Nit 409

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Ishak Almausulí continuà dient que tots els presents sense excepció li suplicaren que hi tornés.

—Us en cantaré tantes com me’n demaneu —vaig dir i, bo i assenyalant el jove que fins aleshores m’havia llançat tants penjaments, vaig afegir—: Però avui aquí s’han dit paraules molt gruixudes respecte a la meva persona; i jo, Ishak Ibrahim Almausulí, a qui el califa té en gran consideració i estima, les he aguantades estoicament. Per tant ara us demano que tragueu de la meva vista aquest mal educat.

A una indicació de l’amfitrió l’altre jove agafà el seu company pel braç i se’l va endur.

—Ets un arrauxat —li recriminava el seu amic—, sempre et poses en evidència. Déu, quan aprendràs a callar!

Quan va tornar, vaig afinar el llaüt i vaig declamar:

Tot seguit, amb la mirada clavada en la cantaire, vaig recitar tots els poemes que ella, abans, havia cantat. Les efusives mostres d’afecte i d’agraïment per part de l’amo de la casa em donaren peu a parlar-li del meu assumpte.

—Senyor —vaig dir—, espero que sapigueu perdonar la meva intromissió, però tot ha estat per causa d’aquesta jove. Tot ha estat veure-la i no parar de sospirar per ella.

—Si és així us la regalo…

—Que és vostra? —el vaig tallar.

—Sí, sí —va fer rient—. Us la regalo, però amb una condició.

—Quina?

—Que passeu un mes a casa meva.

—Entesos.

I vet aquí que vaig posar un mes a casa d’aquell home, a cos de rei. Al cap del mes, em lliurà la cantaire amb tots els seus valuosos béns i li assignà un altre servent. Jo me’n vaig anar cap a casa tan content d’haver aconseguit la cantaire que em creia l’amo del món! L’endemà, com si res no hagués passat, em vaig presentar al palau califal.

—Ishak! —cridà Almamun, tan bon punt en va veure—. On t’havies ficat? Fa més d’un mes que no he sabut res de tu.

—Majestat, sigueu condescendent amb mi. Veureu…

I li vaig referir amb tots els ets i uts tot el que m’havia passat.

—Ishak, no saps com m’agradaria conèixer aquest home —digué el califa visiblement emocionat.

—No hi ha res de més senzill; viu al Carrer de l’Harem.

Ràpidament, el califa envià un patge a buscar-lo.

—És evident que sou un home de bé i generós —li digué el califa Almamun, en tenir-lo al davant—. Però en qüestió de generositat ningú no em guanya!

I el sobirà ordenà que li donessin cent mil dírhams.

—Ishak —em digué a mi—, vull conèixer aquesta cantaire i comprovar per mi mateix les excel·lències que d’ella m’has explicat.

L’actuació de la cantant el va satisfer plenament; fins al punt que li proposà de cantar i tocar, això sí, des de darrera d’una cortina, cada dijous. I li feu a mans un obsequi de cinquanta mil dírhams. Déu n’hi do del profit que vaig treure d’aquell tomb, no us sembla?"

Tres pobres amants

Alutbí referí: Em trobava en un tertúlia juntament amb d’altres saberuts, quan la conversa ens portà a parlar dels amants. Cadascun de nosaltres va dir-hi la seva; uns contaren anècdotes gracioses i picants, i d’altres, històries ben tristes. D’aquesta manera li va arribar el torn a un xeic sorrut.

—El que us explicaré és un fet real —va dir— i em va tocar de molt a prop.

En sentir aquestes paraules, que captaren la nostra atenció, ens aprestàrem a escoltar-lo.

—Tot començà —explicà— en una festa on jo hi era convidat. Seia al costat d’un jove força ben plantat.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…