Nit 594

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el visir continuà dient que la dona, havent sortit de palau, se n’anà a veure un fuster.

—M’agradaria que em diguéssiu quant em pot costar un armari amb quatre postades disposades de manera que cada compartiment es pugui tancar amb clau.

—Uns quatre dinars, però si vós voleu, bella dama, m’ho cobraré de la peça.

—Si ha de ser així, feu-ne cinc… amb pany i clau, eh?

—Com vós maneu —va fer el fuster, més content que un gínjol.

I ella li encarí que li portés l’armari aquell mateix dia sens falta.

—Si voleu, espereu-vos un moment, us faig l’armari ara mateix i ja passaré a cobrar-me’l —li suggerí el fuster.

La proposta li va anar com l’anell al dit, car ja se’n va poder anar cap a casa amb l’armari de cinc postades enllestit. El col·locà a la sala on pensava rebre les visites aparaulades i se n’anà a cal tintorer a tenyir quatre vestits, cada un d’un color diferent.

El dia de la cita múltiple, va fer gran parament de menges, begudes, fruites i perfums, es posà el vestit més elegant del rober, s’empolainà i es perfumà.

A més a més, va cobrir el terra del lloc on rebria les visites amb les més valuoses catifes i es disposà a esperar el primer.

El cadi fou el més puntual. Ella li féu cortesia i tots els honors de consuetud i el va fer seure al lloc que havia disposat. Entre carantoines i plasenteries, el cadi aviat començà a pensar no pas amb el cap sinó amb l’entrecuix, però ella el va saber aturar:

—Senyor, traieu-vos la roba, estareu més a gust. Aquí teniu una túnica i un vel de color groc, mentre jo vaig a buscar el menjar us ho podeu posar.

No havia tingut temps de fer una passa que trucaren a la porta.

—Qui hi deu haver? —preguntà el cadi.

—El meu marit!

—I… què faig? On vaig? —digué, escagarrinat.

—No tingueu por. Fiqueu-vos en aquest armari.

—On vós vulgueu.

I el va fer posar al compartiment inferior de l’armari i el tancà amb clau. El segon visitant era el valí.

—Senyor, sou a casa vostra —li va dir, després de les reverències i de fer-lo passar cap a la sala—. I jo sóc a la vostra disposició, per servir-vos en tot el que calgui. Ja que heu de passar el dia aquí potser que us tragueu la roba i us poseu aquesta camisa de dormir de color vermell que us he preparat a posta.

Ella li guardà la roba que es va treure i, abans de seure a la seva vora, li posà un cassigall també vermell al cap. Un cop iniciat el joc amorós, i quan ell ja s’havia excitat, la dona li demanà:

—Senyor, com que aquest dia us el dedico tot a vós i ningú més no el compartirà, vull que em feu l’ordre d’alliberament del meu germà; així estaré tranquil·la.

—Només faltaria! Ara mateix! —accedí, complaent.

El missatge que dirigí al carceller fou el següent: «Així que us arribi aquesta missiva, deixeu immediatament en tal en llibertat i, sobretot, no feu cap pregunta a qui us porta el full». El rubricà i el lliurà a la dona, que, havent aconseguit el que volia, es tornà a enjogassar amb ell.

Però el tercer convidat no es va fer esperar.

—Qui ve, ara? —preguntà el valí, astorat.

—El meu marit!

—I què faré, jo?

—De moment, fiqueu-vos en aquest armari. Jo vaig a veure si el faig fora i torno de seguida —respongué ella, mentre l’empenyia cap al segon compartiment de l’armari per tancar-l’hi.

S’ha de dir que, com és obvi, tota la conversa que ells dos havien mantingut l’havia sentit el cadi de l’armari estant!

El que havia trucat ara a la porta era el visir.

—Senyor —el saludà ella, amb una profunda reverència—, és un gran honor tenir-vos a casa. Preguem a Déu perquè puguem fruir de la trobada!

Tan bon punt s’hagué assegut, ella li digué:

—Canvieu-vos la roba, estareu més còmode. Poseu-vos aquesta bata llarga de color blau i aquest caperó roig —li deia, oferint-li les peces—, són més adients per degustar l’àpat, passar-s’ho bé i dormir, que no pas els formals vestits del visirat.

El visir, cec de desig, s’estirà amb ella al divan, però no li resultà tan fàcil com ell es pensava. Cada vegada que volia complir l’obra carnal, ella el dissuadia de fer-ho amb dolces paraules i gestos delicats:

—Tranquil, ja tenim temps…

I, mentrestant, el quart convidat trucà a la porta.

—Qui havia de venir?

—El meu marit!

—I ara què? —va fer el visir, incorporant-se d’un bot.

—Mentre distrec el meu marit, us poseu en aquest armari.

El rei havia acudit. Ella el conduí amb tota delicadesa i cortesia cap al divan i el convidà a seure.

—Majestat, és un honor tan gran tenir-vos a casa, que ni amb el món sencer no us podria pagar un sol dels passos que heu fet per venir.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…