Nit 971

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que l’esclava els va deixar els gots al davant, Kàmar i el mestre Ubaid es van beure el contingut d’una tirada i, en qüestió de moments, ambdós es quedaren profundament adormits.

Halima, com la nit anterior, va entrar cautelosament a la sala.

—Oh, no! —exclamà, contrariada, en veure com roncava Kàmar—, adormit una altra vegada! Si estiguessis enamorat de veritat, no claparies com un infant!

I es va haver de conformar a besar-lo, abraçar-lo i acariciar-lo, cosa que va fer tota la nit, sense ser corresposta. En clarejar l’albada, tanmateix, va tornar a deixar un objecte a la butxaca de Kàmar, però no pas unes tabes, sinó un ganivet i, fet això, envià la seva esclava de confiança a fi que despertés els homes per a la pregària de la matinada.

El mestre Ubaid, tan bon punt va obrir els ulls, es va fixar en l’envermellit rostre de Kàmar i, tot preocupat, li va dir:

—T’han tornat a picar els mosquits?

—No, no!, no t’ho pensis… —negà Kàmar passant-se la mà per les galtes?, és que he dormit de boca terrosa, són les marques del coixí…

Sabedor de la veritable causa de la calrada, el noi havia decidit dissimular, per prudència. I quan es va palpar la butxaca i hi va trobar el ganivet, tot i que es va sorprendre prou, va fer com si res no hagués passat. Va esmorzar amb el mestre amb tota normalitat i, de seguida que va poder, va sortir de la casa escapat cap a cal barber.

—Em vaig tornar a quedar adormit com un soc, sense veure-la! —va dir Kàmar, força decebut, així que va ser davant de la seva mentora—. I guaita què m’he trobat avui a la butxaca: un ganivet!

—Que Déu et protegeixi! —exclamà la dona fitant el ganivet que li mostrava Kàmar amb mà tremolosa—. Saps què vol dir, això?

—Com vols que ho sàpiga!

—Vol dir que si sopes a casa d’Ubaid una altra vegada i et tornes a quedar adormit… Halima et degollarà!

—Valga’m Déu!

—Escolta: és molt possible que el mestre et convidi també avui, o sigui que accepta, però fes el favor de no adormir-te!

—I com ho faré per no adormir-me? Em ve una passió de son després de sopar que és més forta que jo… no em puc aguantar!

—Explica’m bé, fil per randa, què vàreu menjar i què vàreu beure ahir anit.

Kàmar li va detallar tot el que havien menjat i begut per sopar ell i el mestre i quan es va referir a la beguda que els havia servit l’esclava després de resar en totes dues ocasions, la dona va arrufar les celles i digué:

—Aquí és on hi ha la trampa: a l’última beguda! La propera vegada procura no beure’n, agafa el got, fes com si te la beguessis, per tal que Ubaid no sospiti res i espavila’t per llençar-la. Ja veuràs com no t’adormiràs més… ah!, i quan Ubaid s’adormi, tu també fes-te l’adormit i espera esdeveniments: a veure-les venir i amb les orelles ben atentes, entesos?

—Sí, així ho faré. Ja saps que segueixo les teves instruccions al peu de la lletra.

Per la seva part, Halima se les havia enginyat per convèncer el seu marit que calia convidar Kàmar de nou per tal de no contravenir les lleis de l’hospitalitat, que manen allotjar l’hoste tres dies seguits, i quedar com uns senyors. I Ubaid, de pas cap a la joieria i amb tota la bona fe, va anar a la fonda a convidar Kàmar a sopar per tercera vegada.

Aquell dia, però, quan amfitrió i convidat hagueren acomplert el deure de l’oració havent sopat i l’esclava els va portar les begudes, Kàmar va fer com si la prengués i, mentre Ubaid estava distret buidant el seu got amb fruïció i l’esclava estava d’esquena, ell el va buidar sota el coixí. Tot just deixar el got, Ubaid va badallar sorollosament i va caure en el més profund dels sons; llavors Kàmar el va imitar i, des del divan i amb els ulls clucs, va sentir com l’esclava agafava els vasos, els col·locava damunt la safata i sortia de l’habitació tancant la porta al seu darrere.

—Dormen com dos lirons —informà l’esclava a la seva senyora quan ella li preguntà com els havia deixat—, s’ho han begut de cop i han caigut fulminats.

—Kàmar també?

—També.

—Desgraciat! —s’enfurismà Halima—. Se m’acaba la paciència amb aquest tòtil que no entén res de res. Em farà més servei mort que viu si no aconsegueixo que jegui amb mi!

Halima, molt enfadada i brandant un ganivet de considerables dimensions, va entrar a la sala on se suposava que Kàmar dormia escridassant-lo:

—Imbècil! A la tercera va la vençuda… t’esventraré com un animal si és que no tens prou intel·ligència per entendre els meus senyals…

En sentir allò, Kàmar es posà dempeus immediatament i digué a la sorpresa Halima:

—Halima, t’ho prego, atura’t! No dormo… i sí que he entès els teus senyals!

—Ja era hora! —exclamà Halima alhora que abaixava el braç i s’amagava el ganivet a la butxaca i, força més relaxada, afegí—: I com és que finalment has entès els meus senyals? Em fa l’efecte que tu sol… en fi, no et veig amb prou experiència.

—T’ho explicaré…

Kàmar la va posar al corrent de la seva relació amb la dona del barber i, després d’haver-lo escoltat amb atenció, Halima li va dir:

—Demà quan vagis a veure aquesta dona, demana-li que t’expliqui de quina manera ens podem trobar tu i jo públicament, ja que és tan astuta. Jo, per la meva part, faré tot el que pugui perquè el meu marit et torni a convidar.

—No pateixis que ja li demanaré, jo sóc el primer interessat!

I finalment, lliurant-se a l’impuls del desig, Kàmar i Halima varen fer l’amor, tota la nit, rebolcant-se apassionadament, entrellaçats com el subjecte actiu i el verb a l’oració mentre que el pobre Ubaid, el dorment banyut, no era més que un complement indirecte sense sentit, junt amb els altres ornaments de l’habitació.

Abans de clarejar el dia, Halima, tota tendra, li va dir a Kàmar a l’orella:

—No en tinc prou, amor meu, de passar una nit amb tu. M’agradaria estar al teu costat un mes sencer, o un any!

—I jo voldria estar amb tu la resta de la meva vida!

—Paciència i enginy és els que ens cal. Ja me n’empescaré alguna per tal que el talòs del meu marit em repudiï… i a més, encara li trauré tots els diners que pugui al molt cretí, que en té a cabassos!

—Tant de bo ho puguis aconseguir!

—Et juro que ho faré, però necessito també la teva col·laboració…

—Faré el que em manis! Estic disposat a tot.

—Para esment, doncs: avui tornarà a venir a la fonda per convidar-te, d’això me n’encarrego jo. Quan vingui, però, digues-li que et sabria greu abusar i que no et sents prou bé pensant que la seva dona es pugui queixar d’abandó conjugal. Ell insistirà i llavors tu li dius que si tant li agrada la teva companyia, que et llogui una casa al veïnat a fi que us pugueu freqüentar. La casa d’aquí al costat, per exemple, és propietat de l’Ubaid, ara la té llogada, però com que tot el que fa m’ho consulta a mi, una vegada tu hagis llançat la idea i ell me la comenti, ja m’espavilaré per convèncer-lo que tregui a fora el veí i que t’hi instal·li a tu. I a partir d’aquí, endavant, Déu ja ens inspirarà com arrodonir la feina.

—Em sembla una idea excel·lent!

—Bé, ara ens hem de separar, que ja es fa clar. Fes-te l’adormit i desperta’t quan vingui l’esclava, com sempre; després resa, esmorza amb l’Ubaid i vés cap a la fonda. D’acord?

—D’acord, estimada. Esperaré que l’Ubaid em vingui a convidar de nou.

—Ja veuràs com sí.

L’esclava, en entrar, va fer olorar la pols a Ubaid per despertar-lo i a Kàmar simplement li va donar un copet a l’espatlla, ja que sabia prou bé com n’estava de despert.

—Què? T’han empipat avui els mosquits? —va preguntar Ubaid mentre Kàmar deixava anar un fingit badall.

—No… no gens —contestà Kàmar tranquil·lament—. He dormit d’allò més bé.

Esmorzaren copiosament i, havent menjat, Kàmar se’n va anar, però en lloc d’enfilar camí directament cap a la fonda, va fer parada a cal barber.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…