Nit 709

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Alí agafà l’aiguader per la pitrera i li posà un ganivet sota la barba. Es varen fer realitat aquelles paraules del poeta:

—No sé de què et queixes, aiguader —va fer Alí—. Tota la càntera d’aigua que portes val, tirant llarg, tres dírhams, i els dos gots que he llençat a terra encara no deuen fer una terça!

—Teniu raó… —respongué l’aiguader, tímidament.

—I jo t’he pagat un dinar d’or, oi? Per què em menysprees? Segur que no has vist mai ningú tan valent i generós com jo.

—En això us equivoqueu. Jo conec una persona a qui, mentre el món sigui món, mai ningú no podrà superar en coratge i magnanimitat.

—Ah, sí? I qui és? —preguntà Alí, mostrant un gran interès, i deixant de banda l’agressivitat.

—Us explicaré una història ben curiosa. Mireu, el meu pare —al cel sia— era el cap dels aiguaders del Caire. Quan va morir jo vaig heretar cinc camells, mules, un establiment i una casa. Tanmateix, fent cas d’aquella dita: «Si el pobre s’enriqueix, aviat pereix», vaig decidir de comprar un ramat de camells, vaig contraure uns deutes de cinc-cents dinars per tal de complir amb el precepte de la Sagrada Peregrinació i vaig partir cap a la Península. Després, és clar, no vaig gosar tornar al Caire per por que m’engarjolessin a causa dels diners que devia. I així fou com vaig agafar el camí de Síria, fins a Alep, i vaig prosseguir cap a Bagdad.

El primer que vaig fer en arribar-hi, va ser preguntar pel cap dels aiguaders. Em vaig presentar a casa seva, li vaig llegir la primera sura de l’Alcorà, com correspon, i li vaig exposar la meva situació. Ell, amb una amabilitat mai no vista, rentà una càntera, me la va omplir i em va donar el got per tal que comencés a treballar.

Amb les eines de feina i amb plena confiança en Déu, vaig començar a errar pels carrerons de Bagdad. La primera persona a qui vaig oferir un got d’aigua, em replicà:

—Com voleu que begui si encara estic dejú? Tot just ara un garrepa d’aquells que no mengen per no cagar m’acaba de convidar i, sabeu què ha fet? M’ha posat al davant dos gots. I jo li he dit: «Em dónes beure sense donar-me menjar, fill d’avar? O sigui que fins que no hagi menjat, no necessito la vostra beguda».

Jo vaig continuar, amb la cua entre les cames, i em vaig acostar a un segon vianant. La resposta fou ben breu: «Déu t’empari!». I així em vaig passar tot el matí. Al migdia encara no havia servit ni un trist got d’aigua. «Ara em penedeixo d’haver vingut a Bagdad», em deia pels meus endins. En un determinat moment, però, em vaig adonar que una colla de gent corrien i, sense saber on anaven, els vaig seguir.

Tothom s’havia concentrat en un carrer per on, en aquell moment, passava un sumptuós seguici, format per dues rengleres d’homes habillats amb sumptuoses robes, lligadures i amples cinyells d’organdí i espases de cer.

—De qui és aquest seguici? —vaig preguntar a un.

—Del caporal Ahmad Addanf.

—I quines responsabilitats té, exactament? —vaig preguntar, ignorant la funció d’aquell càrrec a la ciutat de Bagdad.

—És el cap de la guàrdia reial i civil —em contestà aquell bagdadí—. Penseu que cobra un sou de mil dinars al mes i els seus ajudants en cobren cent, llevat de Hassan Xuman que també cobra mil dinars. Ara vénen tots dos de l’audiència i es dirigeixen a la caserna —afegí.

I vet aquí que Ahmad Addanf em va poder veure per entremig de la multitud i em demanà un got d’aigua. Amb el primer que li vaig donar tan sols va rentar el got i va llençar l’aigua, amb el segon va fer el mateix i del tercer en va fer una xarrupada, igual que vós.

—D’on ets aiguader? —em preguntà tot seguit Ahmad Addanf.

—D’Egipte, per servir-vos, senyor.

—Visca Egipte i la seva gent! —cridà Ahmad Addanf, i continuà—: I com és que heu vingut a parar a Bagdad?

Jo li vaig contar la història dels meus destrets, sense amagar en cap moment que estava colgat de deutes i que per això havia fugit. I ell em donà la més sincera benvinguda a la seva ciutat i em lliurà cinc dinars. No obstant això, encara va instar els seus homes a fer una bona obra i cadascú em donà un dinar.

—Aiguader —em va dir Ahmad Addanf—, cada vegada que ens servireu de beure obtindreu aquesta paga.

I així fou com jo vaig procurar freqüentar els principals i vaig acumular una considerable fortuna, només us diré que en pocs dies ja havia arreplegat mil dinars. Aleshores vaig considerar que era el moment de tornar-me’n a la meva terra, de manera que em vaig arribar a la caserna, vaig besar les mans a Ahmad Addanf i li vaig dir que tenia la intenció de partir cap a Egipte. Seguidament, li vaig recitar:

—La càfila que es dirigeix a Egipte és a punt d’emprendre camí i m’hi vull unir per tal de tornar-me a reunir amb els meus.

Sense fer cap comentari, va ordenar als seus col·laboradors que em preparessin una mula i, alhora que em feia a mans cent dinars, em digué:

—Voldria que t’enduguessis un missatge. Coneixes la gent del Caire, oi?

—És clar —vaig fer jo.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…