Nit 664

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que van treure les espingardes de l’arsenal de palau i el capità omaní va ensenyar l’ús de les màquines als soldats de l’exèrcit musulmà. La idea era que, vistos els inconvenients que presentava el xoc directe, valia més fer servir les armes de tir.

El dia següent, en formar les tropes per combatre, l’omaní els va indicar com havien de col·locar les espingardes a l’avantguarda i Garib donà ordres als arquers per tal que es posessin també a primera fila. Van deixar que els indis avancessin en primer lloc, escudats al cim dels elefants i les girafes i, quan eren al mig del camp de batalla, Garib ordenà:

—Dispareu!

I una pluja de pedres i de sagetes va caure damunt dels infidels. Els animals, malferits, es precipitaren a terra i hi arrossegaren els genets, que en gran part van morir aixafats sota el pes de les bèsties. La confusió es va emparar dels indis, que no van saber com reaccionar, i els musulmans aprofitaren el moment per llançar-se a l’atac. Sense grans esforços dispersaren els enemics i els perseguiren per tota la vall, de manera que ben pocs es van salvar de la matança i aconseguiren fugir. La victòria dels musulmans va ser total i durant tot el dia la van celebrar.

El dia després el van dedicar a desmuntar el campament abandonat de l’exèrcit enemic i es van repartir el botí. Fet això, Garib va ordenar la compareixença del presoner Agib a la sala del tron.

—Miserable traïdor! Per què instigues els reis i els emirs contra nosaltres? —el recriminà amb acritud—. No veus que el Totpoderós ens protegeix i ens concedeix una victòria darrera l’altra? No tinc cap dubte que mereixes la mort per totes les teves malvestats, no obstant això, et donaré una última oportunitat de salvar-te: converteix-te sincerament a l’Islam. Si ho fas, no tan sols deixaré estar la meva venjança, que ja seria prou, sinó que et prometo que recuperaràs el govern de l’Irak. Fixa’t, estic disposat a posar-me sota les teves ordres si ets capaç de reconèixer la veritable fe i acceptar-la de cor.

—No renegaré mai de la meva religió! —s’entossudí Agib, ofuscat per l’odi.

—Torneu-lo a la masmorra i engrilloneu-lo més fort! —va manar Garib gairebé perdent els nervis—. I que cent homes s’encarreguin de la seva vigilància!

Passats uns dies, va fer comparèixer l’altre pres important: el príncep Rad Xah de l’Índia.

—Quina opinió et mereix la religió de l’Islam? —li preguntà quan el va tenir al davant.

Rad havia tingut ocasió de reflexionar profundament en la solitud de la masmorra i, imbuït d’una insòlita serenor, va respondre:

—Penso que deu ser l’autèntica, si no, no ens hauríeu vençut. I encara diré més: desitjo convertir-me des del fons del meu cor i per això dono fe que només hi ha un Déu i Abraham és el seu aliat.

—Déu t’ha inspirat! —exclamà Garib curull d’emoció—. De debò has sentit a dins teu la crida de la fe?

—Sí, no en tinc cap dubte. Desitjo ferventment servir l’Altíssim i, per tant, em poso a la teva disposició.

A Garib se li va posar la pell de gallina en sentir aquelles paraules i molt respectuosament li va dir:

—Suposo que deus tenir ganes de tornar a la teva terra…

—M’agradaria, però el meu pare em matarà quan sàpiga que he renegat del foc.

—Res no has de témer, Rad; d’ara endavant et pots considerar el meu amic i comptar amb mi en tot i per tot. Si vols, jo t’acompanyaré i et defensaré davant del teu pare. I si cal, et proclamaré maharajà de l’Índia i t’asseguro que obtindràs el favor dels teus súbdits.

—Gràcies, Garib. Això significaria fer realitat un somni.

Garib no s’ho va pensar més i va decidir que aniria cap a l’Índia amb Rad, acompanyat de Jamrakan i Sadan.

—És un llarg camí —va dir Jamrakan després d’escoltar les raons de Garib per emprendre el viatge.

—No t’ho pensis! —va fer Garib amb cara de qui coneix la manera d’anar-hi volant.

I de fet la coneixia. Va cridar els genis, Kailajan i Kaurajan, i els va dir:

—Porteu-nos a l’Índia, si us plau! —i afegí tot assenyalant els presents—: A nosaltres quatre!

Els genis no s’ho van fer repetir. Kailajan va agafar Garib i Rad i Kaurajan es va carregar Jamrakan i Sadan, i, en un batec d’ulls, van remuntar el vol cel enllà en direcció a la llunyana Índia.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…