Nit 256

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Aladdín continuà:

—… deu mil dinars per satisfer el meu desig de venir aquí, a Bagdad, a comerciejar. Resulta, però, que en el Bosc del Lleó, els meus acompanyants i jo hem estat atacats pel malvat Agelan i els seus sequaços. Els altres hi han deixat la pell i jo m’he salvat de miracle. I com que no conec ningú ni sé on anar, m’he ficat aquí dins a passar la nit —conclogué, passant per alt l’incident amb el vellard Mahmud Albalkhí.

—Caram, quina coincidència; jo, igual que el teu pare, també sóc cap de gremi, però de Bagdad. Què et sembla si et dono mil dinars i mercaderies per valor de mil més?

—I què hauré de fer, a canvi? —preguntà Aladdín, tot estranyat.

—Mira, aquest que m’acompanya és el meu nebot i el marit de la meva filla Zubaida, la del llaüt. Com que són fills únics els vaig casar. Però vet aquí que a ell li va agafar un rampell i la va repudiar, encara que sense desitjar-ho. Zubaida s’ho va agafar pel cap que cremava, el va abandonar i tornà a viure a casa. Llavors tothom se’m va tirar al damunt, dient-me que la fes tornar amb el seu marit perquè ell encara se l’estima. Però això no és possible sense l’ajut d’un tercer. De manera que et proposo a tu, que ets nouvingut, que accedeixis a formalitzar un matrimoni de conveniència amb ella, i demà al matí la repudiïs. Llavors et donaré el que t’he dit.

«Passar la nit en una màrfega amb una núvia, és millor que no pas dormir sol aquí!», pensà Aladdín. I ho acceptà de bon grat i se n’anà amb ells dos cap a cal cadi, que, en veure’l, se’n quedà meravellat.

—Què voleu? —preguntà al pare de Zubaida.

—Voldria casar la meva filla amb aquest jove. Farem constar, però, que demà al matí l’ha de repudiar; si ho fa rebrà mercaderies per valor de mil dinars, una somera de mil més i mil més en efectiu. Ara bé, si no la repudia haurà de pagar un dot de deu mil dinars.

Un cop signada l’acta amb aquesta condició, el pare de Zubaida li va fer l’honor d’acompanyar-lo fins a casa seva, on era la filla. El pare féu esperar Aladdín a la porta, mentre entrava a comunicar-ho a Zubaida:

—T’he casat provisionalment amb un foraster anomenat Aladdín Abú Aixxamat.

Quant al cosí de Zubaida, pensà: «Prou que m’odia, ara només falta que conegui aquest jove tan encisador. Llavors si que ja no voldrà saber res més de mi». I, a corre-cuita, se n’anà a trobar la minyona de confiança de Zubaida.

—Escolta, escolta —li digué—, el meu oncle acaba de casar la teva senyora Zubaida amb un foraster. Necessito que t’empesquis algun estratagema per impedir que se li acosti.

—No us hi amoïneu, faré tots els possibles —respongué, decidida.

I se n’anà a trobar Aladdín.

—Fill, escolta el consell que et dono en nom de Déu (Lloat sia!) i fes-ne cas. Evita el contacte amb ella.

—Per què? —li preguntà.

—És que té la lepra estesa per tot el cos; tinc por que, si t’hi acostes, facis malbé la teva joventut.

—No en tinc cap necessitat —respongué Aladdín.

A continuació, la minyona se n’anà a veure Zubaida i li va fer creure el mateix.

—No el necessito pas —també digué ella—, el deixaré dormir sol i, al matí, se n’anirà a fer la seva i llestos.

Seguidament, Zubaida demanà a una esclava que portés una safata plena de menjar al seu espòs, i així Aladdín va poder treure el ventre de pena. Havent menjat, es posà a recitar una sura de l’Alcorà amb una veu exquisida. Ella, en sentir-lo, va tenir la impressió que recitava els salms de David. «Malentranyada minyona! Mira que dir-me que aquest jove tenia el cos ple de lepra! Si fos així, no recitaria amb aquesta veu tan deliciosa. M’ha mentit!», pensà. I decidida va agafar un llaüt de l’Índia, afinà les cordes i es posà a cantar, amb una veu tan melodiosa que paralitzava els ocells al bell mig del cel, aquests versos:

Ell, com si d’un diàleg en vers es tractés, cantà:

Zubaida, que encara n’estava més enamorada, es descobrí la cara i se li acostà. Aladdín, en veure-la, declamà:

Ella avançà, movent les espatlles i remenant els malucs amb desimboltura. Les fletxes de llurs mirades es creuaren i es clavaren en llurs cors. Aladdín recità:

Quan la va tenir gairebé a tocar, afegí:

—Aparta’t de mi, que m’encomanaràs la lepra —digué ell.

Tot l’encant de les paraules dites fins a aquell moment s’esborrà del rostre de Zubaida i, amb un moviment ple de ràbia, s’arromangà la màniga. En la pell blanquíssima del canell, només s’hi dibuixaven les venes.

—Tu ets qui s’ha d’apartar de mi! —exclamà ella—. Tu si que estàs ple de lepra i me l’encomanaràs!

—Qui te l’ha dit, aquesta rucada? —va fer estranyat Aladdín.

—La minyona.

—La…, però si ha estat ella qui m’ho ha dit de tu!

I per demostrar-li que res havia de témer li mostrà el braç, també polit com una columna de marbre blanc. Aleshores, en l’esguard de Zubaida aparegué de nou, i amb més intensitat, el desig i la pruïja de llançar-se-li a sobre i es descordà el vestit i l’abraçà. I com si d’un dolç son es despertés, el membre d’Aladdín adquirí tota la seva magnitud.

—Oh, protuberància erèctil! Oh, joia d’entrecames! —exclamà Zubaida en notar i observar aquell prodigi.

Aladdín, a peu dret i guiat per una ardència que li impedia dir res, passejà l’alfange per aquell obagós jardí fins a embocar la porta gran de l’hostal. Amb gran deler va recórrer totes les estances fins arribar a la cambra dels mals endreços, on trobà un tapís de cuiro delicat i el foradà. I en tota la nit les brases no s’apagaren.

Quan l’aire tènue de la matinada entrà per la finestra acompanyat d’una claror somorta que anava destacant els cossos estirats damunt la màrfega, Aladdín murmurà:

—El corb s’endugué el goig quan encara no s’havia fet realitat.

—Què significa, això?

—Doncs que jo ja me n’he d’anar.

—Ah, no! De cap manera! —va fer Zubaida, mig incorporant-se.

—Estimada, saps prou bé que no desitjaria altra cosa, però el dot que el teu pare m’ha imposat no el puc pagar, i si no ho faig el cadi m’engarjolarà.

—El contracte matrimonial qui el té, tu o ells?

—Jo, però dels deu mil dinars que vol el teu pare, no en tinc ni mig.

Zubaida, tota pensarosa, es posà dempeus i es vestí. Mentre Aladdín feia el mateix, li digué:

—Els diners no ens han d’amoïnar; té, agafa aquests cent dinars —i li tirà una bossa que havia tret d’un bagul—; si en tingués més te’ls donaria, però ara tots els meus béns, joies incloses, són a casa del meu cosí. Quan et vinguin a buscar…

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…