Nit 537

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que per la porta entreoberta de la casa, hi circulava una agradable brianxa, impregnada d’aromes encisadors. Sindbad, alleugerit, tancà els ulls i tombà el cap enrere per fruir dels moments de solaç. A la seva orella, procedents de l’interior de la casa, arribaren els sons harmoniosos d’instruments musicals i els ecos de veus humanes que es delectaven en la declamació de rimes, acompanyades per una variada refiladissa d’ocells. Sindbad tenia molt bona oïda i sabia distingir els cants de diferents aus; enmig d’aquell concert de refilets, va reconèixer el rossinyol, la tórtora, la merla, el colomí i la perdiu.

Atret pels aires de la música, Sindbad no es va poder estar de treure el nas per la porta; la va empènyer un xic més i els seus ulls, fascinats, contemplaren l’esplendor d’un magnífic jardí, ocupat ça i lla per rotllanes de minyons, segurament esclaus o eunucs, que feien tertúlia. Anaven tan ricament abillats que a Sinbdad li féu l’efecte que ni els reis en devien posseir de semblants.

Discretament, tornà a ajustar la porta i començà a caminar vorejant la façana de la mansió. D’algunes de les finestres venia una flaire de suculents guisats que hauria fet delir fins i tot als morts, i Sindbad, guiat per la delectança que sentia el seu olfacte, aturà els passos i, alçant els ulls al cel, reflexionà en veu alta:

—Gràcies a Vós, Déu Totpoderós i Omniscient. Gràcies a Vós, Creador i Proveïdor de tot. Perdoneu-me Senyor, sé que Vós i només Vós en coneixeu la raó: per què uns tan rics i els altres tan pobres? Només Vós teniu poder per repartir els dons del món entre els vostres servents. L’amo d’aquesta casa, per exemple, ho posseeix tot: una llar confortable i luxosa, bones menges, bon beure i els més odorosos perfums. En el món hi ha gent com ell que no ha de treballar per viure i és feliç, i n’hi ha d’altres, com jo, que ens hem d’esfreixurar per guanyar-nos el pa de cada dia.

I, abatut, recità:

Dit el darrer vers, i amb posat de resignació, Sindbad es dirigí de nou al porxo per recollir la càrrega i, quan anava a acomodar-se-la damunt la testa, s’obrí la porta d’entrada i aparegué un xicotàs, polit, atractiu i ben plantat, que el va cridar:

—Ei, sisplau!

—És a mi? —va fer l’al·ludit mostrant estranyesa, tot i que era clar que s’adreçava a ell.

—Sí, tu. Vols fer el favor d’entrar? El meu amo et convida.

Sindbad, de primer, s’excusà i va dir que tenia feina. No entenia gaire bé el sentit del convit i pensà que potser l’havien vist assegut al porxo o intentant guipar i no els havia fet gens de gràcia. Però el xicot va insistir, de manera molt educada i, finalment, Sindbad accedí a entrar.

El jove servent el va conduir per amples passadissos, dignes d’una casa senyorial, fins a una sala enorme, bellament decorada i perfumada, on una reunió d’homes, tots d’aspecte noble, l’esperava. A un i altre cantó de la sala hi havia tauletes parades amb tota classe de delicioses menges, aperitius, fruites i vi del millor. Repartits pertot, els rams de flors l’ornamentaven i, en un angle, un conjunt d’esclaves, amb llaüts a les mans, estava preparat per tocar. Presidint la reunió, a la testera de l’estança, hi havia un senyor d’aspecte molt respectable, bona presència, i amb cabells blancs a les temples.

«Aquest deu ser el potentat», pensà Sindbad mentre avançava tot cohibit, i, educadament, el va saludar amb una profunda reverència. L’amo de la casa li donà la benvinguda, com si es tractés d’un igual, i el convidà immediatament a seure al seu costat. Sindbad, sorprès per l’exquisit tracte del qual era objecte, va obeir.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…