Nit 640

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que quan Agib va obrir els ulls, es va trobar lligat, en una tenda estranya i en presència d’un Garib lliure de cadenes i triomfant.

—Què… què significa això? —titubejà Agib, força marejat.

—Quins tombs que dóna la vida, oi? —ironitzà Garib—. Significa que s’han capgirat les tornes, majestat!

I adreçant-se a Sahim, li indicà:

—Fes que vinguin els guàrdies de seguida!

Quan els guàrdies es presentaren, Garib els ordenà:

—Despulleu aquest gos i doneu-li una lliçó!

I el que fins aleshores havia estat el soberg i poderós Agib, va rebre la més terrible humiliació amb una tanda d’assots que el van deixar sense sentit.

Tot just acabaven d’infligir aquell sever càstig a Agib, un aldarull provinent del campament enemic els va sorprendre. Enmig de l’estrèpit i de la confusió, els arribà l’eco d’unes veus que cridaven: «Només hi ha un Déu! Déu és gran!».

—De pressa, Sahim, vés a veure què passa —encarregà Garib, intrigat, al seu germà.

I al cap de poc, Sahim tornà amb aquestes notícies:

—És el teu oncle Dàmik, que ha atacat els infidels per sorpresa i en plena nit.

Dàmik s’havia esforçat per reunir un exèrcit competent i nombrós i, deu dies després de la partida del seu nebot de Jazira, s’havia posat en marxa al capdavant de vint mil homes per tal d’unir-se a ell. Quan era a prop de Mòssul, i gràcies a un informador, havia sabut que el rei Agib tenia presoner el seu nebot, i ja no havia dubtat ni un instant a prosseguir la marxa i atacar el més aviat possible el campament d’Agib.

Per la seva part, Garib ordenà immediatament la mobilització del seu exèrcit i soldats i cavallers, àrabs i perses, es disposaren a sortir en ajut de Dàmik. La derrota que va patir aquella nit l’exèrcit de Kufa fou impressionant: cinquanta mil morts i trenta mil presoners, sense comptar els que havien aconseguit de fugir abans de despuntar el nou dia.

Garib i Dàmik s’abraçaren emocionats i es felicitaren mútuament per la gran victòria.

—Vés a saber si el gos d’Agib ha caigut en la batalla! —va dir Dàmik, sense reprimir un gest de disgust en recordar el tirà.

—No passeu ànsia, oncle, l’he fet presoner justament aquesta nit!

—Glòria a Déu! No es podia acabar millor aquesta guerra. Deixa-me’l veure lligat i humiliat.

—Acompanyeu-me a la tenda.

Però quan entraren a la tenda tingueren una gran desil·lusió! Les cordes que lligaven el presoner eren a terra i no hi havia ningú. Agib havia fugit!

—Maleït sia! —s’enfurismà Garib, i adreçant-se als guàrdies, els va escridassar—: Desgraciats! Com és que l’heu deixat escapar?

—Senyor, hem rebut ordres d’afegir-nos a l’assalt i com que estava inconscient…

—Imperdonable! Quina negligència! Us mereixeu la mort! —els escridassà Garib.

—Calma, noi! —el tranquil·litzà Dàmik—. Ara més que mai hem de mantenir el cap fred i no prendre decisions precipitades. Paciència, mirarem de saber cap on ha fugit la presa i anirem a caçar-la.

De fet, Agib no s’hauria pogut escapar tot sol en l’estat en què es trobava, però una vegada més, havia tingut sort del seu fidel Saiar. Aquest havia pogut sortir a temps quan els homes de Dàmik començaren l’atac al campament i s’havia infiltrat en el campament de Garib. Amagat entre les tendes, havia presenciat com es donaven les ordres d’atac i, quan el campament quedà buit, entrà a la tenda de Garib i hi va trobar el seu amo, encara inconscient. Sense pensar-s’ho ni un instant, el va deslligar, se’l va carregar a l’esquena i va fugir amb ell camps a través, lluny de l’escenari de la guerra. No va parar de caminar fins que, l’endemà al matí, va topar amb una font que brollava al costat d’un pomer. Allà va deixar Agib a terra, estirat, i amb l’aigua fresca el va reanimar.

—Què ha passat? On sóc? —balbucejà Agib en tornar en si.

—Majestat, sou fora de perill, tot anirà bé.

—Ets tu, Saiar, quina alegria!

—Sempre a les vostres ordres.

—Porta’m a Kufa, fes-me el favor. Allà em refaré i aplegaré l’exèrcit i… ai, em fa mal tot!

—No és estrany, heu rebut una bona pallissa.

—Ara, però, sembla que tinc gana.

—Un moment, vaig a buscar-vos menjar.

Saiar es va endinsar en el bosc, va caçar un poll d’estruç i el va traginar fins a la font, on el va sacrificar i el va esquarterar. A continuació, va recollir llenya i, a força de fregar uns pedrenyals, va aconseguir d’encendre foc. Així va poder rostir el poll i, entre la carn i l’aigua de la font, van apaivagar la gana i la set. Aquell àpat va fer recobrar les forces i els ànims al defallit Agib.

—Hem de tornar a Kufa —insistí.

—Majestat, no podem pas agafar-nos-ho a peu… però, espereu-vos, que aconseguiré dues muntures.

L’eficient Saiar no va tenir cap mania a l’hora de robar un parell de cavalls en un proper campament de beduïns i, amb aquelles cavalcadures, arribaren a Kufa després d’uns quants dies de viatge.

Una vegada a Kufa, Agib es va posar en mans dels metges i aquests, en pocs dies, el van guarir dels mals que li havia causat la tortura. I quan es va trobar restablert, es va dedicar d’immediat a la tasca de recompondre el seu malmès exèrcit: va enviar missatges urgents als seus governadors i aliats i aquests s’ocuparen de reclutar el nombre suficient d’homes per incorporar a les tropes reials.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…