Nit 465

Heu de saber, majestat —digué Xahrazad a Xahriar—, que aquells reis antics esmerçaven temps i esforços a fer més pròsper el seu país. Ben cert és el que diuen els savis: la religió depèn del rei, el rei de l’exèrcit, l’exèrcit de la riquesa, la riquesa del benestar del país i el benestar del país del tracte just i bondadós envers els qui en produeixen. Els reis antics, majestat, no permetien als cortesans que abusessin dels seus súbdits i no practicaven la injustícia ni l’opressió.

Un règim no es pot fonamentar mai en l’opressió, perquè amb la tirania el poble s’enfonsa, la gent emigra a d’altres països, la renda davalla, la hisenda pública es buida i la vida de tothom es fa penosa. En una situació així, el rei no gaudeix de l’estima dels súbdits, que odien i maleeixen el tirà, i el reialme acaba, tard o d’hora, desfet.

La muller del jutge jueu

Una vegada hi havia un jutge jueu que tenia una muller casta, honrada, pacient, de caràcter dolç i extraordinàriament formosa. El jutge, arribat el moment, decidí d’emprendre el pelegrinatge a la ciutat santa de Jerusalem i, amb motiu de l’absència, deixà les funcions legals i la seva esposa a càrrec del seu germà. Aquest, per la seva banda, estava secretament enamorat de la cunyada i, naturalment, acceptà l’encàrrec de molt bona gana.

De seguida que el jutge hagué partit, el seu germà no es va poder estar de fer proposicions deshonestes a la dona, però ella, exemple de fermesa i de virtut, s’aferrissà en la defensa de la seva honra. Prou que el cunyat insistia i insistia i no hi havia dia que no ho intentés, però ella continuava mostrant-se inalterablement ferma.

Finalment, veient que era picar ferro fred, el brivall va témer que la dona el descobrís al seu germà i, fent conxorxa amb un parell de falsos testimonis, la van acusar d’adulteri. El pes de la llei caigué sobre la pobra innocent i, tal com correspon al delicte, la pena fou de lapidació.

A fi d’executar la sentència, cavaren una fossa a terra, hi col·locaren la dona del jutge i la colgaren de pedres i de rocs.

—Que les pedres siguin la teva vergonyosa làpida! —exclamà amb sevícia el desaprensiu del seu cunyat abans d’abandonar el lloc.

Però Déu no va permetre que els rocs fossin la tomba d’una muller tan virtuosa i, tot i que l’havien deixada per morta, sota la capa de pedres continuava amb vida. De nit, intensificà els gemecs de dolor i un vianant que passava per la vora va tenir ocasió de sentir-los. Esparverat, el passant enretirà les pedres i trobà la lapidada en lamentable estat; sense pensar-s’ho ni un moment, ple de llàstima i de bones intencions, se la va endur cap a casa per revifar-la i retornar-la a la vida.

L’esposa del bondadós vianant s’encarregà de guarir la dona del jutge que, al cap d’unes setmanes, recobrà la salut i la forma habituals. El vianant, d’altra banda, tenia un fill petit i, tot i que a la mestressa no li va fer gaire gràcia en principi, es va quedar amb la dona que havia salvat en qualitat de mainadera. L’infant aviat li va agafar molta estima i dormia amb ella a l’habitació.

Però el món és ple d’escurçons i, un mal dia, un pervers veí que solia espiar la casa, va tenir ocasió de contemplar la bella mainadera i se’n va enamorar. No parava, a totes hores, de fer-li arribar com podia les seves indecents proposicions, però tampoc aquella vegada el pretendent aconseguí el seu objectiu i la virtuosa dona s’hi va negar en rodó. Enfurismat, el veí va decidir que si ell no la podia aconseguir, aquella gemma no seria per a ningú i, una nit de mal presagi, entrà furtivament a la casa, amb un punyal a la mà, i es dirigí a l’habitació on ella dormia.

No havia pensat el malvat que a la cambra hi dormia també el nen i, en la confusió de la fosca, enfonsà l’arma en el coll del malaurat infant i sortí a corre-cuita del lloc del crim. Tal vegada Déu la va voler salvar així de la mort.

L’endemà, en descobrir el tendre cos degollat, la desesperació i la ràbia s’apoderaren de la mare i el seu primer pensament fou acusar la mainadera.

—Assassina! Assassina! —cridà llançant-se-li al damunt.

Bufetades, cops de puny, cops de peu i batzacs li plogueren sense que pogués defensar-se i, quan l’agressora ja era a punt d’escanyar-la, aparegué el marit que, amb penes i treballs, aconseguí deturar-la.

—Prou, dona, prou! —cridava el marit—. Com vols que ella l’hagi mort? Calma, calma!

I mentre ell intentava tranquil·litzar els nervis de l’alterada senyora, la muller del jutge, adolorida i espantada, agafà una bossa que tenia guardada amb uns quants estalvis i fugí corrents de la casa.

Caminant a bon pas, abandonà el poble i arribà a un altre. Allà, a la plaça, es va topar amb un grup de gent reunida al voltant d’un crucificat.

—Què ha fet aquest home? —va preguntar a un dels badocs.

—Ha comès un crim que només es paga amb la mort o amb una multa de tants dírhams —i encara afegí amb sarcasme—: es veu que no tenia prou diners per pagar-se la vida, el miserable!

La dona, que tenia un cor immens, es va tocar la bossa on duia tot el que tenia i no s’ho va pensar dues vegades: anà corrents a trobar el jutge i amb els dírhams que portava va rescatar el condemnat.

L’antic delinqüent, profundament agraït, es penedí del seu passat, de genolls davant d’ella, i va prometre que la serviria fins a la fi dels seus dies. A més, als afores de la vila, li va construir una cabana on portava diàriament llenya i aliments. I en la pau d’aquella humil cabana, la muller del jutge es va consagrar a l’ascetisme, a l’adoració de Déu i, amb el temps, també a la curació dels malalts que, vinguts d’arreu, havien sentit parlar de les virtuts i dels miracles d’aquella santa dona.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…