Nit 947

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que es va dirigir a la vora del Tigris, s’embarcaren en una luxosa barca i, corrent avall, van fer cap a Karn Assirat. No havien fet ni quatre passes quan els arribaren a les orelles les notes d’un llaüt i la veu d’una noia que cantava:

—Això és art i no pas el que se sent a palau! —exclama el califa.

—Si sentir el cant a través del mur us ha colpit així, majestat —va dir Jàfar—, i ja sabeu que escoltar darrere d’una paret només és escoltar a mitges, què seria si la poguéssiu sentir directament cara a cara?

—Ho hauríem d’experimentar! —saltà de seguida el califa—. Trucarem a la porta d’aquesta casa i trucarem si ens deixen passar a compartir la vetllada. Potser tindrem l’oportunitat de veure la cantaire.

Tots hi van estar d’acord. Jàfar va trucar a la porta i va obrir un jove de bona planta i molt ben enraonat que no va tenir inconvenient a deixar-los entrar.

—És un honor per a mi tenir com a convidats uns respectables comerciants —va dir l’amo de la casa, mentre els indicava el camí de la sala—. Entreu i feu com si fóssiu a casa vostra.

Els ornaments de l’interior i les parets recobertes de lapislàtzuli reflectien prou bé el bon gust i la prosperitat de l’amo. Van entrar en una espaiosa sala on hi havia un esplet de belles esclaves, i de seguida el jove va picar de mans i totes s’arrengleraren.

—Ignoro quin de vosaltres és el de més categoria per presidir la reunió —va dir el noi—. Vosaltres mateixos: distribuïu-vos segons el vostre criteri.

Així ho van fer i s’assegueren tots excepte Masrur, que es quedà dempeus darrere el califa, sempre disposat a servir.

—Us ve de gust menjar alguna cosa?, preguntà l’amfitrió.

—Serà un honor provar la vostra taula —va respondre Jàfar, manifestant el desig de tots.

Quatre belles esclaves els serviren els més exquisits i variats guisats de carn de pollastre, perdiu i colomí i, al costat d’aquests, els presentaren també plats de peix. A totes les safates hi havia versos gravats que feien referència al cuinat que contenien. La presentació era excel·lent i les menges tan exquisides que n’hi havia per llepar-se’n els dits, de manera que tots els comensals menjaren amb fruïció.

—Desitgeu alguna cosa més? —els preguntà l’amfitrió un cop s’hagueren rentat les mans.

Harun Arraixid va donar un cop de colze a Jàfar i aquest s’apressà a dir:

—Sí, bé…, quan hem passat pel costat de casa vostra hem sentit una melodiosa veu que venia de dins, la d’una noia que cantava extraordinàriament i, de fet, ella ens ha empès a trucar a la vostra porta. Si fos possible, ens agradaria tornar-la a escoltar i després ens n’aniríem. No us voldríem molestar més sense motiu.

—Oh, no!, serà un plaer. —I el jove es va adreçar a una esclava negra—: Digues a la teva senyora que vingui.

L’esclava va tornar acompanyada d’una noia delicada i encisadora que es va asseure en una cadira i va treure, d’un estoig de setí, un llaüt que tenia la caixa plena de perles i de jacints enclastrats i les clavilles d’or.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…