Nit 600

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el visir referí:

—Així que arribà a casa amb el vel, la vella acudí i ell va córrer a lliurar-l’hi. Ella, però, li demanà una brasa per cremar una punta del vel i el tornà a plegar tal com estava.

Sense donar-li cap més explicació, la jaia marxà amb el vel cap a casa d’Abú Alfatah, que, com prou bé sabia ella, era el marit de la jove que havia robat el cor d’aquell nouvingut a la ciutat. L’esposa del sedaire, que es deia Mahzia, en sentir que trucaven a la porta i reconèixer la veu de la jaia, que era amiga de la seva mare, obrí.

—Que voleu alguna cosa? És que ara no hi és la mare, és a casa seva.

—Ja ho sé, ja, que no hi és —mentí la vella alcavota—, si precisament vinc de casa seva. És que és l’hora de la pregària i encara he de fer les ablucions; com que sé que casa teva és neta i pura, he pensat que em deixaries entrar a fer-les…

Mahzia la convidà a passar i ella agafà l’aiguamans i se n’anà a la comuna. I allà mateix es rentà i resà. Però en sortir, digué a la noia:

—El lloc on he fet l’oració era impur, hi deuen entrar servents, oi? Tinc por que no em serveixi, per què no em busques un lloc més polit on la pugui repetir?

La noia, amb tota la bona fe del món, la conduí a la cambra matrimonial. La jaia, entre salemes i genuflexions i aprofitant un moment de distracció de Mahzia, posà el vel sota el coixí. Acabada la ficció, se n’acomiadà i marxà.

Al vespre, el sedaire arribà a casa com sempre i s’acomodà a la cambra esperant que la seva esposa li portés el sopar i el rentamans. Un cop tip i net, es deixà anar damunt del llit i va veure que de sota el coixí en sortia la punta d’un vel. No cal dir que, en estirar-lo, el va reconèixer i el primer pensament que li acudí a la ment fou que la seva esposa l’enganyava.

—D’on ha sortit aquest vel? —li demanà, furiós.

—Et prometo que no en sé res. Aquí nomes hi entres tu.

Abú Alfatah, que era un contertulià del califa, decidí de no parlar-ne més per por que no es formés un escàndol. «Si això s’esbomba per Bagdad, la meva bona reputació se n’anirà en orris», es digué. A la seva esposa tampoc no li va retreure més el tema i, al cap de poc, li digué amablement:

—He sentit que la teva mare està delicada del cor, oi? Si és cert que fa llit i rep visites de totes les dones contínuament, tu també te n’hi hauries d’anar.

I Mahzia se n’anà a casa de la seva mare, que es trobava d’allò més bé. Però molt poc després de ser-hi, arribaren els bastaixos del sedaire amb totes les pertinences que la noia tenia a casa del seu marit. La mare, que va comprendre que la seva filla havia estat repudiada, destil·là unes llàgrimes i li digué:

—Filla, què ha passat?

Tanmateix, la filla no li va saber donar cap resposta, perquè realment no en sabia res.

Passats uns dies, la vella bruixa es presentà a la casa. Com si no n’estigués al corrent, preguntà a la jove:

—Què t’ha passat, filla? Estava preocupada per tu.

En veure que la noia no li tornava contesta, preguntà a la mare:

—Què ha passat entre la vostra filla i el seu marit? M’han dit que l’ha repudiada, però per quin motiu?

—Si Déu vol ja la tornarà a buscar. Però ja que vós reseu i feu dejuni nit i dia, pregueu per ella.

I encetaren una conversa a tres bandes, durant la qual la jaia digué a Mahzia:

—Tranquil·litza’t, filla. Déu volent, en quatre dies tornaràs a ser amb el teu marit, deixa-m’ho a mi.

La vella les deixà per anar corrents cap a casa del jove comerciant i li digué:

—Prepara un bon banquet perquè avui mateix te la portaré.

Va refer el camí cap a la casa i hi entrà tota emocionada dient:

—Avui hi ha una boda! Deixeu venir la vostra filla amb mi, així es distraurà. Us asseguro que li anirà bé sortir de casa.

La mare, gràcies a la bona relació que sempre havia tingut amb la vella, es deixà convèncer fàcilment i deixà que la seva filla hi anés, ben abillada, perfumada i enjoiada. Les acompanyà fins a la porta i recalcà a la vella:

—Si us plau, procureu que ningú no la vegi. Ja sabeu que el seu marit és una persona de confiança del califa. I, sobretot, retireu d’hora.

Llavors la vella i la filla es dirigiren a la casa del jove, que ja tenia el menjar i el beure enllestits i feia estona que les esperava. Mahzia estava convençuda que la jaia la duia a una festa de noces, però en entrar a la sala principal de la casa…

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…