Nit 852

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que l’espòs de Zain va assegurar:

—T’ho prometo, vida meva. Serà com tu vulguis.

L’endemà d’arribar va fer cap a l’establiment de la soc amb el nou gènere que havia dut i l’obrí per atendre la clientela. I com si fos per atzar, Masrur es va deixar caure a la botiga, garoler i complaent i, en poca estona, es va ficar l’amo a la butxaca amb la seva natural simpatia. Acabaren conversant com dos vells amics i, al final, Masrur va comprar-li uns perfums i quedà que el dia següent hi tornaria.

D’aquesta manera, Masrur adoptà el costum de visitar-lo diàriament, fer petar amb ell la xerrada i adquirir alguns productes de la perfumeria. I, a poc a poc, el marit de Zain li anà agafant confiança, fins que un dia, tot parlant, li va dir:

—Saps que tinc la intenció d’associar-me?

—Quina casualitat! A mi em balla pel cap el mateix —reaccionà Masrur a l’instant—. Sempre he pensat que una societat és bona per als negocis i m’agradaria trobar algú de confiança. Mira, t’ho diré: el meu pare era un ric marxant iemenita i em va deixar una substanciosa herència que, jo sol, no em veig prou capaç d’invertir. No ho sé, em fa por de perdre els diners. Quatre ulls veuen més que dos.

—Sí, tens raó. I a mi m’agradaria trobar un soci que em fes companyia en els viatges o bé que, mentre jo sigui fora, es cuidés de la botiga. Escolta: què et semblaria ser el meu soci? A mi em mereixes confiança, em penso que ens entendríem i, d’altra banda, si a tu també t’interessa…

—Fet, home! Quan et vagi bé podem tractar seriosament de l’assumpte.

—Perfecte. Demà mateix, si vols. Mira, et convido a dinar a casa i parlarem dels detalls.

El marit de Zain li indicà a Masrur on era casa seva, com si Masrur no conegués prou bé el camí, i el dia següent, mudat i empolainat, s’hi va presentar. Mentre l’amo el conduïa a la sala d’estar, ell ponderava les meravelles del jardí i de la luxosa mansió, com si fos la primera vegada que hi posava els peus.

Després de convidar Masrur a seure, el jueu entrà a l’estança contigua i va dir a la seva esposa:

—Zain, fes-me el favor d’encarregar-te del dinar. Ha vingut el meu amic, aquell amb qui volem fer-nos socis, recordes?, i voldria quedar bé.

—Ah, sí! —va fer Zain contenint l’alegria, perquè sabia perfectament que es tractava de Masrur.

Zain anà a la cuina i dirigí a les esclaves en la preparació del dinar. I quan el menjar era a punt per servir-lo a taula, el seu marit entrà a la cuina i li va dir:

—Zain, surt a saludar el nostre convidat, ja veuràs que atent i educat és!

—Ai no! Quina vergonya! Vols que em vegi un desconegut? —replicà astutament Zain—. Jo sóc una dona molt modesta, ja ho saps, i no m’agrada presentar-me així com així davant dels homes.

—Dona, no n’hi ha per tant! És pot dir que ara ja som socis, jo l’aprecio molt i, si Déu vol, vindrà més vegades a casa com a bon amic. D’acord que ell és cristià i nosaltres jueus, però això no hi fa res a l’hora de mantenir bones relacions. Au, va, surt a dir-li alguna cosa.

—No, no, em fa cosa… —es resistí Zain.

Però el marit continuà insistint fins que ella, aparentment per força, accedí a presentar-se davant del convidat. Quan va entrar a la sala saludà tímidament Masrur, fent esforços per no mostrar l’excitació que se la menjava per dintre.

Masrur, tot atorrollat, acotà el cap i pronuncià un «Hola, senyora, tant de gust!» que va fer molt bona impressió al marit. «Es nota que aquest xicot és tot un cavaller», pensà aquest amb satisfacció.

—Seu a la taula, dona —indicà tot seguit a Zain—, que Masrur se senti com a casa, és un honor per a nosaltres tenir-lo com a convidat.

Durant tot el dinar i la sobretaula, Masrur i Zain no s’adreçaren directament la paraula, però no pararen de llançar-se furtives llambregades plenes de continguda passió.

Tanmateix, en el temps que durà l’àpat, i posteriorment, succeí un fet que va cridar l’atenció del jueu. A la sala d’estar hi havia una cadernera domesticada que voletejava lliure i tenia per costum posar-se a l’espatlla del seu amo i picar-li l’orella com qui juga; amb els forasters, en canvi, era molt esquerpa. Però l’au s’havia acostumat a la presència de Masrur a la casa i, com si de l’amo es tractés, voletejava a l’entorn seu i se li posava a l’espatlla. Al veritable amo li estranyà d’allò més l’actitud de l’ocell, però després de donar-hi voltes, va concloure que Masrur devia tenir un do especial amb les aus.

Dos dies després, el marit de Zain tornà a convidar Masrur a dinar i a passar la tarda a casa seva per parlar de negocis. A Masrur i Zain els turmentava el fet d’estar a prop i haver de dissimular els sentiments i, finalment, el marit advertí que Zain es posava especialment nerviosa davant la presència de Masrur i que aquest la seguia amb la mirada en tots els seus moviments: allò va fer que li pugés la mosca al nas.

A les nits, en la intimitat de la cambra, Zain tampoc era la d’abans i es mostrava neguitosa i esquiva als seus requeriments, de manera que les sospites anaren creixent fins que, una nit, en somnis, Zain pronuncià desficiosament el nom de Masrur i el marit va veure clarament que la seva dona i el seu soci estaven enamorats. D’aquí a flairar l’existència de relacions entre tots dos hi havia un sol pas i el donà. Encaboriat amb aquell pensament, resolgué parar-los una trampa.

L’endemà, fent veure que no s’havia adonat de res, va convidar Masrur a dinar amb l’excusa de signar el contracte de societat i posà els sentits alerta en espera d’enxampar qualsevol gest o moviment delator. I vet aquí que, en un determinat moment, va guipar com, des de la porta de la cuina, Zain picava l’ullet a Masrur mentre, quasi al mateix instant, la cadernera es posava mansament a l’espatlla de Masrur. Llavors va lligar caps. «Aquest parell són amants!», conclogué amb ràbia i disgust, i decidí que els havia d’atrapar en flagrant delicte. Però mentre el seu cap bullia amb aquests pensaments, continuava menjant distretament i, de tant en tant, adreçava la paraula a Masrur amb tota normalitat, fent veure que continuava a l’escapça.

I, havent dinat, va dir a Masrur:

—Bé, ha arribat l’hora de signar el contracte. Si em permets, m’absentaré una estona per anar a buscar els meus cosins. Ells ens faran de testimonis.

—Si et sembla, tornaré després…

—No, no, només faltaria… Queda’t i passeja pel jardí una estona si vols, fes com si fossis a casa teva. Bé… fins ara!

—Fins ara! —va fer Masrur dissimulant amb dificultat l’excitació que li produí la idea de quedar-se a soles amb Zain.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…