Nit 114
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Aziz li continuà contant la història a Tajalmuluk amb aquestes paraules:
Passats els dos dies, Aziza em digué:
—Espavila’t i prepara’t per anar-te’n a la cita.
Traient forces de flaquesa i amb la seva ajuda, em vaig mudar i perfumar.
No feia massa estona que seia en el mateix pedrís, quan s’obrí la gelosia. Tornar-la a veure em va sotragar les entranyes, i em deixà talment esmaperdut que vaig haver d’acotar el cap. En provar-ho una segona volta, ella s’apressà a transmetre’m un altre missatge: es donà un cop al pit amb el palmell estès, va treure un mirall d’un llenç vermell i, amb les dues mans, el va aixecar tant com va poder. El tornà a embolicar i es va ficar a dins. Tot això ho va fer sense dir un mot i jo, com la primera vegada, em vaig quedar sense saber què m’havia volgut dir i clavat en aquell lloc fins a hora foscant.
A casa, Aziza, plorava desconsoladament i, agafant-se el cap amb la mà, recitava aquests versos:
Què ens deu passar, a mi i a qui em vigila?
Com puc calmar-me, si sou rama fina?
M’heu pres el cor i llavors heu fugit.
L’amor platònic mai no he defugit.
Amb un esguard el cor m’heu esquinçat,
això no ho fan ni els sabres esmolats.
I un feix de penes he de carregar
si ni em puc de tan feble arrossegar?
He plorat sang pels mots dels maldients:
«El perill d’aquells ulls és permanent».
Ah, si el meu cor com el cor vostre fos!
Tingués la vostra cintura el meu cos!
No puc arribar a vós, príncep amat,
els vostres guardians barren el pas.
I si és cert que Josep era formós,
que vegin la bellesa que hi ha en vós!
Vull apartar-me’n per por dels censors,
però heu de saber que em costa horrors.
Sentir-la i veure-la en aquell estat no va fer altra cosa que afeixugar encara més les meves tribulacions, i em vaig arraulir en un racó. Ella, però, fent el cor fort, m’eixugà les llàgrimes i de seguida que li vaig explicar els senyals que m’havia fet aquesta vegada la desconeguda, me’ls interpretà d’aquesta manera:
—La mà estesa vol dir que hi tornis d’aquí a cinc dies. El mirall embolicat amb el llenç vermell t’indica que t’enviarà un missatger que tu has d’esperar a cal tintorer.
—A fe que dius la veritat, benvolguda cosina, perquè en aquell atzucac hi ha un tintorer jueu! —vaig exclamar, sorprès.
—Tranquil·litza’t i assossega’t —em digué—, pensa que n’hi ha que s’hi passen anys, sofrint l’ardent passió de l’enamorament. Tu només fa dos dies i ja tens aquesta angoixa?
Tot i que jo era el malalt i ella la consoladora, cap dels dos no s’escapà del decandiment. Jo perquè no tastava ni bevia res i m’era impossible d’encetar el son, i ella, perquè es passava les nits en vetlla, narrant-me històries d’amants i amats per treure’m les angúnies de sobre.
El cinquè dia, després d’haver-me banyat amb aigua calenta i sabó, ja estava a punt per tornar a veure la bella inconeguda, i Aziza, alhora que m’ajudava a vestir-me, m’animava:
—Tant de bo avui et puguis unir amb la teva estimada, Déu ho vulgui!
Però Déu no se la va escoltar. Com que aquell dia era dissabte, el tintorer tenia la porta tancada. Nogensmenys, la meva fal·lera era tanta que em vaig passar el dia sencer en aquell atzucac. I ja podeu comptar, no hi va acudir ningú i d’ella no en vaig veure ni rastre.
Ja feia estona que el muetzí havia convidat a l’oració del capvespre, quan la feresa de la fosca m’empenyé cap a casa.
Aziza, d’esquena a la paret i amb una mà al pit i l’altra agafada en un clau-ganxo, recitava aquests versos:
Jo no he vist mai cap beduïna
que, en ser lluny, no enyori també
el salze i l’abrinat llorer
del Hijaz, la seva Península.
Quan va amb la seva caravana
el foc de l’enyorança hi troba
i el seu llarg plor d’atribolada
és aigua que dels uadis roba.
Jo certament me l’he estimat
amb un sincer i profund amor.
Ara m’adono que això ha estat
un desencert i un greu error.
—Aziz, bon profit et faci el que Déu t’ha donat! —em digué, somrient—. Però per què no has passat la nit amb la teva estimada?!
Pensant-me que es burlava de mi, li vaig donar una puntada de peu al ventre que la va fer caure, amb tan mala fortuna que es va fer un trenc al cap en un escaire i es quedà ben estamordida.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…