Nit 822

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que la vella Xauahi, traient la mica de valor que li quedava va dir amb veu ferma:

—Dimoniot malastruc, et conjuro, per Déu Totpoderós, Omnipotent i Omnipresent, creador de totes les criatures i per Salomó i el seu fill David (La pau sigui amb ells!) que t’allunyis de mi.

—Jo no sóc cap dimoni —va dir Hassan, alhora que es treia el birret i apareixia la seva figura davant la vella.

Xauahi es va haver de dur les mans a la boca per ofegar un crit que li anava a sortir impulsivament de la boca.

—Que t’has tornat boig? Que se t’ha girat el cap? —li deia la vella fluixet mentre el duia a un racó—. Les coses aquí estan molt malament, que no saps què ha passat? Aquesta mala pècora de Nuralhudà, per no dir-li un altre nom, ha estomacat de mala manera sa germana, sí, tal com ho sents, Manarassanà, la teva esposa; em sembla que és dues cel·les més enllà. Però deixem-nos de paraules, has de fugir, no et pots quedar aquí, Nuralhudà ha donat ordre de buscar-te prometent fortes recompenses i ha jurat que quan t’agafarà us matarà a tots, i tingues per segur que darrere vostre aniré jo. Fuig, creu-me!

—On són els nens? —va demanar-li Hassan.

—Mira que n’ets, de tossut, eh! Marxa tu sol i no miris enrere!

—No, encara que m’hagi d’afrontar a tot l’exèrcit salvaré l’esposa i els fills, ho juro.

—Però com, Hassan, com?

—Tinc les armes —i li va mostrar el birret i la vareta.

La vella Xauahi va haver de tornar a reprimir un xiscle.

—Però…, però si són la vareta i el birret de… —va exclamar—. Però si el forjador d’aquestes dues obres va ser el meu mestre! Ai, fill meu, tens a les mans el més gran poder que mai cap home hagi tingut! Lloat sia Déu! Fa un moment us veia morts i ara us veig salvats. Però com els has aconseguit? Explica-m’ho!

—Ara no és moment d’explicacions, els he pres als seus fills, això és tot. Digueu-me, on són els nens?

—A la mateixa cel·la que Manarassanà. No, no, espera —i el va agafar pel braç—. Promet-me que no marxaràs sense mi, perquè després de tot això jo no hi estic segura, aquí. Ah, per cert, ja saps què has de fer amb la vareta?

—Sí, només cal que doni uns cops a terra amb ella i els exèrcits de genis es posaran al meu servei.

—Això no és tot, cal que en el moment de colpejar el terra diguis: «Seguidors d’aquests noms», perquè si no ho fas no acudirà ningú. No em miris així, és cert, vaig sentir com el mag ho explicava als seus fills.

—Gràcies, Xauahi.

I Hassan va sortir de la cel·la i va entrar a la de Manarassanà. La pobra feina pena: els cabells caiguts sobre les espatlles, esbullats; els ulls botits i vermells pels plors que encara no havien cessat; les galtes solcades per rius de llàgrimes i els vestits esparracats. Veure-la d’aquesta guisa i arraulida en un racó acaronant els fills d’esma va entristir Hassan cosa de no dir; aleshores va recordar aquests versos:

Tot d’una, Manarassanà va parar d’acaronar els nens i Hassan, dins la seva invisibilitat, s’hi va atansar i va veure que havia tancat els ulls; es va pensar que s’havia adormit. Llavors va decidir treure’s el birret. Tan bon punt la seva figura va prendre cos dins la cel·la, els dos nens esclafiren a plorar. Al primer gest de Manarassanà d’eixorivir-se, alertada pels plors, Hassan es va tornar a posar el birret.

—Què us passa, fillets, què us passa? —va fer ella amb un bri de veu gairebé inaudible, tot intentant conhortar-los.

El fill gran, Nàssir, que aleshores començava a parlotejar, per bé que era impossible saber què deia, va deixar anar dues síl·labes que a sa mare li sonaren com si hagués dit pa-pa. I ja n’hi va haver prou per fer-li acudir al pensament tot un devessall de records on hi eren presents Hassan i totes les vicissituds que, d’ençà la seva fugida, li havien passat.

—Sí, fillets, sí —va dir, amb el mateix filet de veu que abans—. Tant de bo el vostre pare fos aquí.

I, alhora que les llàgrimes li tornaven a regalimar galtes avall, va recitar:

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…