Nit 105

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que les exèquies de Xarkan foren d’aquelles que fan època i l’heroi fou enterrat en un muntijol a la vista de Constantinoble, la ciutat on ja no podria entrar com a victoriós conqueridor. El dol i la tristesa regnaren des d’aleshores entre els musulmans.

Tres dies després dels funerals, una fletxa disparada des d’un merlet de les muralles de Constantinoble féu blanc en un tronc que destacava al bell mig del campament musulmà. A la punta es veia clarament un paper i el visir Dandan el va desplegar i llegí en veu alta el missatge:

«Constantinoble, a tal del tal. De la Senyora Na Xauahi Dauahi als distingits musulmans: per si encara no ho sabeu, ximples mahometans, jo sóc Abdal·lah de Jerusalem, i us vaig enganyar a tots vosaltres com a simples infants. Sóc la mateixa que va ajusticiar Umar Annuman, que organitzà la batalla de Malukhinà i que donà mort a Xarkan i els seus criats. Rosegueu ara la pols, desgraciats! I si el dimoni m’hagués ajudat més, hauria mort també el dropo de Daualmakan i el seu inútil visir Dandan; però ho deixo per a propera ocasió. Ara, si sou mínimament sensats, abandonareu la vostra estúpida idea del setge i la conquesta de la nostra capital. Aneu-vos-en i salveu-vos ara que hi sou a temps perquè per més que ho intenteu, encara que resteu aquí anys i anys, mai no ho aconseguireu!».

El visir Dandan amb prou feines va poder acabar la lectura perquè els mots se li nuaven a la gola. Amb els ulls negats, alçà el cap al cel i exclamà:

—M’hauria de caure la cara de vergonya! Dues vegades m’he deixat ensarronar per l’escurçó d’aquesta Dauahi!

—Maleïda sigui! —explotà el rei—. Juro per Déu que no me n’aniré d’aquí sense haver-li emplenat el cony de plom! Ja veurem qui rosegarà la pols a la fi! La caçaré, la posaré en una gàbia com una fera captiva i la penjaré pels cabells a les portes de Constantinoble! I aquesta ciutat serà per als musulmans i repartiré el botí que aconseguim entre els meus soldats, a parts iguals.

Però després d’aquell rampell de ràbia, Daualmakan continuà sumit en el pou de desolació l de tristesa en què havia caigut després de la mort del seu germà Xarkan. L’esperit de lluita se li havia marcit, i, afligit i desganat, s’anava aprimant fins que es quedà com una canya.

—Recobreu-vos, majestat —intentà animar-lo Dandan, tot i que ell mateix estava prou aclaparat—. Hem de fer el cor fort i continuar amb la nostra missió. Xarkan és mort, devia ser la seva hora, i no ens serviran de res les lamentacions, res no ens el tornarà a la vida. Escolteu què va dir un poeta, i tal vegada els seus mots ens puguin reconfortar un xic:

—Estimat visir —digué el rei amb un fil de veu—, prou sé que teniu raó, però… tantes desgràcies! La mort del meu pare, la del meu germà, la llunyania del meu país, de la meva gent…

La malenconia s’havia apoderat del seu noble esperit. Afortunadament, enmig del desconsol i l’atribolament, un matí aparegué un correu de Bagdad que encengué una espurna d’esperança i d’anhel de viure en el cor del jove monarca. El missatger portava una carta de la seva estimada germana Nuzha on l’informava que la seva esposa havia donat a llum un nen preciós que havien anomenat Kan Ma Kan. La família estava bé, gràcies a Déu, inclòs l’entranyable fogoner que vivia tancat, a cos de rei, en el seu palauet, sense haver-se assabentat de cap dels esdeveniments que tant havien afectat la vida del seu anterior protegit. I a les trones de totes les mesquites, els ulemes i els imams pregaven pel retorn victoriós dels expedicionaris musulmans.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…