tenir por de res —li digué la jaia just traspassar la porta palatina.

I l’un darrere l’altra, recorregueren passadissos i més passadissos, fins que n’enfilaren un al fons del qual, davant una porta, hi havia un patge. La vella el va tornar a avisar:

—Sigues fort, quan jo et digui: «Au, noia, passa», tu, ben decidit, no paris de caminar. Quan siguis al passadís, gira a l’esquerra i entra a la sala, compta cinc portes i fica’t a la sisena, allà hi trobaràs la teva estimada.

—I vós on anireu? —li preguntà Tajalmuluk.

—Jo no aniré enlloc, però potser trigaré una mica perquè vull parlar amb el patge major.

Continuaren caminant fins que arribaren a la porta on hi havia el patge major:

—Qui és aquesta donzella que t’acompanya? —preguntà a la dona.

—A la princesa Dunià li han comentat que fa bona feina i la vol comprar…

—A mi això m’és igual, aquí no passa ningú sense que jo l’hagi registrat, tal com m’ha manat el rei…

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…