Nit 396

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el mateix germà continuà:

—Aquestes paraules del poeta li esqueien d’allò més:

—Aquest matí, a punta de dia —va reprendre l’altre germà—, hem anat a l’hort amb el pare a collir la fruita madura dels arbres i, tot d’una, hem sentit un esgarip. Quan hem acudit a veure què passava, ens hem trobat el pare mort i aquest jove s’ha posat a córrer; gràcies a Déu, però, l’hem pogut enxampar. Ara, aquí el teniu, jutgeu-lo d’acord amb l’autoritat que Déu us ha conferit.

El califa es mirà el jove amb severitat i digué:

—L’acusació d’assassinat és molt greu, què hi tens a dir tu?

El jove es va redreçar la roba, va fer una passa endavant, saludà el califa amb una profunda reverència i, amb posat gallard i segur de si mateix, començà:

—Majestat, he escoltat atentament el que han explicat i, efectivament, han obrat correctament en presentar-me a vós, perquè he estat jo qui ha mort el seu pare.

El califa va fer un gest d’estranyesa, car pocs dels acusats admetien, així, sense més ni més, la seva culpa.

—Però el que no us han dit —continuà el jove—, és quin n’ha estat el motiu. Amb la vostra vènia us l’explicaré.

El califa assentí amb un lleu moviment de cap, es va remoure en el tron i es disposà a escoltar-lo.

—Per bé que les ordres de Déu són inqüestionables, primerament us diré que, malgrat haver nascut al desert i ser beduí, sóc també un àrab de soca-rel i dels més nobles que hi ha sota la volta del cel. A la mort del pare, jo em vaig haver de fer càrrec de la família; i com que el meu poble passava per una època difícil, em vaig veure empès a buscar noves pastures per al ramat de camelles. D’aleshores ençà he errat per aquest món de Déu. I heus aquí que, avui, en passar per davant de l’hort del pare d’aquests joves, una de les camelles s’ha posat a menjar les fulles dels arbres que sortien per damunt de la tàpia. A l’acte ha aparegut el seu pare, talment enrabiat que treia foc pels queixals, duia un roc a la mà i l’ha llençat contra el ramat. Amb tanta mala sort, però, que ha encertat de ple el semental, un camell d’allò més preuat del qual totes les femelles n’han tingut descendència, i l’ha mort a l’instant. A mi, majestat, en veure el camell mort a la meva vora, se m’han encès les entranyes i, sense pensar-m’ho dues vegades, he agafat el mateix roc i li he tirat amb tota la meva força. El cop ha estat mortal i ha deixat aquest món pel mateix camí que la meva bèstia. El que ha passat després ja ho sabeu —acabà el jove.

—Que Déu (Alabat sia!) el tingui en sa Glòria —digué el califa Umar—. Has confessat el que has fet i et mereixes la pena del talió.

—Com vós maneu, perquè així ho disposa la llei islàmica. Us voldria demanar una gràcia, però. Tinc un germà petit a qui el pare, abans de morir, deixà una considerable suma de diners i, posant a Déu per testimoni, me’n féu responsable. Jo mateix els vaig enterrar, i, és clar, ara només jo sé on són. Us prego que tingueu a bé concedir-me tres dies de coll per tal de poder deixar arreglat aquest assumpte, us dono la meva paraula que tornaré a fi que es compleixi la sentència. Penseu que si els diners es perden, el Dia del Judici el meu germà en demanarà comptes al responsable.

—Amb la teva paraula no n’hi ha prou —respongué el califa—, hi ha d’haver algú que garanteixi que tornaràs.

I, mirant-se els presents, assenyalà Abú Darr, el company del Profeta.

—Vols ser tu qui doni fe de les seves paraules?

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…