Nit 60

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad— que Xarkan ordenà que tothom, llevat dels quatre cadis i el comerciant, abandonés la sala.

—Voldria comprovar si és cert tot el que has dit d’aquesta donzella —digué al venedor—. Per assegurar-me que sap tanta ciència, tanta lletra i tanta retòrica com dius, esperarem que s’acomodi i després l’examinarem.

—Oh sí, excel·lència, ja ho veureu: és un cas únic!

Mentrestant, en una altra cambra, les esclaves, que no se sabien avenir de la bellesa de la seva jove mestressa, alleugerien Nuzha de roba i també del pes de les joies. Aviat va córrer per tot el palau que el virrei havia adquirit una nova esclava, d’una bellesa incomparable, que, a més a més, era un pou de ciència i dominava totes les branques del saber. Tothom comentava que li havia costat tres-cents vint mil dinars, que ja s’havia casat amb ella davant de testimonis i que havia convocat quatre cadis eminents per examinar-la. La notícia s’escampà com la pols entre les classes nobles i, les dones dels dignataris de la ciutat, mortes de curiositat, demanaren permís als seus marits per visitar Nuzha aquell mateix dia.

La noucasada es mostrà de seguida ben disposada a rebre les dames i els concedí audiència tan aviat com li fou possible. Quan entraren a visitar-la, Nuzha les captivà amb el seu somriure i les impressionà amb les seves maneres de princesa; a cadascuna la tractava segons el seu rang, demostrant un coneixement absolut de les normes del protocol. Les convidades no feien altra cosa que referir-se amb elogis a la bellesa i a les exquisides qualitats de l’esposa del virrei:

—A part de bonica, és intel·ligent i ben educada, sembla impossible!

—No sembla pas una esclava, sinó més aviat una princesa.

—Jo diria que, almenys, és d’origen noble.

Finalment, una d’elles li digué en nom de totes:

—Senyora, la vostra presència ens il·lumina i honra aquesta terra. Sou la mestressa del palau i nosaltres només les vostres esclaves. Si us plau, no ens priveu d’admirar la vostra incomparable formosor ni de gaudir dels vostres favors. Som a la vostra disposició en tot i per tot.

—Moltes gràcies —contestà Nuzha seguint els compliments i les normes de cortesia.

Mentre les senyores conversaven, aparegué un enviat del virrei sol·licitant la compareixença de Nuzha a la sala de parament on l’esperaven Xarkan, els quatre cadis i el comerciant.

—Estimada esposa —se li adreçà Xarkan—, aquest comerciant m’ha dit que ets versada en ciències i lletres i domines totes les branques del saber, fins i tot la gramàtica. Et faria res de donar-nos ara mateix alguns exemples de tanta sapiència?

—Amb molt de gust ho faré, excel·lència. En primer lloc, per deferència a vós, parlaré de política, de la conducta, les lleis i la moral que han d’observar els governants. La humanitat divideix els seus objectius entre la religió i la ciència; ningú no obté la vida eterna sense haver passat pel món i aquest és, en últim terme, el camí per aconseguir-la. D’altra banda, els assumptes d’aquest món s’organitzen en funció de les activitats dels seus habitants. I les activitats de l’home són, fonamentalment, quatre: el govern, el comerç, l’agricultura i l’artesania.

El govern és el que fa avançar la civilització, per això és tan important el domini de l’art de governar, el bon coneixement de la política i l’habilitat d’administrar. Déu (Lloat sia!) disposà el món al servei de l’home i l’aprovisionà amb les reserves necessàries per aconseguir l’objectiu final. Cada persona ha d’utilitzar amb responsabilitat i justícia allò que li toca, sense deixar-se dominar per les passions o les inclinacions egoistes. Si cadascú observés aquest comportament, no hi hauria discussions ni baralles; però la realitat és una altra: els homes són injustos, es deixen arrossegar per les passions i s’inclinen a resoldre els seus problemes amb mitjans violents. Per això cal la presència d’un governant que faci de mitjancer en els afers humans i s’encarregui de fer acomplir la llei; si no fos així, els més forts s’aprofitarien sempre dels més dèbils.

Ardaixir va dir que la religió i el govern són bessons. La religió és un tresor i, el rei, el seu guardià. Les lleis i la justícia demostren que la gent necessita una autoritat que defensi el poble dels tirans, el dèbil davant del fort, i que freni els impulsos dels més violents. Penseu, excel·lència, que segons el caràcter del governant serà jutjada la seva època. El Profeta (Que la pau i la benedicció siguin amb ell!) digué: «Dues classes de persones influeixen la gent. Si són bones, la gent ho és; si són dolentes, la gent també: són els savis i els governants especialment».

Coneguda és, així mateix, la dita del savi: «De tres classes són els reis: el religiós, el conservador i el capriciós». El religiós obliga els súbdits a seguir estrictament els cànons religiosos; per això, ell ha de ser el primer a donar exemple i a seguir en tot les normes de la xara. A més, ha d’acceptar impertorbable els decrets del destí. El rei conservador té cura alhora de la religió i dels afers mundans. Tocant a la religió, s’encarrega d’imposar la correcta aplicació de la xara i ell mateix n’observa les normes. Alhora, és tan savi com bon militar, corregeix les faltes del càlam amb el tall de l’espasa i imparteix justícia, a tothom per igual. Pel rei capriciós, en canvi, les passions són la seva religió i no tem la ira del Senyor que és, de fet, Aquell que li ha conferit el seu estat. Aquesta mena de rei condueix el seu regne cap a la destrucció i quan deixa aquest món va de cap a l’infern.

Els doctes asseguren també: «El rei necessita els súbdits i els súbdits necessiten el rei. Cal que el rei conegui el caràcter del seu poble, el governi amb justícia i el tracti amb generositat». L’esmentat Ardaixir, el tercer rei dels perses, arribà a governar totes les regions de la Terra i dividí l’administració de l’estat en quatre departaments dels quals es reservava la validació de les decisions: defensa, hisenda, comerç i justícia. Aquesta forma de govern perdurà a Pèrsia fins a l’adveniment de l’Islam.

Cosroès, venerable monarca persa, va escriure al seu fill que servia com a oficial de l’exèrcit: «No permetis que els teus soldats s’enriqueixin gaire, perquè si ho fessin, t’abandonarien…».

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…