Nit 95

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad— que fins el cor fort de Xarkan s’entendrí quan va sentir contar les desventures de l’asceta musulmà presoner en el convent cristià.

—I després d’alliberar l’asceta… què vau fer? —preguntà Daualmakan, afectat.

—Vam matar l’abat i fugírem de pressa. Ens havien dit que als soterranis del convent s’hi guardava un tresor incalculable: quintars d’or, de plata i de pedres precioses, però a nosaltres no ens encaparraven pas aquells incentius materials. Vam amagar l’asceta en una caixa que portem amb nosaltres i vam fer via cap aquí ràpidament.

—És amb vosaltres? —s’emocionà el rei—. Porteu-lo ara mateix!

Van fer entrar la caixa, la van destapar i llavors aparegué la figura escanyolida de la vella més magra que mai i carregada de grillons i de cadenes.

Sense tenir ni la més lleugera sospita i com hipnotitzats per l’ambient de beateria, Xarkan i Daualmakan van creure de totes totes que eren davant de l’ancià virtuós Abdal·lah de Jerusalem. Sobretot quan els enlluernà la pomada del front que interpretaren com un estigma de santedat. L’ajudaren a sortir de la caixa i tots dos se li llançaren als peus, humiliant-se completament davant d’aquell símbol de beatitud.

—Alceu-vos, nobles guerrers i espases de l’Islam —digué la impostora amb veu pausada i fosca— que jo no mereixo cap reverència, ans agraeixo els contratemps com una prova de l’Excels. Qui no s’examina en desgràcies no mereix la glòria del cel. I si he maldat i pregat per tornar amb els meus, no ha estat per defugir els mals tractes, sinó més aviat per fer costat als exèrcits que tan valerosament lluiten en defensa de la religió, per estar prop dels herois que assaboriran les mels del paradís i per morir màrtir sota les peülles dels cavalls.

I no satisfeta amb tal reguitzell de falsedats, encara recità:

—Que Déu us beneeixi! —exclamà Xarkan—. I ara, senyor, feu-nos l’honor de compartir taula amb nosaltres.

—Fa quinze anys que no trenco el dejuni diürn —s’empescà la vella—. Permeteu-me que en aquests moments, ja lliure del captiveri dels infidels, que és pitjor que els turments de l’infern, mantingui la meva promesa i no mengi fins a l’hora de ponent.

Respectaren el vot del pretès asceta i no fou fins al sopar que li presentaren una safata amb delicioses menges.

—Encara no és moment d’emplenar l’estómac —insistí Dauahi— sinó d’adorar el proveïdor del nostre aliment.

I resà tota la nit, dempeus i sense asseure’s excepte quan tocava després de la genuflexió, i així continuà sense interrupció durant tres dies! Aquesta actitud va rendir del tot l’enteniment del rei i ordenà:

—Prepareu una tenda de cuir per a aquest sant! I un criat a la seva disposició!

Al quart dia, finalment, la vella es decidí a menjar. Prou que li presentaren plats i guisats que haurien fet delir el més desganat, però ella s’acontentà amb un rodó de pa alís amb sal i de seguida que s’empassà l’últim mossec tornà a l’oració.

—Aquest home és l’asceta més gran que mai he tingut ocasió de conèixer! —s’admirà Daualmakan—. Si ara no ens trobéssim en plena campanya, m’uniria a ell i em consagraria a la meditació, a l’oració i al dejuni. M’agradaria parlar amb ell una estona…

—I a mi també —convingué Xarkan—, el seu comportament m’ha deixat meravellat. Però no hem d’oblidar que la nostra missió aquí és atacar Constantinoble, també així satisfarem la voluntat divina i ara se’ns ofereixen unes condicions immillorables.

—Potser l’asceta podrà pregar també per l’èxit de la campanya —intervingué Dandan— i per tal que jo mateix mori màrtir en aquesta guerra.

A tots se’ls havia encomanat el fervor místic que simulava aquella artera i, al vespre, l’anaren a visitar a la seva tenda. Com de costum, la trobaren resant i ni tan sols es girà a saludar-los fins que no hagué acabat l’oració.

—A què dec la vostra presència? —els preguntà solemnement Dauahi.

—Oh, gran Abdal·lah de Jerusalem! No veieu l’estupor en els nostres rostres? No heu sentit els sospirs d’admiració davant els vostres precs? —respongué Daualmakan sincerament emocionat.

—El qui és amb Déu res no veu i res no sent.

—Malgrat tot, si no hi teniu inconvenient, ens agradaria parlar un xic amb vós —anà al gra Xarkan—. Voldríem saber la vostra història, com és que els cristians us van fer captiu i, si no us sembla malament, a vós que esteu tan a prop de Déu, voldríem demanar-vos que preguéssiu també per nosaltres i pel bon succés de la nostra empresa.

—Seieu, emirs de l’Islam. El meu passat és afer de Déu, però amb vosaltres, per ser qui sou, faré una excepció i atendré la vostra petició. Abans jo habitava a Jerusalem, en el si d’una comunitat d’ascetes i penitents, era un més d’entre ells amb tota modèstia i humilitat. Una nit, però, em vaig endinsar en un llac i, sense saber com, vaig començar a caminar damunt les aigües. Aleshores una alenada d’orgull em va envair: «Ningú més és capaç de caminar damunt les aigües!», vaig pensar. El meu cor s’endurí, m’assaltà el desig de viatjar i vaig fer cap a terres bizantines: em sentia invulnerable i adorava Déu en tots els racons de les contrades infidels. Fins que vaig arribar a una muntanya al cim de la qual hi havia un monestir. M’havien dit que era del frare Matruhnà, un cristià retirat de la vida mundana.

El monjo va sortir a rebre’m amb tota cordialitat.

—Benvingut, bon home! —em saludà fent-me el besamans—. Ja fa temps que he sentit a parlar de la vostra fama de sant i fins heu despertat en mi l’anhel de visitar les regions musulmanes.

Em va convidar a entrar en el convent i em conduí a una cambra certament ben poc il·luminada. Fou allà que, aprofitant un descuit meu, un moment que em vaig girar d’esquena a la porta caminant cap a la paret, em tancà amb pany i clau i deixà al descobert les seves veritables intencions. Quaranta dies sencers, sense menjar ni beure, em tingué encofurnat en aquella habitació, esperant que em morís d’inanició.

Passat aquell temps, arribà de visita al convent un patrici bizantí anomenat Dicià, acompanyat de deu joves patges i de la seva filla, una noia d’exultant bellesa, de nom Tamathil. Matruhnà contà als visitants de quina manera m’havia capturat i reclòs.

—Quaranta dies fa? —exclamà Dicià—. Aquest colltort mahometà ja no deu tenir més carn que la que pot engolir un pinsà!

I tots plegats es dirigiren cap a la meva cel·la segurs de trobar les meves restes damunt del sòl humit. Però quan obriren la porta es quedaren sangglaçats: jo no solament continuava amb vida, sinó que, amb la mirada serena en direcció de la Meca, salmodiava perfectament l’Alcorà.

—Això és cosa del diable! —cridà el monjo fora de si.

I fet una fúria entrà seguit del patrici i el seus criats. Entre tots em ventaren tal manat de cops que fou per miracle que no hi vaig deixar la pell. «Aquest és el càstig que es mereix qui s’enorgulleix pels dons que li ha concedit el Senyor. La supèrbia només condueix als turments de l’infern», vaig pensar resignat.

Després de la tortura, els cristians em portaren a una tàvega del monestir on no entrava ni un bri de claror, m’hi encadenaren i allà em van abandonar. Tan sols em donaven una gerra d’aigua i un pa de civada cada tres dies. I passaren dies i nits, mesos i anys.

El patrici Dicià solia visitar el convent una vegada cada dos mesos o tres i la seva filla Tamathil anava creixent. Recordo que el primer cop que la vaig veure tenia nou anys i, com que el meu captiveri fou tan llarg, a la darrera ocasió que vingué, mentre jo era allà pres, ja en tenia vint-i-quatre! I val a dir que devia ser la noia més bonica de tot el país bizantí. El seu pare, però, la volia consagrar al Messies i, per por que cap home no l’hi pogués arrabassar, la feia vestir de cavaller, de manera que ningú no podia pensar que no fos un aguerrit jovencell muntat en el seu corser.

D’altra banda, cal dir que el patrici Dicià, havia llegat tots els seus béns al convent de Matruhnà. I com que no ha estat l’únic patrici bizantí que així ho ha fet, us asseguro que aquell monestir és farcit d’objectes d’or i de plata, de joies i de tresors. Us ho recalco, majestat, perquè de camí cap a Constantinoble, valdria la pena fer-hi una incursió. Aquestes riqueses se les mereix prou més la hisenda dels musulmans!

Però tornant a la història, al cap de quinze anys de captiveri, Déu tingué a bé revelar la meva presència al monestir de Matruhnà als comerciants que havien anat a comerciar a Constantinoble. Foren ells els qui m’alliberaren d’aquella presó infecta i mataren el monjo ignominiós, però aquests fets ja us els deuen haver contat.

I ara, permeteu-me una recomanació: dirigiu un escamot, el més aviat possible, cap al convent de Matruhnà. La propera visita de Dicià i la seva filla deu ser imminent i pot ser una bona oportunitat per emparar-se de les riqueses i, alhora, de la formosa bizantina, que és digna de reis. Jo mateix us puc guiar cap al lloc, si voleu. Els guerrers de l’Islam s’han ben guanyat aquesta recompensa!

Els immediats i entusiasmats assentiments de Daualmakan i Xarkan contrastaren amb l’actitud més circumspecta de Dandan. El rostre del visir reflectia incredulitat; no sabia exactament què, però alguna cosa no li quadrava d’aquella estranya història. El rei, però, estava ben decidit a seguir el consell d’aquell que considerava un asceta heroic i exemplar.

—Triarem cent cavallers i algunes mules per a la càrrega. Xarkan i vós, Dandan, vindreu amb mi cap al convent de Matruhnà —disposà immediatament sa majestat— i els expropiarem les riqueses. Que el gruix de l’exèrcit continuï la marxa cap a Constantinoble sota el comandament dels oficials. Segur que nosaltres els atraparem en quatre dies.

La vella hagué d’abaixar el cap i serrar fort els llavis per no esclafir a riure a la cara del rei.

El dia següent, Daualmakan posà el camarlenc major al front de l’exèrcit, secundat pels capitans i almugatens turcs i de Dailam:

—Seguiu la triomfal marxa cap a Constantinoble —els encomanà— com si nosaltres fóssim al davant. Que ningú pugui sospitar la nostra absència. Compteu que d’aquí a un parell de dies, tres com a molt, ens reunirem amb vosaltres.

Tot seguit escollí cent dels millors cavallers i dels més hàbils combatents, seleccionà un bon nombre de mules carregades de caixes i, amb el príncep Xarkan i el visir Dandan, enfilaren camí cap a la muntanya del monestir, precedits per la guia del dimoni, la perversa i embrollaire Dauahi.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…