Nit 719

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el califa Harun Arraixid va rebre les cortesies de tota l’acompanyada, i val a dir que es quedà impressionat del coratge i de la gallardia de què havia fet gala Alí Azzaibak.

—Majestat —va dir Ahmad Addanf—, aquest és Alí Azzaibak, l’Hidrargir, cap dels bandits del Caire i un dels més preats col·laboradors meus.

Alí Azzaibak féu una passa endavant, una profunda reverència davant del califa i digué:

—Majestat, un humil servidor desitja que tots els vostres enemics tinguin la mateixa fi que l’orfebre jueu —i li explicà totes les trifulgues que havia passat.

—Si no ho veig amb els meus propis ulls, no em creuré pas que el jueu és mort. Per alguna cosa era un bruixot —va fer el califa, i adreçant-se al valí, l’emir Hassan el Malandrí, li ordenà—: Arriba’t al lloc on diuen que el jueu tenia l’alcàsser.

Al cap d’una estona, el valí i uns quants homes tornaven amb un taüt amb el cos sense vida del jueu i el dipositaren davant de Harun Arraixid, el qual va donar les ordres pertinents per tal que fos immediatament incinerat.

Llavors, Kamar, que també hi havia acudit, va fer una reverència davant del califa i, educadament, l’informà de qui era filla, li digué que s’havia convertit a l’Islam —i, per tal de demostrar-ho, va repetir la professió de fe—, i li demanà encaridament que intercedís per ella davant d’Alí Azzaibak a fi que accedís a casar-se amb ella. A més, li sol·licità que tingués a bé d’exercir de tutor seu per al casament. Harun Arraixid s’hi avingué de bon grat i el primer que va decidir com a tal va ser regalar l’alcàsser del jueu a Alí Azzaibak.

—I què més vols? —encara li demanà.

—Tan sols gaudir de la vostra protecció i dels vostres favors, majestat —va dir Alí Azzaibak.

—Tens algú a les teves ordres? —preguntà Harun Arraixid.

—Sí. Quaranta col·legues, però són al Caire.

—Doncs ja els pots enviar a buscar. I caserna, en tens?

—Jo li regalo la meva, majestat —saltà Hassan Xuman.

—No, no, ni parlar-ne —va fer el califa—. El que és teu és teu.

I ordenà al tresorer de palau que lliurés deu mil dinars als paletes per tal que construïssin una caserna adequada a les necessitats d’Alí Azzaibak i els seus quaranta homes del Caire.

—Alguna altra cosa, Alí Azzaibak? —encara insistí el califa.

—Només que intercediu per mi davant de Dalila la Garneua per tal que accepti el dot i em deixi casar amb la seva filla Zainab la Tinyeta.

Les bones paraules del califa convenceren Dalila la Garneua, que, havent aconseguit el vestit de Kamar i el bastó, la safata i les cadenes d’or, no posà cap impediment al casori.

Allà mateix, davant de la màxima autoritat i dels testimonis, es formalitzà el compromís d’Alí Azzaibak amb Zainab la Tinyeta, amb la filla i amb l’esclava del drapaire i amb Kamar, la filla del jueu.

El califa encara va assignar un bon sou a Alí Azzaibak i s’ocupà d’organitzar fastuoses festes, on no hi faltaren magnífics banquets, que duraren un mes seguit. Alí Azzaibak va enviar un missatge als seus ajudants del Caire en el qual els deia, a part d’explicar-los que havia aconseguit el favor incondicional del califa: «Ja us podeu afanyar per tal d’arribar abans del dia del meu casament amb quatre donzelles alhora».

El dia assenyalat, tot era a punt. La caserna ja estava feta i els homes d’Alí Azzaibak havien arribat, després d’un fatigós viatge, a Bagdad. S’allotjaren tots a la nova construcció i Alí Azzaibak els presentà al califa, i aquest els féu tots les honors i els considerà uns membres més dels seus ja nombrosos protegits.

Zainab la Tinyeta va fer realitat el seu somni de casar-se amb el vestit de Kamar. I atès que fou ella de qui primer s’enamorà Alí Azzaibak, va ser també la primera de les quatre belles perles que foradà.

Alí Azzaibak esdevingué un dels contertulians preferits del califa Harun Arraixid. I, en una de les vetllades que passaven junts, sa majestat li va fer explicar, amb tots els ets i uts, les peripècies que havia viscut amb Dalila la Garneua, Zainab la Tinyeta i el peixater Zuraik. En quedà tan meravellat que ordenà que fos tot enregistrat als fastos del califat i conservat a la biblioteca. I així arribà a ser conegut com un episodi més de la gent de bé.

Quant als protagonistes de la història, visqueren en la més plena felicitat fins que els arribà l’hora d’aquella que no té compassió. Déu (Alabat sia!) és Savi.

Ardaixir i Haiatannufús

Temps era temps, governava el Xiraz un rei anomenat Saif Azam Xah. S’havia fet gran i encara no havia tingut descendència, cosa que el preocupava en gran mesura. I aquesta circumstància va fer que un dia es decidís a convocar els savis i els metges del reialme.

—Mireu —els exposà—, ja m’estic fent vell i això de no tenir un fill que, quan jo falti, es pugui fer càrrec de les regnes del govern, m’amoïna. Voldria garantir al meu poble la continuïtat.

—Majestat —s’avançà un—, us podem preparar unes drogues que, si Déu vol, faran realitat tan lloable desig.

El sobirà s’hi avingué a l’acte i els apotecaris prepararen una poció tan efectiva que, la primera nit de prendre-se-la i jeure amb la seva esposa, ella es quedà embarassada. No és d’estranyar, car allò que Déu disposa bona fi troba.

Passats els mesos de la gestació, obrí els ulls a la llum un nadó sa i adret que anomenaren Ardaixir. Com que era el rei de la casa i la nineta dels ulls del pare, gaudí de totes les atencions imaginables i fou educat tal com pertoca a un príncep: Alcorà, cal·ligrafia, ciències i lletres i, així que fou prou grandet, les arts de la lliça.

En aquell temps regia l’Irak el rei Abdalkàdir, i aquest rei tenia una filla de considerable bellesa que es deia Haiatannufús i que de pretendents n’havia tingut a munts. No obstant això, el seu pare no l’havia pogut prometre amb ningú perquè ella tenia una incurable aversió als homes, no en podia sentir ni parlar. En una ocasió que l’home ho havia intentat, a petició d’un rei persa, aquesta fou la resposta que havia obtingut de la filla: «No m’hi casaré mai a la vida, i, si m’hi obligueu, em veureu morta».

A Ardaixir li arribà a les orelles la bellesa de la jove, i se n’enamorà bojament. El pare, en saber els sentiments del seu fill, tot i que estava convençut que no seria tasca fàcil, li va prometre que aconseguiria la princesa per a ell. Amb aquest propòsit envià el seu visir, un home amb molta mà esquerra i en qui confiava cegament, al rei Abdalkàdir per tal que li sol·licités la mà de la seva filla.

El visir, però, tornà amb les mans buides i l’assabentà de la situació. Saif Azam Xah s’ho va prendre com un desdeny.

—Una persona com jo demana una cosa a un igual i no se li concedeix? —cridà, amb els ulls que gairebé li sortien de les conques—. A fe que destruiré el seu reialme, mataré els seus homes i li arrabassaré totes les riqueses!

I immediatament ordenà als exèrcits que es preparessin per iniciar l’expedició, sense reparar en despeses, baldament calgués demanar crèdits per tal de costejar la missió.

Ardaixir, en assabentar-se de les intencions del seu pare, va córrer a l’audiència.

—Pare, no us embarqueu en una empresa com aquesta —li va dir, respectuosament, i en to de súplica.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…