Nit 182
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Dahnaix, malgrat que no les tenia totes, tampoc no es va mossegar la llengua:
—Certament que els teus versos m’han fet vibrar —l’afalagà primer—. Però jo també m’esforçaré per recitar en honor de la meva estimada Budur. Escolta:
A la vora fresca d’un riu
hi té sostre i sosteniment.
He hagut d’anar contra corrent
per arribar a l’indret on viu.
Ben èbries de vi i d’amor,
amb cantilena d’arrier
les gotelles del llagrimer
han ballat la dansa del plor.
I confio amb seguretat
en allò que aconseguiré:
sé que esforçant-m’hi trobaré
prop de Budur felicitat.
Ara mateix, però, em fa mal
amb les tres coses que vull més,
i prou que les tres us diré
si m’escolteu i en feu cabal:
Amb cota de malles armades
em causen dol les seves temples
i rebo dels seus ulls les fletxes
i de la falda les llançades.
L’he buscada per tot arreu,
als camps oberts dels vastos prats
i als laberints de les ciutats.
I m’ha sorprès sentir una veu:
«On cerques, innocent, l’amor?,
dins el teu cor l’has albergat!».
Esmaperdut, he contestat:
«I on puc, Déu meu, trobar el meu cor?».
—T’he n’has sortit força bé —reconegué Maimuna després d’oir atentament la recitació—. Però la qüestió continua pendent: quin dels dos joves és el més bell?
—Budur, naturalment! —s’envalentí Dahnaix desitjós de defensar la seva estimada.
—Maleït mentider! Kàmar és el més formós sense discussió!
I així continuaren discutint en un interminable estira-i-arronsa que s’allargà fins que Maimuna, cansada de paraules, decidí passar a l’acció i mostrà intenció d’escometre Dahnaix.
—Alto! No cal que arribem a aquests extrems, et demano disculpes pel meu to de veu —afluixà Dahnaix—. Però ni tu ni jo no en traurem res en clar si cadascú s’entesta a realçar el seu estimat i preferit, com és lògic d’altra banda. Potser caldria trobar un observador imparcial que posés pau entre nosaltres i la decisió del qual fos vinculant.
—Tens raó, de tard en tard n’encertes alguna, poca-solta —acceptà Maimuna—. A més, se m’acut qui ens podria fer d’àrbitre…
La geni es precipità cap a terra; en ser-hi, picà de peus amb força i per una escletxa del sòl aparegué un tercer geni: un monstre d’aspecte esgarrifós. Al cap hi tenia set banyes i d’ell en penjaven quatre trenes de cabells pollosos que arrossegava en caminar, i, com que era borni, a la cara fastigosa només se li veia un ullot enfonsat. Les seves mans eren urpes de diable, amb unglots com els d’un lleó i, els peus, peülles de ruc de la mida d’una pota d’elefant. A aquell ésser horripilant, els genis el coneixien amb el nom de Kaixkaix.
—Què desitges de mi, princesa? —s’humilià el nou aparegut besant el terra davant Maimuna.
—Escolta’m bé, Kaixkaix, hauries d’arbitrar una delicada qüestió que ha provocat una llarga batussa entre el maleït Dahnaix i jo.
I, amb tot detall, Maimuna el posà al corrent dels fets; llavors Kaixkaix es dirigí a la cambra de la torre, decidit a fer valer la seva opinió.
Els dos joves dormien plàcidament, submergits en les aigües del son, i l’horrible Kaixkaix quedà extasiat en contemplar la formosor d’ambdós: se’ls mirà i remirà i restà llarg temps admirant-los totalment absort. I quan tornà a reunir-se amb els altres genis, encara colpit per la visió de la més pura beutat, va declamar:
Amb l’estimat vés sense por
i oblida els renys del que és gelós,
perquè l’enveja no és cap dolç.
No va fer res el Creador
que fos més bell que el llaç d’amor,
unint dos éssers en un sol.
Abraçats amb vestits de goig
sobre el coixí febril del pols,
aquest és el llit amorós.
I si et procura algú la sort
que et vulgui en ferm i de debò,
pren-lo i no el deixis de racó.
Que l’harmonia de dos cors
del mentider ofega els mots
i ferro fred pica el censor!
Qui pot renyar la passió?
Qui pot blasmar l’emoció?
El mal desig d’un corruptor.
Doneu-me un bon amant, Senyor!
Doneu-me amor en aquest món
malgrat que sigui un únic jorn!
—Maimuna, Dahnaix… —digué a continuació Kaixkaix denotant vacil·lació—. He de reconèixer que em veig en la impossibilitat més absoluta d’emetre un veredicte aclaridor. No em puc decantar ni per l’un ni per l’altra, són els dos éssers humans més bells i perfectes que mai he vist, i tan iguals! Si no fos que l’un és mascle i l’altre femella… Tot i així, se m’ha acudit una idea per ajudar-vos a resoldre la qüestió: despertem-los per torns, ara el noi ara la noia, i el que s’inflami més de passió per l’altre serà el perdedor. Què us en sembla?
—Em sembla bé —acceptà Maimuna sense cap reticència.
—I a mi també —acordà seguidament Dahnaix.
I els tres genis entraren plegats a l’habitació. Dahnaix i Maimuna es feren invisibles i Kaixkaix es transformà en una puça que va picar el coll de Kàmar.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…