Nit 625

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Nusra continuà fent vida al bosc, amb el seu petit en braços i dispensant-li totes les atencions que li podia dispensar en aquelles adverses circumstàncies.

Un dia, mentre donava el pit al nen, repenjada en el tronc d’un arbre, va sentir un brogit de veus humanes i peülles de cavall. Des de la seva posició, en el límit del boscatge, podia veure una ampla esplanada que aviat va quedar envaïda per una munió d’homes, els uns a peu i els altres a cavall, amb un gran estol de gossos llebrers, perdiguers i falcons: es veia clarament que es tractava d’un partida de caça. A llom de molts cavalls s’hi podia veure l’abundant botí de la cacera: ocells i bèsties de tota mena, de caça menor i major. Hi havia cigonyes, garses, perdius, oques, polls d’estruç, llebres, gaseles, vaques salvatges, onagres, gats mesquers i fins i tot lleons. Nusra estava tan distreta contemplant aquell espectacle que no es va adonar que algú se li acostava per darrera i, tot d’un plegat, la veu d’un home la va sobresaltar.

—Què hi fas tu aquí? —va sentir que li deien.

Ella es va amagar el pit, va tapar el nen amb la roba i es va girar espantada, sense poder articular paraula. L’home, de fet, estava tan sorprès com ella i se la mirava amb curiositat.

—Ets una persona o un geni? —va demanar-li ell, cautelós.

—Sóc una dona de carn i ossos, senyor —digué Nusra amb veu tremolosa—, i aquest nen és el meu fill. No ens feu mal, us ho prego!

—No tinguis por —la tranquil·litzà el nouvingut mostrant-se més cordial—, no us faré cap mal.

L’home va dirigir una mirada afectuosa a l’infant i va preguntar:

—Qui sou i què hi feu aquí al bosc?

—Em dic Nusra i el meu fillet, Garib. Jo era…

—Bé, deixa-ho per ara. Vine amb mi, et portaré amb els altres. Et presentaré davant l’emir Mirdàs, el nostre xeic, i ja ens donaràs explicacions.

Efectivament, els caçadors eren un grup de la tribu dels Banú Kahtan que aquell dia havien sortit amb el seu cap, l’emir Mirdàs, de cacera.

Nusra, força més calmada, va seguir l’home que la va conduir a l’emir i, davant de l’expectació general que provocà la seva presència, va explicar com havia anat a parar al bosc i de quina manera tan precària hi havia donat a llum i hi havia sobreviscut amb el seu fill.

Mirdàs va quedar captivat pel valor i la bellesa de Nusra i decidí d’acollir-la al si de la tribu. Aquell vespre, quan la partida arribà al territori dels Banú Kahtan, Mirdàs va instal·lar Nusra en una tenda ampla i confortable i li assignà un complet servei d’esclaves, per a ella i el petit Garib.

Amb el pas dels dies es va fer evident que la impressió causada per Nusra en el cor de l’emir havia estat fonda i que aquest se n’havia enamorat de totes totes. Sense cap impediment, Mirdàs la va fer seva i, de resultes de la relació, Nusra tornà a quedar prenys, cosa que alegrà enormement l’emir dels Banú Kahtan. Al cap dels mesos corresponents, i aquella vegada enmig de totes les atencions necessàries, Nusra va infantar un noi sa i adret al qual li posaren el nom de Sahim Al·lail.

L’emir Mirdàs es va encarregar personalment de l’educació de Sahim i Garib, a qui també va adoptar com a fill, i els va posar a disposició d’un tutor, un provecte ancià de la tribu, que els va ensenyar tot el que feia referència a la religió. Més endavant, els cavallers més destacats dels Banú Kahtan s’encarregaren de la seva instrucció en l’equitació, el maneig de les armes, l’art de la defensa i tots els valors que caracteritzen els valents beduïns. Als quinze anys, Garib i Sahim havien après tot el que necessitaven i s’havien convertit en dos joves gallards i ardits, experts en la lluita i hàbils genets. No debades els Banú Kahtan eren considerats els més bons cavallers d’entre els àrabs, tothom els temia; Garib i Sahim feien honor a aquesta fama i eren capaços de superar els més esforçats d’entre els seus companys.

A prop del territori dels Banú Kahtan, residia l’emir Hassan ben Thàbit, bon amic de Mirdàs, que, amb motiu del seu casament amb una noia noble de la seva tribu, va convidar Mirdàs a la festa de noces. Mirdàs va acceptar complagut la invitació i, en el dia assenyalat, va marxar al front d’una delegació dels Banú Kahtan en direcció al campament de Hassan per assistir al gran esdeveniment.

Val a dir que Hassan era un magnífic amfitrió, va rebre Mirdàs amb tots els honors i li reservà un lloc preeminent entre els convidats. El banquet, d’altra banda, va ser d’aquells que fan època i tothom en va quedar d’allò més content. Un cop acabada la festa, després d’agrair les atencions rebudes i de desitjar felicitat i llarga vida als nuvis, Mirdàs es va acomiadar del seu amic Hassan i va emprendre la tornada cap al campament dels Banú Kahtan.

Quina sotragada es va endur l’emir quan va arribar a destí! No podia creure el que veien els seus ulls: tot a l’entorn del duar hi havia una escampada de morts i cossos agonitzants. Els crits dels ferits es barrejaven amb els gralls dels voltors que voletejaven per damunt d’aquella macabra catifa humana i Mirdàs, esgarrifat, es va posar les mans al cap i va llançar un crit de desesperació i de ràbia. Just en aquell mateix instant va veure Garib, dins la seva cota de malla i muntat a cavall, que venia al seu encontre.

—Emir Mirdàs! —cridava el noi brandant l’espasa.

—Per tots els dimonis! Què ha passat aquí? —li preguntà Mirdàs quan el noi arribà al seu davant.

—Alhamal! Alhamal ben Màgid!

Amb el sol esment d’aquell nom, Mirdàs en va tenir prou per comprendre-ho tot. Alhamal, emir de la tribu dels Banú Nabhan, era un dels seus pitjors enemics i era evident que havia aprofitat la seva absència per atacar per sorpresa el campament.

Tot i que ambdós emirs no s’havien tingut mai simpatia, Alhamal li havia agafat odi des que Mirdàs l’havia rebutjat com a gendre. Mirdàs tenia una filla molt bonica, Mahdia, i Alhamal feia temps que la pretenia; però quan aquest es presentà al campament dels Banú Kahtan per demanar formalment la mà de la noia al seu pare, Mirdàs s’hi negà en rodó provocant la ira i el desig de venjança d’Alhamal, que va veure en el rebuig una greu ofensa al seu honor.

—Aquest matí, Sahim i jo hem anat de cacera —explicà Garib—, i quan hem tornat, al migdia, ens hem trobat aquesta desfeta. Hi ha desenes de morts i de ferits! Ens han dit que Alhamal dels Banú Nabhan n’era el causant i que, a més, s’havia endut un bon nombre de captius i havia raptat les nostres dones, entre elles, Mahdia!

—Mal haja aquest fill del diable! —cridà Mirdàs tot estirant-se els pèls de la barba.

—Imagineu-vos la ràbia que ens ha envaït, a Sahim i a mi! —continuà Garib—. Amb els homes que teníem a disposició, prop d’un centenar, ens hem posat en camí immediatament cap a la terra dels Banú Nabhan, decidits a venjar-nos i a alliberar els captius i les dones. I us asseguro que hi hem fet una bona neteja: han rodat caps i la sang ha corregut a dolls! Per sort, hem pogut alliberar els nostres sense que hagin sofert cap dany: Mahdia torna a ser aquí amb nosaltres, sana i estàlvia; ara mateix acabem d’arribar.

—Bona feina, noi!

—Però el millor de tot és el trofeu que us he portat, ja veureu… acompanyeu-me, si us plau.

Ambdós desmuntaren i entraren al campament. Allà, un dels cavallers que havia combatut valerosament al costat de Garib i Sahim, va donar una llança a Garib i aquest la va fer a mans de Mirdàs: clavat a la punta hi havia el cap del maleït Alhamal!

Tot el campament esclatà en visques a Garib i ell, satisfet de la gesta, improvisà aquesta heroica composició:

—Estic orgullós de tu, Garib —el felicità Mirdàs—. La instrucció que t’he procurat no ha estat una pèrdua de temps. I Sahim? On és?

—A la tenda. L’han ferit, però estic segur que es recuperarà en poc temps. Ell també ha lluitat com un lleó!

Mirdàs tornà a deixar la llança amb el cap d’Alhamal en mans de Garib i, mentre la gent continuava victorejant-lo, anà a la tenda a veure el seu fill ferit.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…