Nit 582

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que al fill del rei li va fer llàstima i la va fer muntar al seu cavall.

—Tranquil·la, si Déu vol, jo trobaré la meva família i tornaré al meu país i llavors faré que vós també pugueu retrobar els vostres.

Al cap d’un moment de cavalcar, la donzella li digué:

—He de fer una necessitat, si us plau, atureu-vos al peu d’aquest mur.

El fill del rei l’ajudà a baixar i l’esperà. Però no sortí la mateixa noia que s’hi havia ficat. La seva cara, transformada, ara feia feredat. Aquella visió el deixà sense una gota de sang a les venes i, a més a més, la donzella va fer un bot i s’enfilà de nou al cavall, davant l’esglai d’ell.

—Què us passa, príncep? Per què heu canviat l’expressió de la cara? —preguntà ella.

—Jo? —respongué fent el cor fort—. No res, és que hi ha un assumpte que m’amoïna.

—Doncs esbandiu-lo amb els exèrcits i els homes del vostre pare!

—No és pas possible. Ni exèrcits ni herois no hi tenen res a fer amb allò que m’atabala.

—I les riqueses i tresors del vostre pare tampoc?

—Em temo molt que no.

—I la fe? Vosaltres creieu que al cel hi ha un Déu Totpoderós que ho veu tot, oi?

—Sí, i només creiem en Ell.

—Evoqueu-lo, doncs, vejam si us allibera de mi!

El príncep alçà els braços devers el cel i, amb tot el cor, clamà:

—Déu meu! Ajudeu-me a defugir allò que tant m’angoixa! —i en aquell moment assenyalà la noia.

I a l’instant, la donzella, socarrada com un tros de carbó, s’estavellà a terra. El jove príncep donà les gràcies a Déu, que també li va fer trobar el bon camí per tornar al seu país. Després d’haver-se vist a les portes de la mort, tornava a casa sa i estalvi.

—Us n’adoneu, majestat? —acabà la concubina—. El rei va estar a punt de perdre el fill per confiar en el seu visir, que, en realitat, només havia anat amb ell de cacera per matar-lo. Sort que Déu vetllà per ell! Feu-me cas, els visirs malèvols no porten cap bona intenció ni volen cap bé a llurs reis. Ja cal que hi poseu els cinc sentits.

I el rei decidí novament de matar el seu fill. Però el tercer visir digué als altres: «Avui seré jo que el dissuadeixi de matar-lo». I es presentà a l’audiència, besà el terra davant del sobirà i començà:

—Majestat, vós sabeu que sóc un fidel conseller i servidor, tant de vós com del reialme que governeu. Si m’ho permeteu, us diré que no us heu de precipitar en l’execució del vostre estimat fill, és la nineta dels vostres ulls i l’ésser més preuat. Potser la culpa que té en aquest assumpte és ben minsa i és la concubina qui us la fa veure gran. No sabeu que la gent de dues alqueries es van arribar a matar per una gota de mel?

—No, i com va ser? —preguntà el rei, amb els ulls esbatanats.

—Mireu, segons diuen, un caçador que anava a l’encalç d’unes feres es ficà en una cova i hi trobà un clot curull de mel d’abelles. N’omplí un bot que duia, se’l carregà a l’esquena i se l’endugué cap a ciutat. Cal dir que el caçador no anava sol: anava, com sempre, acompanyat del seu estimat i fidel gos. L’home s’encaminà de dret a ca l’oliaire per vendre’s la mel que havia recollit. I aquest, un cop tancat el tracte, obrí el bot per veure-la, però sense voler n’hi va caure una gota al taulell. Un ocell que voletejava per allà s’hi abocà a l’acte. El gat de l’oliaire s’abraonà sobre l’ocell i el gos del caçador, que no es va poder estar quiet, se li llançà al damunt i el deixà fet una pell. L’oliaire, irat, matà el gos del caçador. I aquest no no es entretenir gens a llevar la vida a l’oliaire. Tant la gent de l’alqueria d’un com la de l’altre sortí en la defensa dels seus respectius protegits i es posaren en peu de guerra, armats fins a les dents, i batallaren aferrissadament. Només Déu sap quants perderen la vida en aquell enfrontament!

—I també us contaré —prosseguí el visir— una història relacionada amb les males arts de les dones. Es veu que un home va donar un direm a la seva dona perquè anés a comprar arròs. L’arrossaire, però, no es limità a la transacció comercial sinó que la va festejar per engalipar-la:

—Senyora, l’arròs sense sucre no val res. Si en voleu, passeu a la rebotiga…

I ella, que no s’adonava de res, hi entrà. L’arrossaire, mentrestant havia indicat al seu mosso que li posés també un direm de sucre. Tanmateix, la instrucció no era altra cosa que una contrasenya: el servent agafà el mocador de farcell on la dona ja duia l’arròs i el substituí per un grapat de terra; en comptes del sucre hi posà un roc i tornà a lligar el mocador. Ella marxà cap a casa convençuda que duia arròs i sucre i, mentre preparava l’olla, lliurà el mocador al seu marit.

—Que et penses que vull fer un edifici que m’hagis dut terra i rocs? —protestà el seu marit.

Ella, que havia corregut amb l’olla a les mans a la vora del seu marit, va comprendre que el mosso de l’arrossaire l’havia estafat.

—Ai, estic tan atribolada pel que m’ha passat que havia anat a buscar el porgador i vinc amb l’olla!

—Què t’ha passat?

—Mira, m’ha caigut el direm al mig del mercat i, per no passar la vergonya de cercar-lo, he arreplegat un grapat de terra del lloc on m’havia caigut amb la intenció de porgar-la. I ara, fixa’t on tinc el cap, que havia anat a buscar el porgador i vinc amb l’olla!

I, diligent, se n’anà a buscar el porgador i el lliurà al seu marit.

—Té, tu que tens la vista més fina, garbella-la tu mateix.

Totalment aliè a l’enganyifa de la seva muller, ell es posà a garbellar la terra.

—Hauríeu d’haver vist, majestat —acabà el visir—, la fila que feia amb la cara i la barba empolsegades! I tot, per les argúcies femenines. Ja ho va dir Déu (Alabat sia!) que les dones es porten l’oli i que el dimoni, en astúcia, no els arriba a la sola de la sabata!

Al rei, sentir els consells del visir il·lustrats fins i tot amb referències alcoràniques, el va fer rumiar i abandonà el propòsit de matar el seu fill.

Però la concubina, tretze són tretze, insistia en allò mateix. El quart dia es presentà davant el sobirà i, després de les cortesies de consuetud, li parlà així:

—Majestat, jo prou que us he exposat el meu parer, però vós n’heu volgut fer cap cas perquè es tracta del vostre fill estimat. Però estic segura que Déu Gloriós i Excels m’ajudarà contra ell, de la mateixa manera que ajudà un fill de rei contra el visir del seu pare.

—I com va ser, això? —preguntà el sobirà.

—M’han explicat que un rei avantpassat va prometre el seu únic fill amb una princesa, una donzella venusta i agraciada. Però aquesta noia tenia un cosí que havia sol·licitat la seva mà i ella s’havia negat a casar-s’hi. Enfellonit per la gelosia, decidí d’enviar nombrosos regals i riqueses al visir del rei a fi que ordís un estratagema per matar el príncep o, si més no, per fer-lo renunciar a casar-se amb la donzella. «Benvolgut visir, el motiu d’això és la gelosia que m’ha provocat el compromís de la meva cosina», concloïa el missatge que acompanyava els regals. I el visir es mostrà disposat a ajudar-lo en tot i per tot.

En el decurs d’aquests esdeveniments, el pare de la princesa ja havia formalitzat el compromís de la seva filla i havia enviat a buscar el príncep perquè consumés el matrimoni amb ella a palau. El rei concedí immediatament el permís al seu fill per emprendre el viatge cap a les terres de la núvia. Però el visir que havia acceptat de parar-li la trampa encapçalava la fastuosa comitiva: mil genets, regals enfardellats, palanquins i tendes.

Al bell mig del desert, el visir, barrinant sempre com ordir la tracamanya, recordà que en una muntanya propera al lloc per on passaven hi havia una deu, anomenada Zahrà, que tenia el poder de convertir en dones tots els homes que beguessin de la seva aigua. I no s’hi va pensar gaire, a fer aturar el seguici.

—Us voldria ensenyar una font que hi ha en aquest indret —digué el visir al príncep—, agafeu la vostra muntura i anem-hi.

I tos dos, sols, se n’hi anaren. El príncep s’hi rentà les mans i en va beure un glop. Efectivament, com per art màgica, esdevingué una dona! La seva desesperació va ser tan gran que de poc no perd el coneixement. El visir, en canvi, es va fer l’orni i, fingint gran aflicció, l’intentà consolar i plànyer.

—Déu us tingui a la seva mà! —s’exclamava—. Que us hagi hagut de passar una desgràcia semblant just quan aneu a consumar el matrimoni amb una princesa! I què fem, ara? Prosseguim camí o bé reculem? Vós teniu la paraula, jo faré el que em digueu.

El príncep va prendre una decisió ràpidament:

—Vós torneu a palau a informar el meu pare. I jo em quedaré aquí a veure si puc superar aquest ensurt; si no, em moriré de pena.

El visir, doncs, emprengué el camí de tornada cap a palau amb un missatge que el mateix jove havia escrit al seu pare, i el príncep es quedà en aquell lloc amb tota la comitiva. Pel camí es congratulava de l’èxit de la seva missió.

Al rei, la notícia, que rebé tant per via del visir, de viva veu, com per la lletra del seu fill, li féu l’efecte terrible. Sense dilació, convocà alfaquins, savis i endevinadors perquè traguessin l’entrellat d’aquella terrible calamitat. L’esforç, però, fou en va. Ningú no li va saber donar cap mena de resposta.

Mentrestant, el visir va fer arribar, feliç i orgullós, la nova al cosí de la princesa. Aquest, content com un orgue i desitjós de casar-se amb la seva cosina, li va recompensar el servei a bastament amb un munt de regals.

El príncep romangué tres jorns sencers, sense menjar ni beure res, al mateix lloc de la font, pregant contínuament a Déu, que sempre ajuda a qui té fe. A l’albada del quart dia, se li acostà un genet vestit amb roba pròpia de reis i amb una corona.

—Com has arribat fins aquí? —preguntà al príncep.

El jove, fet una mar de llàgrimes, li contà com li havia passat aquella terrible desgràcia. El nouvingut no dubtà a treure’n la següent conclusió:

—Pots estar segur que el visir del teu pare és qui t’ha posat el parany perquè és l’únic ésser humà que coneix l’existència d’aquesta font —i prosseguí—: Munta al meu darrera i et portaré a casa meva. A partir d’ara ets el meu convidat.

—Però primer m’hauries de dir qui ets —respongué el príncep.

—Tu i jo tenim la mateixa categoria. Jo sóc el fill del rei dels genis i tu ets el fill del rei dels humans. Per tant, estigues tranquil; jo puc alliberar-te d’aquest encanteri.

I el príncep deixà tots els seus exèrcits i soldats allà i marxà amb el geni. Després de cavalcar tot el dia, fins a mitja nit, el geni li preguntà:

—Saps quina distància hem recorregut fins ara?

—Doncs, no.

—Hem recorregut la distància que un bon genet hauria fet en un any.

—I com ho faré per tornar amb els meus? —preguntà el príncep, sorprès.

—No t’hi amoïnis, això és assumpte meu. Tan bon punt recuperis el teu estat normal, jo t’hi puc tornar en un vol.

El jove príncep, tot i que li semblava un somni, se n’alegrà enormement i exclamà:

—Alabat sia Déu! Alabat sia el Totpoderós que pot fer feliç un infortunat!

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…