Nit 32

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que el germà del barber continuà fantasiejant d’aquesta manera:

—… després donaré una bossa amb cinc-cents dinars als criats i els ordenaré que els reparteixin entre les pentinadores. Elles els acceptaran i acompanyaran la noia a la cambra nupcial; quan jo hi entri, de bon principi ni la miraré ni li dirigiré la paraula, com menyspreant-la; que no es pugui dir de mi que no tinc amor propi! Haurà de venir la seva mare a besar-me les mans i la cara i a pregar-me que l’estimi… Ja me la imagino suplicant:

—Senyor, mireu, contempleu la vostra esclava, si us plau; ella només desitja estar amb vós, digueu-li un sol mot i la fareu feliç!

Jo ni contestaré, més aviat esperaré que m’afalagui més i més, besant-me mans i peus repetidament, i la mare afegirà:

—La meva filla és una delicada poncella que encara no ha desflorat cap home; si us veu tan reticent, li trencareu el cor. Per l’amor de Déu, acosteu-vos-hi, digueu-li alguna cosa.

Llavors, ella mateixa omplirà una copa de vi i la seva filla me l’oferirà. Sembla que la vegi: la xicota se m’acostarà humilment i jo, recolzat en un coixí brodat d’or, la deixaré allà palplantada sense fer-li cas, orgullós i prepotent, perquè em consideri com si fos un gran soldà. I ella dirà:

—Senyor, tingueu la bondat d’acceptar la copa que us ofereix la vostra esclava.

Però jo, res de res, com si sentís ploure. Llavors insistirà:

—Beveu, feu el favor…

M’acostarà la copa a la boca i aleshores li ventaré una bufetada i donaré una puntada de peu a la copa… així!».

En aquell moment, el somiatruites del meu germà envià un cop de peu a la cistella del vidre que, pel fet d’estar situada damunt de la vorera, va caure produint una sonora trencadissa. Tot el capital s’havia esvaït en un instant!

—Valga’m Déu! Per culpa de la meva supèrbia! —exclamà.

Si hagués estat per mi, majestat, us asseguro que li hauria donat mil fuetades i l’hauria exposat a la vergonya pública. Ell mateix, plorant a llàgrima viva, començà a bufetejar-se i a estireganyar-se la roba amb fúria. En veure’l d’aquella guisa, els vianants que anaven a l’oració del divendres se’l miraven astorats, però passaven de llarg.

I vet aquí que, en aquelles circumstàncies, s’aproximà una bella dama que devia anar cap a la mesquita, exhalant olor d’almesc, muntada en una somera amb albarda de seda, tota brodada d’or, i envoltada d’un estol de criats. En veure la trencadissa de vidres a terra i la desesperació del meu germà, se li partí el cor i s’interessà pel cas. Quan ell li hagué explicat el fet, la senyora cridà un dels servents i li lliurà una bossa perquè la donés a l’afectat. El meu germà l’obrí de seguida i, en veure el contingut, va caure d’esquena d’alegria: hi havia cinc-cents dinars! Després de molts compliments i reverències adreçades a la dama, se’n tornà a casa més content que un gínjol i enriquit com per art de màgia.

Ebri encara de l’eufòria per la bona sort que havia tingut, sentí que picaven a la porta. Una vella, que no coneixia de res, l’esperava al llindar i se li adreçà així:

—Perdona’m, fill meu, aviat serà l’hora de l’oració del migdia i no sé on fer les ablucions. Que em deixaries entrar un moment a rentar-me?

—Endavant, bona dona —consentí el meu germà, que estava de molt bon humor després del que li havia passat.

La vella, en acabar de purificar-se, féu la pregària, amb un parell de genuflexions i, tot seguit, donà la benedicció a l’amo de la casa. El meu germà, agraït, li regalà dos dinars.

—Alabat sia Déu! —exclamà la dona en veure’ls—. Ja és ben estrany que s’enamorin de tu, amb el teu aspecte de vagabund. Guarda’t els diners, home, i si no els necessites torna’ls a aquella que ara té el cor tan trencat com els teus vidres.

—I ara, però què dieu? —s’admirà el meu germà—. I com ho podria fer, per conèixer-la?

—Fill meu, sé del cert que ella se sent atreta per tu, però malauradament està casada. Mira, agafa els diners i segueix-me. Quan la trobem, fes-li la gara-gara, amb afalacs i bons mots; et garanteixo que així podràs accedir tant a la seva bellesa com als seus béns.

Tot i que allò no li feia gaire bona espina, el meu germà agafà les peces d’or i sortí decidit al darrera d’ella. Caminaren una bona estona abans no s’aturaren davant una porta molt ampla. La vella hi picà i va aparèixer una esclava cristiana que els convidà a entrar. La casa es veia grandiosa, ben moblada i magníficament encortinada. La donzella els conduí a un saló immens, on ell s’assegué amb la bossa dels dinars damunt els genolls.

Una noia d’extraordinària bellesa i vestida amb robes excel·lents sorprengué el meu germà, que, d’un bot, es posà dempeus. Ella, rient divertida davant aquella reacció, l’agafà per la mà i se l’endugué a una habitació més aïllada i recoberta amb teles de seda. S’assegueren un a frec de l’altre i aviat començaren a fer-se moixaines fins que, de cop i volta, ella es posà dreta i digué:

—Espera’t! Torno de seguida…

La noia va desaparèixer i ell es quedà allà tot sol esperant-la. Però en lloc de la gràcil donzella, un esclau negre d’allò més corpulent, empunyant una lluenta espasa, va irrompre a la sala.

—Desgraciat! Què hi fas aquí? —cridà el negre, enfollit—. Infame fill de mala mare!

Al meu germà l’entrada d’aquell homenàs tan enfurismat el va deixar de pedra, i tant és així que no gosà ni va tenir temps de badar boca perquè el negre, colèric, li arrabassà tota la roba i els diners que duia i li clavà l’espasa no menys de vuitanta vegades. Un cop l’hagué deixat estès a terra, foradat com un colador, l’esclau, pensant que l’havia mort, bramà amb una veu que feia retrunyir les parets i tremolar el terra:

—On és la sal?

Immediatament acudí una esclava amb un saler per estroncar la sang que brollava de les ferides del meu germà. Li feia una coïssor terrible, però ell no gosava ni moure un dit tement que descobrissin que era viu i que llavors l’acabessin de rematar. Feta l’operació, la noia es retirà i l’esclau tornà a bramar d’aquella aterridora manera dient que se l’emportessin. La vella va ser l’encarregada d’arrossegar el meu germà pels peus i de llençar-lo a un soterrani fosc, damunt d’una pila de cadàvers.

Dos dies sencers es va estar el pobre allà dins, però Déu Omnipotent i Misericordiós va voler que aquella sal fos la seva salvació, car li tallà l’hemorràgia. Recuperades les forces justes per moure’s, aconseguí obrir un finestró que hi havia al soterrani i va poder escapar-se d’aquell lloc infecte. Déu, Gloriós i Excels, l’ajudà i, emparant-se en les tenebres, caminà d’esma fins al matí següent.

Per guarir-se del tot, va haver de fer una temporada de repòs absolut. Tanmateix, no es podia treure del cap l’atac de què havia estat víctima i, quan es trobà de nou fort i vigorós, se n’anà a espiar els quefers de la vella bruixa. Comprovà que aquella alcavota, amb el seu ardit, feia caure els homes un darrera l’altre, i tots, sense excepció, finaven en aquella casa. De moment, ell no ho va voler denunciar, es va fabricar una bossa amb un retall de roba, l’emplenà amb trossos de vidre i se la va cenyir a la cintura. A continuació, es disfressà de manera que ningú no el pogués reconèixer, amagà una espasa sota la roba i se n’anà a trobar la vella. Tan bon punt la va clissar, se li acostà i, parlant amb accent estranger, li demanà:

—Senyora, no tindríeu pas unes balances per pesar nou-cents dinars?

—No pas jo, mestre —contestà ella—, però el meu fill petit és canvista i té tota mena de balances, si veniu amb mi abans no tanqui l’establiment, podreu pesar les vostres peces d’or.

—Apa, som-hi, doncs! Si us plau, passeu vós al davant.

La mala bua aquella el menà cap a la porta que ell, malauradament, ja coneixia. Trucà i sortí a obrir-los l’esclava que s’havia burlat d’ell.

—Porto una bona peça, carn fresca —li xiuxiuejà la vella.

La noia repetí la funció de l’altra vegada, l’agafà de la mà, l’introduí a l’habitació i restà amb ell una estona fins que, prometent-li que tornaria, el deixà sol. Poc després, va irrompre el negre amb l’espasa a la mà i bagolant de mala manera:

—Au, dempeus, maleït!

El meu germà es posà dret i, abans que el negre pogués adonar-se’n, va treure l’espasa que duia dissimulada a la disfressa; amb un moviment ràpid, li segà el coll i el cap de l’esclau rodolà per terra. Estirant-lo pels peus, l’arrossegà fins al soterrani i llavors cridà amb veu de tro:

—On és la sal?

L’esclava del saler no trigà a presentar-se i quan va veure el meu germà, espasa en mà, donà mitja volta i arrencar a córrer espaordida. Però ell l’encalçà i se’n venjà de la mateixa manera: d’un sol tall li separà el cap del cos.

—On és l’àvia? —cridà després.

La vella comparegué diligent i quan la tingué al davant, el meu germà li preguntà:

—No em coneixeu, vella malastruga?

—Senyor, ara mateix… Doncs, no.

—Sóc aquell dels dinars, el de la casa on vau entrar a resar i a fer les ablucions; prou que després vau fer mans i mànigues per ensarronar-me.

—Pietat, per Déu! —clamà llavors la dona reconeixent-lo—. No em facis mal!

Però el meu germà, ple d’odi, alçà l’espasa i, d’un cop sec, la partí pel mig. Encara quedava la noia que l’havia conduït a l’habitació i es posà a buscar-la. Quan ella el va veure, va caure horroritzada als seus peus, suplicant clemència. Aquesta vegada, ell hi condescendí i li preguntà:

—Com va ser que anessis a parar a mans d’aquest negre?

—Mira, resulta que jo era esclava a casa d’uns comerciants que freqüentava la vella i, un dia, recordo que em va dir:

—Noia, para l’orella: avui, a casa, hem organitzat una festa que serà sonada. Que t’agradaria de venir?

Sense pensar malament, vaig acceptar la invitació de bona gana. Vestida amb les meves millors gales i amb cent dinars en una bossa, la vaig seguir fins aquí. I ja no en vaig sortir mai més, el negre s’apoderà de mi i, ja ho veus, aquí he viscut segrestada durant tres anys per culpa de l’astúcia d’una bruixa.

—Que hi tenia pertinences, ell, a la casa? —li demanà tot seguit el meu germà.

—Sí, en té moltes de coses! Si ets capaç de transportar-les, te les pots endur, són ben teves.

La noia l’acompanyà fins a una cambra curulla de baguls i el convidà a obrir-los. A l’interior, aparegueren bosses i més bosses que el meu germà observà bocabadat de tants diners com s’imaginava que contindrien.

—Ara, si vols, vés a buscar algú que t’ajudi a portar tots aquests cabals —li suggerí la minyona—, jo t’espero aquí.

No s’ho va fer repetir dues vegades. Sortí a llogar deu portadors i se’n tornà a la casa; però quan hi arribà, trobà la porta oberta i s’adonà que tant la noia com les bosses havien volat, tan sols quedaven algunes menuderies de diners i de roba. Decebut per l’engany, va decidir deixar la casa ben pelada: arreplegà les poques monedes que havien quedat i tota la roba que hi havia als armaris. Finalment, aquella nit, va dormir tranquil.

Però l’assossec durà poc. A trenc d’alba, un escamot de vint soldats es plantà davant la porta de casa seva i, tan bon punt els va obrir, el subjectaren.

—Apa, anem! El valí us reclama.

El valí anà directe al gra i l’acusà de robatori:

—A qui li has pres tota la roba que tens a casa?

—Pietat, si us plau! —implorà ell—. Deixeu-me que us ho expliqui.

Encara sort que el valí es dignà a escoltar el relat del que li havia passat amb la vella bruixa i la donzella capciosa.

—Quedeu-vos tot el que us plagui, senyor —li proposà el meu germà—, tan sols deixeu-me el just i necessari per subsistir.

De bon començament, el valí exigí que li lliurés tot el que havia arreplegat; però, pensant-s’ho bé, va témer que el soldà no ho aprovés i en requisà només una part.

—Abandona ara mateix aquesta ciutat si no vols que et faci penjar! —el va amenaçar.

El meu germà fugí com un esperitat i vagà per camins i viaranys una temporada fins que, un mal dia, l’assaltaren uns bandolers. No tan sols li van prendre tot i l’apallissaren de valent, sinó que (Déu nos en guard!) li tallaren les orelles! I tal com havia fet amb els altres germans, el vaig acollir a casa, sense cap recança.

El sisè germà, majestat, el llavifès, era més pobre que una rata i no tenia on caure mort. Es guanyava el pa de cada dia, i anava tirant, amb la bacina de la capta. Rondant per un veïnat de gent adinerada, posà l’ull en una magnífica mansió i, a un dels servents que hi havia a la porxada li preguntà de qui era l’edifici.

—És propietat d’un gran senyor, parent de la reialesa —aclarí el criat.

El mendicant, per instint, féu dringar les quatre piastres que rodolaven pel platet i recità als porters la salema de sempre:

—Una almoina, per caritat, i que Déu vos dó ventura i prosperitat.

—Entreu, home, entreu —el convidà un d’ells indicant-li la porta—, que és obert i el bonifaci de l’amo us donarà el que vulgueu.

Com si als peus hi tingués ales, el meu germà travessà el vestíbul i va recórrer el passadís que desembocava en una gran sala. Es quedà clavat a l’entrada i no parava de fer giravoltar els ulls d’un cantó a l’altre per observar detingudament tanta magnificència. L’estança estava molt ben il·luminada i reblerta de plantes que li donaven un aire acollidor. El paviment de marbre, les decoracions daurades i els cortinatges de seda, donaven una idea ben clara del seu valor i fastuositat. A la testera de la sala, un home pulcre, d’aspecte agradable i barba ben cuidada, quan s’adonà de la presència del meu germà, s’incorporà i el saludà amicalment, fent-li un gest perquè s’aproximés:

—Bon dia! Endavant, com si fóssiu a casa vostra. Què se us ofereix, bon home?

—Senyor, si teniu a bé fer-me el favor d’una petita almoina, per caritat, i que Déu vos dó sort i prosperitat.

—Però com pot ser això? Puc viure en un país on hi ha gent que passa fam i necessitat? —protestà l’amo, dolgut, com si ell mateix en fos culpable—. No hi ha dret! Us mereixeu més que una petita almoina, us convido a dinar!

—Disculpeu, però per l’hora que és… no sé pas si podré esperar tant, estic mort de gana! —gosà dir el meu germà, encoratjat per la reacció d’aquell senyor.

—Considereu-vos el meu hoste, no se’n parli més. Cambrer! —cridà immediatament l’amo—. Porta la palangana i la gerra!

I un cambrer, amb els braços estirats i les mans aferrades a les vores d’una invisible palangana, s’acostà al senyor. Ell es va fregar les mans i se les va eixugar amb tanta traça que hom hauria dit que tenia realment aigua, sabó i tovallola.

—I ara vós, renteu-vos-les —l’instà a fer-ho quan hagué acabat.

El meu germà, desconcertat a més no poder i sense poder dir ni una paraula, es va veure en l’obligació de seguir-li el corrent i va fer la mateixa mímica que havia fet el seu amfitrió. Aquest, que havia estat atent a la reacció del convidat, s’afanyà a ordenar als seus servents que paressin taula.

S’iniciaren corredisses de criats entrant i sortint de la sala com si de debò muntessin un banquet i ambdós s’assegueren al voltant d’aquell parament imaginari. Amb tota naturalitat, l’amfitrió estirà la mà per servir-se, se la dugué a la boca i inicià un compassat moviment de mandíbules.

—Mengeu sense vergonya, home! —instà, com si parlés amb la boca plena—. Ja sé que teniu una fam de llop. Guaiteu quin pa més tou!

«Aquest deu ser un d’aquells bromistes que s’ho passen d’allò més bé fent burla de la gent», pensà el meu germà. Però continuà la broma i digué:

—Ja teniu raó, ja. En ma vida no n’havia tastat cap de tan tendre ni de tan gustós.

—L’ha pastat una esclava que vaig comprar per cinc-cents dinars… Una ganga! —explicà—. Però serviu-vos estofat, home, us asseguro que ni els reis en mengen de tan bo; ja sé que esteu mort de gana, no cal que feu compliments.

I no parava de convidar-lo a degustar tota classe de plats que només existien de paraula i que el meu germà mastegava amb la imaginació.

—Tasteu els pollastres farcits de pistatxo! Ja em direu si n’heu provat mai de semblants.

—I tant que no! Aquest menjar és una delícia, no té comparació!

L’amo de la casa li apropava tant els ficticis plats a la boca, que només faltava que els hi fiqués a dins. A més a més, li’n detallava els ingredients i de quina manera els havien preparat; li feia venir aigua a la boca de tal forma que el pobre xicot hauria agraït ni que fos un mos de pa de civada.

—Heu olorat mai unes espècies com aquestes? —preguntà l’amfitrió.

—Mai de la vida.

—Mengeu, doncs, i que us faci profit.

—Prou voldria, però ja no puc més, estic ben tip.

Aleshores l’amo de la casa manà que portessin les postres i els criats entraren amb els palmells estesos com si duguessin plates de dolços.

—Proveu aquest pastís, és exquisit —continuà fingint l’amo—, i aquesta coca dolça és excel·lent, us en llepareu els dits… Ah! Guaiteu aquesta pasta, agafeu-la abans no es desfaci el caramel.

—Tant de bo no us en faltin mai, senyor —li desitjà el meu germà seguint la comèdia—; voleu dir que aquests pastissos no estan massa almescats?

—És el costum de la casa, solen posar a cada peça un bon pessic d’almesc i un pensament d’ambre.

El senyor, observant que el meu germà feia com si assaborís i paladegés amb fruïció els dolços, ordenà que portessin els fruits secs. A mida que els criats traginaven plats i plates cap a la taula imaginària, l’amfitrió els anava identificant:

—Mireu, aquí teniu nous, figues, ametlles, dàtils, pinyons, pistatxos, panses, avellanes…

—Perdoneu, però ja estic ben fart —l’interrompé el pobre famolenc—, ara sí que no m’hi cap res més.

—Em sabria greu que us quedéssiu amb gana, bon home —observà irònicament l’altre.

«Aquesta facècia me la pagarà! N’hi faré una que se’n recordarà tota la vida», pensava el meu germà. Mentrestant, el bromista prosseguia la farsa:

—Porteu-nos la beguda!

Tal com els havien servit el menjar, els serviren el beure i l’amo de la casa oferí al meu germà una copa invisible.

—Beveu —l’invità graciosament—, ja veureu com us agradarà.

—Ja ho crec! Venint de vós…

El meu germà fingí que subjectava la copa i se l’acostava als llavis tot degustant i assaborint el vi.

—Un tast excel·lent, ho he de reconèixer —exclamà.

—Salut i prosperitat, doncs!

—Igualment!

I seguiren empassant-se aquell vi inexistent una vegada i una altra. Quan ja portaven unes quantes copes, el meu germà, com si ja en tingués més al cap que als peus, començà a fer capcinades com les que fa fer el vi fins que tot d’una aixecà el braç i ventà un parell de clatellades a l’amfitrió que ressonaren per tota l’ampla sala.

—Però què és això? Què t’has pensat, perdulari!? —l’insultà el bromista, enfadat.

—Senyor, disculpeu-me. És que jo no estic acostumat a fer tecs com aquest i el vi ranci de seguida em puja al cap.

L’amo no es va poder aguantar i esclafí a riure sorollosament.

—Aquesta sí que és bona! —exclamà—. Us asseguro que cap dels truans i espavilats que en el decurs dels anys han passat per aquesta casa havia reaccionat amb el vostre enginy. No tan sols us perdono, sinó que, ara mateix, us convido a fer un àpat de debò.

Immediatament féu presentar, aquesta vegada de veritat, les menges que abans només havia esmentades i menjaren plegats fins a no poder més. Amb el ventre com un tabal, es traslladaren al celler; allà els entretingueren unes esclaves delicades i formoses, que cantaven en diferents tons i que coneixien mil i un jocs. Val a dir que, mentre bevien, l’amo de la casa es mostrà molt afectuós envers el meu germà i el tractà com un rei, fins al punt que el va fer quedar a passar la nit allà mateix i, l’endemà, a trenc d’alba, els dos homes esmorzaren altre cop junts.

Aquesta bona relació durà vint anys, fins que l’amo pagà tribut a la mort i el soldà s’emparà dels béns del difunt. Davant d’això, el meu germà va témer qui sap què i fugí de la ciutat.

Mentre feia via, caigué en mans d’uns beduïns. El capitost de la banda, que era un home molt corpulent, es va treure del cinturó un punyal tan gros que si l’hagués enfonsat al clatell d’un camell li hauria tallat la jugular. L’empunyà amb la mà dreta, s’acostà al meu pobre germà i l’amenaçà:

—Compra’m la teva vida, noi… fes rajar els teus cabals o et mataré!

—A fe de Déu que no tinc ni cinc, senyor —afirmava ell, esporuguit—, ni sabria on anar-ne a buscar.

Després d’un breu estira i arronsa li va tallar els llavis sense misericòrdia i se l’endugueren presoner.

Aquell bandoler tenia una dona molt bonica que, cada cop que s’absentava el marit, s’exhibia davant el captiu i el volia seduir. S’ha de reconèixer que el meu germà era un home temorós de Déu i no es deixava engalipar fàcilment; malgrat tot, no es va poder resistir a les constants insinuacions d’ella i li seguí la veta. Quan estaven immersos en el joc amorós, els sorprengué el beduí i bramolà:

—Miserable escurçó!

Enfurismat ultra mesura, li va tallar el membre d’una ganivetada, el carregà sobre un camell i l’abandonà a dalt d’una muntanya.

Però Déu tanca una porta i n’obre una altra. Uns viatgers que el coneixien el recolliren, li prestaren totes les atencions necessàries i, en aquell llastimós estat, me’l dugueren a casa.

I bé, majestat, així estic, amb sis germans a l’esquena, ja ho veieu… M’hauria sabut greu marxar sense contar-vos aquestes històries i que no sabéssiu quina és la meva situació.

El califa va riure i em digué:

—Tens raó, Sorrut, ets lacònic i discret; però val més que te’n vagis a viure a una altra ciutat i com més aviat millor.

Em desterrà de Bagdad, doncs, i vaig passar una temporada rodant pel món, vagant per les regions i els països de la terra fins que em vaig assabentar de la mort del califa Almuntàssir i vaig decidir de tornar a la ciutat.

Per raó del meu ofici, vaig anar a parar a casa d’aquest jove que, si no hagués estat per mi, ja faria malves. El desagraït, però, m’acusa d’allò que no sóc: de xafarder, de xerraire, de pesat i de mal educat; però tots aquests defectes que m’atribueix no són veritat ni de bon tros… Oi que no?

El sastre seguí contant al soldà de la Xina:

—Amb les històries del barber, ens adonàrem que era un xerraire i un poca-solta i que el jove coix havia estat la seva víctima. Per això, el vam denunciar i el vam fer engarjolar. Així vam poder acabar l’àpat tranquil·lament i fer una sobretaula com Déu mana. En tornar a casa, la meva dona m’esperava amb cara de prunes agres.

—Quines hores d’arribar! Hi devies estar molt bé, al lloc on eres, eh? —em renyà—. I mentrestant jo aquí tancada, sola i avorrida. Si no m’acompanyes a passeig una estona per distreure’m, t’asseguro que em separaré!

Va ser, doncs, així com ens trobàrem pel camí, quan ja retiràvem a l’hora de sopar, aquest geperut ben engatat. Anava a la vela i cantant:

El vaig convidar a sopar i acceptà, per això vaig anar a comprar peix fregit. A mig àpat, la meva dona agafà un mos de pa i un tros de peix i els ficà de dret a la boca del convidat, li ho va fer empassar de cop i el geperut morí a l’acte. Llavors me’l vaig carregar a coll i, fent-lo passar per malalt, el vaig abandonar a casa d’aquest metge.

El soldà de la Xina ordenà als seus ajudants:

—Aneu a buscar el barber i porteu-lo aquí immediatament. Vull que confirmi o desmenteixi, amb els seus propis mots, tot això que ens ha dit el sastre. Si és veritat, us deslliurarà del càstig i enterrarem el geperut, que ja li convé si fa més d’un dia que és mort! Es mereix una bona làpida, perquè gràcies a ell hem tingut el plaer d’escoltar totes aquestes històries tan prodigioses.

El sastre va voler acompanyar els ajudants del soldà a la presó a buscar el barber. Només de veure la fila que feia, el soldà esclafí a riure: era un vell xaruc, amb la pell de la cara rebregada, un prominent nas aguilenc i les celles blanques com la neu; la barba, groguenca i esborrifada, i les grenyes dels cabells li tapaven les orelles. Devia passar ben bé dels noranta. I això no obstant, es presentà amb el cap ben alt.

—Senyor Sorrut —se li adreçà, burleta, el soldà—, em plauria molt que m’expliquéssiu algunes de les vostres facècies i que, de passada, ens féssiu partícips de les vostres peripècies

—Majestat, què hi fan aquí un cristià, un jueu i un musulmà junts? —preguntà de seguida el barber en comptes de donar resposta—. I aquest geperut mort? Què significa tot això?

—Per què ho voleu saber?

—Més que res, perquè us adoneu que només m’interessen les coses que veig i que no sóc cap xafarder, tal com alguns pretenen i, alhora, m’agradaria que comprovéssiu que, segons indica el meu nom, sóc home de poques paraules; no heu sentit a dir mai aquests versos…?

—Poseu aquest barber al corrent dels fets —ordenà el soldà.

Així ho van fer i, després d’haver-los escoltat atentament, el barber va moure el cap dient:

—Ja és ben estrany tot plegat. Vejam, destapeu aquest geperut, si us plau.

I el barber s’ajupí per observar minuciosament el cap del geperut.

—És ben bé que tota mort té la seva causa, però la d’aquest és ben galdosa! —digué, cargolant-se de riure—. Mereix ser enregistrada a les cròniques per tal que ho puguin llegir les generacions futures.

—Què voleu dir amb això, Sorrut? —preguntà sa majestat, sorprès.

—Juro pels vostres avantpassats que aquest geperut és viu!

Es va treure del cinturó una alcofollera plena d’ungüent i n’empastifà el coll del geperut. Fet això, li endinsà unes pinces de ferro a la gola i va extreure el tros de peix amb l’espina. Davant l’ensurt de tothom, el geperut es posà dret d’un bot, esternudà i exclamà, passant-se la mà per la cara:

—Només hi ha un Déu i Mahoma és el seu Profeta!

La gent no se’n sabia avenir i es fregava els ulls, incrèdula, davant d’allò que veia. Finalment, esclatà una riallada general.

—Vatua l’olla! Aquesta sí que és grossa! —deia el soldà—. Heu vist mai un mort que ressuscités? Si no hagués estat per aquest barber, el pobre geperut ja seria a l’altre món!

Immediatament disposà que escrivissin la història i l’arxivessin al registre de la cancelleria del soldanat. Obsequià generosament el jueu, el cristià i el cuiner, posà el sastre al seu servei i el féu reconciliar amb el geperut. Aquest va ser ascendit en l’escalafó de palau, li fou assignat un bon sou i es convertí en un dels contertulians habituals del soldà. Quant al barber, li encarregà els serveis de barberia de palau. I tots foren feliços fins que els va arribar, com a qualsevol humà, la que lleva la vida i la felicitat.

—De tota manera, aquesta història no és pas millor ni més extraordinària que la dels dos visirs, en la qual també es parla d’Anís Aljalís —recordà Xahrazad.

—… no? I quina és la trama d’aquesta història que dius? —preguntà el rei Xahriar.

Anís Aljalís i els dos visirs

-M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que a Bàssora hi vivia un rei, Muhammad ben Sulaiman Azzainí, que vetllava per pobres i indigents, era benvolent amb els seus súbdits i, fins i tot, feia almoina a tots aquells que professaven la fe en Mahoma. Entre els col·laboradors que l’envoltaven hi havia dos visirs dignes de menció.

Un, anomenat Alfadl ben Khakan, era generós, recte, sempre lluitava contra la injustícia i, a més, era tan culte que el seu parer sempre era tingut en compte. Així el descrivien:

L’altre, Almuín ben Sauí, per contra, era esquerp, irascible i un notori trapella. La gent l’odiava a mort i el pintava així:

De manera que cadascú tenia el vers que li pertocava:

Un dia, després d’una audiència, mentre enraonava distesament amb els dignataris del regne, el rei Muhammad ben Sulaiman Azzainí va fer el següent comentari:

—Em faria molt feliç ser l’amo de l’esclava perfecta: bonica, educada i culta.

—Ui! Una serva així és difícil de trobar i, en cas que la trobéssiu, us costaria molts diners! —intervingué un.

—Pel cap baix, deu mil dinars, majestat! —afegí un altre.

Aquell comentari ferí l’amor propi del rei, que immediatament ordenà al tresorer:

—Fes portar deu mil dinars a casa del visir Alfadl ben Khakan.

El visir se n’anà a mercat a avisar els comissionistes que, per ordre reial, era prohibit de vendre cap esclava per més de mil dinars sense ensenyar-la-hi abans. Durant una llarga temporada, de totes les que li mostraren, no en trobà cap que fos adient per al rei.

Però un dia, quan Alfadl ben Khakan era a punt de partir cap a palau, se li presentà un comissionista que el saludà amb aquests versos:

I afegí:

—Senyor, hem trobat l’esclava que busqueu.

—I què espereu? Porteu-me-la.

Va anar de ben poc que no cau d’esquena. Quina esclava! Quina preciositat! Era esvelta, de malucs prominents, cinturada, pits ferms, galtes fines i ulls negríssims. La cadència dels moviments conjuntament amb la gràcil caiguda del vestit recordaven el vaivé de les rames de salze. El seu alè, talment la brisa quan acarona les flors, li féu endevinar la dolçor d’aquella boca de rosa. Hauríeu dit que havia estat la musa d’aquell poeta que va escriure:

—Com es diu i quin ha estat el preu més alt que n’han donat? —s’apressà a preguntar al comissionista.

—L’esclava es diu Anís Aljalís, i el millor licitador n’ha ofert deu mil dinars; tot i així, el seu amo afirma que deu mil dinars no paguen ni els pollastres que s’ha menjat, ni els obsequis que ha fet als mestres que li han ensenyat cal·ligrafia, gramàtica, lexicografia, exegesi alcorànica, jurisprudència, teologia, medicina, astrologia i música.

—Vull parlar amb el seu amo.

El comissionista se n’anà corrents a buscar-lo. L’amo de l’esclava era un vell foraster tan escanyolit que només tenia la pell i l’os, com digué un poeta:

El visir li digué:

—M’agradaria que per aquesta esclava acceptéssiu deu mil dinars del rei Muhammad ben Sulaiman Azzainí.

—Si ha de ser pel rei, el meu deure és regalar-la-hi.

Tanmateix, el visir va ordenar que portessin els diners per pesar-los. En l’endemig, se li acostà el comissionista i, a cau d’orella, li xiuxiuejà:

—Si m’ho permeteu, us donaré un consell.

—Endavant, digueu —consentí el visir.

—No us apresseu a presentar-la al rei. Penseu que el cansament del viatge li ha esmorteït la bellesa. Jo crec que fóra molt millor que l’hostatgéssiu al vostre palau uns deu dies, perquè descansi i recuperi el seu encant natural, i després, ben banyada i abillada, la hi porteu.

—Gràcies, trobo que teniu raó —va admetre el visir, després d’un moment de reflexió.

I així ho va fer. Se l’endugué a palau i ordenà que la tractessin amb tots els miraments que el cas requeria. Abans de deixar-la en mans del servei, però, l’advertí:

—Anís Aljalís, has de saber que el meu fill té la dèria de posseir tota noia que troba. Per això et prego encaridament que te’n guardis. Pensa que jo t’he comprat per al rei Muhammad ben Sulaiman Azzainí.

—No patiu. Ni em veurà ni em sentirà, aneu tranquil.

El fill del visir Alfadl ben Khakan, que es deia Alí Nuraddín, era un jovencell encara tendre, tot just li despuntaven quatre pèls a la barba. Les galtes enrojolades i una piga negra com l’atzabeja semblaven estampades sobre la blancor, talment de lluna plena, de la seva cara. Recordava aquells versos del poeta:

I aquests altres:

Tornant a Anís Aljalís, heu de saber que, un cop instal·lada, va voler banyar-se i canviar-se la roba. I, tota neta i polida, considerà que era el moment més apropiat per agrair la deferència a l’esposa del visir.

—Benvinguda, Anís Aljalís! Què t’ha semblat el bany?

—Senyora, només m’hi ha faltat la vostra presència.

—Gràcies, molt amable de la teva part.

Anís Aljalís li besà la mà i es retirà a la seva cambra. L’esposa del visir digué a les dues serventes que havien estat assignades a Anís Aljalís:

—Ara me n’hi vaig jo, al bany. Feu el favor de vigilar que ningú no entri a la seva cambra.

—Sí, senyora.

Encara no feia ni un moment d’això, que Alí Nuraddín es presentà, d’improvís, preguntant per la seva mare.

—És al bany —respongueren les minyones.

Anís Aljalís, en sentir la veu del noi, va pensar: «Qui sap com deu ser aquest jove, contra el qual m’ha previngut el visir. A fe que m’agradaria veure’l». Llavors, es va deixar endur per la curiositat i entreobrí la porta. El que va veure la va deixar encisada. Quina bellesa! Era com un sol resplendent! Però just aleshores el jove girà el cap i les dues mirades es creuaren: s’havien enamorat perdudament. Ple de passió, apartà les minyones i entrà a la cambra.

—Tu ets l’esclava que m’ha comprat el meu pare?

—Jo…

Sense deixar-la acabar, l’agafà, li obrí les cames i se la va posar eixancarrada a la cintura. Ella entrellaçà les mans al voltant del seu coll i es besaren ardorosament. Entre gemecs i carícies, la desponcellà. Els xiscles de les minyones, que semblaven dues esperitades, van aconseguir espantar Alí Nuraddín i, tement el càstig, fugí cuita-corrents de l’estança. L’esposa del visir, sobresaltada, sortí ràpidament del bany, encara amarada de suor.

—Què és aquest desori!? Què són aquests crits!?

—El senyor Alí Nuraddín ha vingut a preguntar per vós i, encara no sabem com, ha entrat a la cambra d’Anís Aljalís i l’ha abraçada… Sortosament els nostres crits l’han fet fugir.

—Per l’amor de Déu, digue’m què ha passat! —demanà l’esposa del visir, molt preocupada, a Anís Aljalís.

—Valga’m Déu, senyora, jo era aquí asseguda, i se m’ha presentat un jove encisador que m’ha preguntat si jo era l’esclava que li havia comprat el seu pare.

—I t’ha fet alguna cosa?

—Sí… M’ha abraçat.

—No deu pas haver passat d’aquí, oi?

—Mmm… M’ha fet tres petons.

—Déu meu! Ja t’ha desponcellat! —assegurà la dona, sense poder contenir les llàgrimes, perquè sabia prou bé com era el seu fill i com reaccionaria el seu marit.

I és clar, la presència del visir, atret pel batibull, no es va fer esperar. L’esposa, avançant-se a l’allau de preguntes que de segur li faria el marit, l’aturà amb aquestes paraules:

—M’has de prometre que m’escoltaràs atentament i que no et posaràs nerviós.

Mal que li ho prometé, sentir el relat i esclatar en ira fou tot u: s’estirà la barba, es bufetejà i s’esquinçà els vestits.

—Estimat, no et turmentis més; Déu nos en guard d’un ja està fet. No t’amoïnis pels diners, jo te’ls rescabalaré.

—Ai, beneita! No són pas els diners allò que em preocupa! Em fa més por perdre la vida.

—Això són paraules majors! —exclamà ella.

—Que no saps que tenim un enemic, Almuín ben Sauí, que, quan se n’assabenti, el primer que farà serà dir al rei…?:

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…