Nit 227
M’han explicat, majestat —continuà narrant Xahrazad—, que Asad contestà:
—Sí, senyor; no ho puc dissimular.
—Benvingut siguis, doncs! Ens fas feliços amb la teva visita i de segur que has deixat tristors a la teva partida. I del mercat, què desitges?
—És que tinc el meu germà que m’espera als afores de la ciutat i hem quedat que li portaria alguna cosa de menjar. Som de molt lluny, sabeu?
—Has estat de sort, fill, havent topat amb mi. Precisament avui tinc convidats a casa i he fet preparar un àpat amb les millors menges que hi ha al mercat. La casa és a prop, si m’hi acompanyes et donaré el que vulguis sense pagar.
—Gràcies, vindré. Però no puc perdre massa temps que el meu germà m’espera.
—Tranquil, no passis ànsia que aviat enllestirem. Per a mi és un plaer ajudar un foraster. En aquesta ciutat la gent no es massa hospitalària, no et pensis, sort has tingut de trobar-me primer a mi!
Efectivament, la casa del vell era en un carreró estret no massa lluny del lloc on s’havien trobat. L’avi, amb un somriure murri dibuixat a la cara, va convidar Asad a entrar-hi i, al seu darrera, tancà la porta amb unes quantes voltes de clau i dos forrellats.
—Endavant, endavant, noi, segueix-me —li digué.
Continuaren per un passadís força llarg i estret i desembocaren en una gran sala. Però no fou la grandària del local el que va sorprendre Asad, sinó la gent que hi havia allà reunida. Era un aplec, potser una quarantena, d’ancians asseguts en rotllana al voltant d’un foc a terra.
—Hola a tots! Que les flames us siguin favorables!
—Benvingut, oh gran xeic del foc! —respongueren tots a l’una.
«Xeix del foc?», repetí mentalment Asad que ja començava a desconfiar. Aquella reunió feia mala espina…
—Beneït sigui el dia d’avui, germans! —va dir el vell de la barba bifurcada—. Guaiteu quina peça he caçat!
Murmuris d’admiració i comentaris s’aixecaren a la sala mentre el pobre Asad es posava a tremolar com fulla a l’arbre. I el qui havia estat anomenat xeic del foc cridà:
—Gadban!
Una porta lateral es va obrir i va aparèixer un negre rabassut, camús i amb cara de males puces.
—Què maneu, senyor? —digué amb veu enrogallada.
El vell només va fer espetegar els dits i l’esclau s’acostà a Asad. Amb un moviment ràpid i brusc, li lligà les mans al darrera amb un tros de corda que s’havia tret de la butxaca.
—Porta’l al soterrani! —li manà el malèfic jai—. I deixa’l a càrrec de la torturadora. Ja saps: a pa i aigua, un rodó al matí i un altre al vespre.
Mort de por, Asad encara va tenir temps de sentir, abans d’abandonar la sala, que un dels vells deia a un altre:
—És ideal per al sacrifici del foc! El dia de la festa el degollarem al cim de la muntanya, ha, ha, ha!
Aquell esclau ignominiós conduí Asad a un soterrani llòbrec i humit i, si bé el va deslligar de mans, el subjectà a la paret amb una gruixuda cadena que li aferrava els turmells, els canells i el coll amb argolles. Al cap de poca estona, una dona de mal aspecte va aparèixer al soterrani. Aquella era la torturadora, tal com l’havia anomenada el xeic del foc, puix que, amb un assot a la mà, clavà una pallissa tal a Asad que li va encetar la pell i li va fer brollar la sang. Després del càstig, la torturadora li deixà una gerra d’aigua i un tros de pa als peus i va sortir deixant anar una riallada de bruixa.
Asad, adolorit i mig inconscient, maleïa l’hora en què havia caigut en aquella trampa i se sentia l’ésser més infeliç i indefens del món.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…