Nit 816
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Nuralhudà, amb cara de pomes agres, va arrencar els nens dels braços de Hassan i que se’ls va endur cap al setial amb ella. Hassan va notar que els membres ja no el sostenien i, enmig d’una boira que li enterbolia la vista, va veure la figura de la seva esposa; a ella dedicà aquests versos:
Si bé vau marxar
us tinc ben a prop:
us duc dins del cor
i no mudarà.
Només penso en vós
i tinc paciència.
Amb ulls de demència,
faig vetlla per vós.
Si no puc sofrir
estar separats,
com puc ara estar?
Com puc no sofrir?
I estic fins gelós
de l’aire frescal
que el rostre tendral
us toca, zelós.
I va caure estès a terra tan llarg com era.
—Endueu-vos-el, traieu-lo del meu davant —va manar Nuralhudà.
A un gest del camarlenc major, dos eunucs es van avançar, van agafar Hassan, un per cada cama, i el van arrossegar cap a fora. A la vella Xauahi aquella actitud li va encendre les sangs. Tanmateix, la por li va impedir buidar el pap, tan sols es va girar d’una revolada per mostrar el seu enuig i va sortir darrere de Hassan. Quan els ulls de Hassan es van obrir, es va veure estirat al terra i amb el cap recolzat a la falda de Xauahi, que li passava la mà per entre els cabells.
—Prova de caminar, Hassan, i anem-nos-en cap a casa —li va dir la vella—. Allí t’acabaràs de recuperar per quan arribi Manarassanà.
A Hassan la imatge de l’esposa i dels fills li va tornar a venir a la ment i, amb llàgrimes als ulls, va recitar:
Deixeu que plorin les meves ninetes
per la pèrdua amarga de qui estimo.
Difícil és apaivagar les penes
quan desvalgut i amb malaurança visc.
I quin amant podria trobar bé
beure del vas de la desunió?
Vós heu estès el tapís del retret
entre nosaltres, i confusió.
Mentre dormíeu jo estava despert:
pensàveu, doncs, que us havia oblidat
quan m’he oblidat sols de l’oblit incert?
De debò us dic que us heu equivocat!
Unir-me a vós és tot el meu desig,
vós sou el metge, no remeis ni banys!
Veieu què em passa en estar desunits?:
humiliat davant propis i estranys!
Quan l’ardent passió ja em delatava,
a ocultar m’esforçava el meu amor.
I puix que he demostrat fidelitat,
del meu estat tingueu compassió!
Qui sap si el temps a vós m’unirà un dia,
a vós que sou mon cor i la meva ànima!
Flueixen dels meus ulls dos rius de llàgrimes:
les vostres noves consol em darien.
Llavors es va aixecar. Tenia el cap espès, el món li queia a sobre, se sentia sol i desemparat i no sabia què fer. No sabia si marxar o quedar-se. Marxar? Sí, però com? Com podia refer el camí sense ningú que el guiés? D’on trauria la força per superar els perills? I per què havia de marxar? Precisament ara que era a un pas de reunir-se amb els seus estimats? El cap li bullia de dubtes.
—Aneu-hi vós cap a casa —va dir a Xauahi—, jo ja faré cap. Ara necessito estar sol i tenir una mica de temps per destriar el cabdell que tinc a dins del cap.
I mentre la vella Xauahi se n’anava cap a casa, Hassan sortia de la ciutat i enfilava riba amunt del riu.
Però deixem Hassan amb els seus pensaments i anem a buscar la seva esposa, Manarassanà. Era tanta l’ansietat que li produïa la llunyania dels fills que, l’endemà de la partida de Xauahi ja ho tenia tot enllestit per a la partida. Quan ja era a punt de sortir, va entrar a l’habitació el camarlenc del rei, son pare.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…