Nit 997

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Abú Saadat va tornar al costat de Maaruf i el va informar de les paraules del rei.

—Molt bé, nois —va cridar Maaruf als components de la caravana—, ha arribat l’hora de posar-nos en marxa.

I es va posar la túnica d’atzeituní, va pujar al palanquí i va donar l’ordre d’avançar. Quan la caravana arribà a les rodalies de la ciutat es van trobar amb el rei i els principals que esperaven la seva arribada i que van córrer a saludar Maaruf. Tothom, el rei el primer, es van quedar impressionats de la vastitud de la càfila. Maaruf va entrar a la ciutat enmig del clamor popular i amb tots els honors. Tota la comerciantalla, contenta perquè ja donaven per recuperats els diners deixats, va córrer a saludar-lo. Arribats a palau, el rei va permetre que Maaruf segués al tron.

—Els baguls entreu-los tots al tresor del meu sogre —va manar Maaruf als esclaus— i les bales de teles porteu-les aquí.

Va desembalar totes les teles i va triar les millors peces i un bagul de gemmes perquè les duguessin a Dúnia i les regalés entre les seves esclaves. Després va començar a saldar els deutes amb els comerciants: tal com havia promès, a qui li havia deixat mil dinars, li donava teles per valor de dos mil. Mentre Alí esperava el torn per cobrar es deia: «Ja m’agradaria saber d’on ho ha tret, tot això, ja. I a quants ha engalipat per aconseguir-ho. Una cosa és segura: de Dúnia no ho és, perquè si ho fos, no repartiria com ho fa. Però què carall, no ho dóna? Doncs què importa de qui sigui? A cavall regalat no li miris el dentat i Déu dóna a qui vol, per tant, tu, muts i a la gàbia i a cobrar».

Maaruf regalava a tothom i el seu sogre, alarmat per aquest fet, li va dir a cau d’orella:

—Maaruf, fill, potser ja n’hi ha prou, ho fondràs tot!

—No us hi amoïneu, tinc de tot i en abundància. I a més vull que quedi clar que sóc ric.

—No, si això ja ho veu tothom, però para ja…

La presència del tresorer el va tallar.

—Què vols tu ara? —va preguntar-li bruscament.

—Majestat, la cambra del tresor ja és plena a vessar i encara queden baguls. On els poso?

—Coi d’home! —va fer el rei, mentre intentava frenar les ànsies regaladores de Maaruf—. A qualsevol lloc, encara que sigui al celler. No voldràs pas que els deixem al carrer, oi?

El tresorer no va gosar dir res i s’apressà a marxar, no fos cas que el rei li fes pagar els nervis. Quan la gernació que s’havia aplegat a palau va anar desfilant, Maaruf se’n va anar a visitar Dúnia, la seva esposa, que el va rebre somrient i contenta.

—Amor meu —va dir Dúnia, tot petonejant-lo—, quan em vas fer creure que no tenies ni una malla et burlaves de mi o em posaves a prova? Perquè has de saber que, ric o pobre, tu ets la persona que més estimo.

—Va ser una bajanada. Volia saber si el teu amor era sincer o si només em volies per les riqueses i les vanitats mundanes, però veig que m’estimaves igual i et demano perdó —es va empescar Maaruf, ben protegit per l’arribada de la caravana—. Espera’t aquí, ara torno.

I va entrar a l’habitació del costat, va mirar que no hi hagués ningú i va fregar el segell.

—Aquí em teniu! —va fer immediatament Abú Saadat.

—Necessito urgentment la més magnífica de les túniques i un collar de perles que hi faci joc.

—Ara mateix…

—Espera’t, espera’t. Porta’m també túniques per a les esclaves amb els joiells corresponents com ara braçalets, arracades, anells… Aquesta mena de coses, ja saps què vull dir.

En un batre d’ulls, Abú Saadat va desaparèixer i va aparèixer amb tot el que Maaruf havia demanat. El collar per a Dúnia tenia quaranta perles i un gros fermall d’or i les dues polseres que també eren per a ella duien molta i rica pedreria. Llavors Maaruf va prendre els regals per a l’esposa i, després de manar a Abú Saadat que plegués les túniques per a les esclaves i que a sobre hi posés els joiells, els hi va oferir.

—Valga’m Déu, Maaruf, són preciosos! —va exclamar Dúnia—. M’ho posaré els dies de festa, no voldria pas fer-ho malbé.

—No, posa-t’ho cada dia, en tinc moltes més. —I, adreçant-se a les esclaves—: Passeu a l’habitació del costat, hi ha regals per a vosaltres.

Quan esclaves i senyora es van haver posat les túniques i els joiells aquella sala semblava el firmament amb Dúnia com l’estel polar i les esclaves com els estels que, en eterna giravolta, envolten la polar.

A la sala del tron, ara ja buida, hi havia el rei i el visir.

—Ho has vist, visir incrèdul? El tresor ja torna a estar curull. Tu i els teus mals pensaments!

—Majestat, perdoneu que torni a insistir però aquesta actitud no és pròpia dels comerciants. Els comerciants no regalen, venen. Quan heu vist un comerciant que regali com ho fa ell? Quan heu vist un comerciant les riqueses del qual empetiteixin les d’un rei? No, majestat, aquí hi ha gat amagat i cal fer-lo sortir del forat. Em temo, majestat, que aquesta manera d’obrar no sigui una maniobra per guanyar-se l’exèrcit i llavors fer-vos fora del tron i aparèixer als ulls de tothom com un rei generós i benvolent.

—Vols dir?

—De més verdes n’han madurat, majestat.

—I com podríem fer que el gat sortís del forat?

—He pensat, majestat, que si els tres, vós, ell i jo, ens poguéssim reunir en un lloc on no ens molestés ningú, per exemple el jardí de darrere palau, amb l’excusa de distreure’ns li podríem fer beure vi fins que els efluvis el fessin xerrar més del compte i llavors estirar-li el fil per desfer el cabdell. Penseu, majestat, que el vi és traïdorenc, fins i tot ho va dir el poeta:

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…