Nit 513

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que, transcorreguts tres mesos de vida gloriosa, Xamsa digué a Janxah:

—M’agradaria que viatgéssim al teu país per casar-nos.

—I tant! Quan tu ho vulguis.

I així ho va fer saber al vell Nasr, que s’hi mostrà d’acord:

—Marxeu, però sobretot tingues cura d’ella, entesos?

—No patiu —va fer Janxah.

—Digueu-li que necessito el meu plomatge, Rei dels Ocells —sol·licità Xamsa al jai.

Janxah, així que ho sentí, va córrer a palau a buscar-li les plomes, que ella es vestí amb diligència.

—Au, puja a la meva esquena —li digué ella—, però acluca els ulls i tapa’t les orelles per no sentir la remor de l’univers mòbil. I sobretot agafa’t fort a les meves plomes per no caure, d’acord?

Janxah s’enfilà a l’esquena de Xamsa i quan ja s’anaven a envolar, el vell Nasr els deturà:

—Espereu, t’he d’explicar bé la situació exacta de Kabul —digué a Xamsa, amb el temor que no s’extraviés pel cel.

Xamsa escoltà atenta l’explicació i, abans de partir, el jai encara li encomanà que tingués cura atenta de Janxah.

—Si torneu al nostre país, informeu la família de la meva aventura —digué, per tot comiat, a les seves companyes.

I allà se separaren. Els dos coloms referen el camí de la seva pàtria per portar les noves als familiars i Xamsa i Janxah emprengueren el vol en direcció al reialme de Kabul.

A primera hora de la tarda, quan ja feia gairebé un dia que volaven, Xamsa albirà una vall verda i frondosa.

—Mira, podríem baixar a aquesta vall que sembla tan rica de vegetació i passar-hi la nit —proposà a Janxah.

—Com tu ho vulguis.

I Xamsa es posà en aquella vall. Janxah, tot just va posar els peus a terra, s’apressà a fer-li un petó al front. Aquell lloc acollidor els permeté de reposar una estona, s’assegueren a la vora d’un rierol i feren un tomb per collir fruita i fer una mossada. Després, recolzats a la soca d’un arbre que els serví de capçal, hi passaren la nit.

Tot just llevar-se, ja reprengueren la ruta. Pels volts del migdia, ataüllaren uns verals que coincidien amb la descripció que el vell Nasr els havia fet del país de Janxah i, sense perdre temps, davallaren a terra.

Un cop a terra es trobaren al bell mig d’un camp de pastura amb gaseles que peixien assossegadament, deus d’aigua fresca, rierols i fruita apetitosa. Janxah li estava tan agraït que la va tornar a besar repetidament al front.

—Amor meu, saps quina distància hem recorregut? —preguntà ella.

—No en tinc ni la més lleugera idea.

—Doncs hem fet una distància de trenta mesos.

—Podem donar gràcies a Déu per haver arribat sans i estalvis.

I mentre restaven asseguts en aquell agradable paratge, gaudint del menjar i del beure, se’ls presentaren dos servents. Un d’ells era el mateix que s’havia ocupat dels cavalls quan Janxah havia pujat a la barca dels pescadors i l’altre era un dels que el solien acompanyar a caçar. No cal dir que reconegueren el seu senyor immediatament, cosa que els omplí de joia i s’apressaren a dir-li:

—Ara mateix anem a portar les noves al vostre pare.

—Ja ho podeu fer, però després torneu amb unes tendes perquè volem reposar aquí set dies, així el seguici tindrà temps de venir-nos a rebre i podrem entrar triomfalment a la ciutat.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…