Nit 158
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que trobà Alí envoltat de familiars i d’amics que s’interessaven pel seu estat. Abulhassan dubtà entre parlar o mostrar-se reservat. I com que, de tant en tant, es mirava Alí d’una manera significativa, ell mateix li demanà a cau d’orella: «Que tens noves de la meva estimada?».
—T’envia la seva esclava —respongué Abulhassan, ben fluixet— amb una carta. Espera a la porta la teva resposta.
Alí, amb el cor exultant d’alegria, cuità a acomiadar tots els presents. Al cap de poc, el mateix Abulhassan introduïa l’esclava a l’estança.
—Com es troba la teva senyora? —li demanà Alí.
En comptes de donar contesta, l’esclava li lliurà la carta, encapçalada per aquest poema:
«Et porta noves el meu missatger:
escolta-les, t’hi hauràs de conformar!
L’amor a qui el pateix ha fet malbé,
no agafa el son des de llavors ençà.
Ben pacient afronto la dissort
perquè ningú s’escapa del destí.
Però assossega’t, que et duc sempre al cor,
i et tinc tothora present al magí.
Fixa’t en el teu cos escanyolit
si vols saber què em fa la passió:
l’allunyament l’efecte ha produït,
del meu neguit és fruit tanta primor!».
I continuava:
«Estimat, t’escric sense mans i et parlo sense llengua. Per mi ja res no té sentit, la pau i la felicitat han donat pas al dolor i la melangia. El dolç son ha abandonat les meves parpelles, em sento defallir. El meu estat és com el de l’enamorat que va descriure el poeta:
Cor encongit i pensament dispers,
tinc els nervis desfets i els ulls oberts;
la llunyania el cos m’ha extenuat:
la ment extraviada, el cor robat!
Has de saber, però, que el fet de queixar-me no apaga la flama que em consumeix, només m’alleugereix la malenconia i la pena de la separació. M’he de conformar a pronunciar tan sols el nom de la unió. El poeta ho expressà bellament:
Si l’amor no fos causa
d’enuigs i de plaers,
quin sentit, doncs, tindrien
les cartes i els papers?».
Alí, després de la lectura, tornà a caure en el seu trist desconsol, i cap mot de confort no podia tornar-li la bonança. L’esclava, molt compungida, no feia altra cosa que mirar-se Abulhassan, com preguntant-li: «Me’n puc anar?». Aquest va fer que sí amb el cap, i ella es dirigí cap a la porta. Abans d’arribar-hi, però, hagué de retrocedir, Alí la cridà:
—Sisplau, tramet a Xamsannahar tot l’amor i la passió que per ella sento. Digues-li que el meu cor no podrà estimar mai ningú com l’estima a ella.
Uns moments després l’esclava i Abulhassan desapareixien i Alí es quedava torbat, amb el cor ple de sofriment i sense ningú que li donés conhort.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…